L’any electoral 2023 es presenta per a l’esquerra com a crònica d’una derrota anunciada. El temps passa i ni de dins ni de fora del govern no s’activa el vot progressista. Els partits de la investidura fa temps que no sumen a les enquestes. El declivi és lent però constant, i l’abstencionisme es consolida. Si persisteix el desencant i la indiferència, el retorn de la dreta es pot donar per segur.
Tot i això, no tota l’esquerra ho veu igual. Pel PSOE la derrota podria ser un mal menor. Perdre el govern, sí, però a canvi de restituir la disciplina del pèndol bipartidista. Si l’espai de ruptura democràtica es continua empetitint a l’esquerra, no deixa de ser una opció assumible. Un escenari que, mutatis mutandis, recorda el del 2011: o l’esquerra vota, o s’autoinflingeix un govern conservador en la pitjor versió (absoluta de Rajoy llavors, Feijóo amb Vox ara).
Després d’una legislatura crítica (covid, volcà, guerra, clima, inflació…), refiar resultats a la gestió de l’executiu no sembla una carta segura. Encara menys cal confiar que Vox, cada dia més farsa de la seva tragèdia, activi el «vot de la por». Per si no n’hi hagués prou, en totes les convocatòries autonòmiques, un sector gens menyspreable de l’electorat ha deixat clar el seu missatge: si l’executiu no canvia de rumb, que s’atingui a les conseqüències. A Galícia i Andalusia, absoluta del PP; a Madrid, el PP suma més que tota l’esquerra; a Castella i Lleó pacta amb Vox. Diferents escenaris, mateix resultat: el PP governa. I ho fa més a la dreta que mai.
Com evitar llavors aquesta derrota anunciada? Aventurem una hipòtesi: els anys deu van ser un temps de desbordament democràtic i crisi de règim que no va trobar solució de continuïtat en una agència política capaç de plasmar les aspiracions constituents de les places. La tercera onada de democratització va aconseguir posar el bipartidisme contra les cordes i va inaugurar un període d’experimentació electoral avui acabat. El seu «mandat» era rearticular el règim del 78 en una democràcia «real». El balanç és una incertesa envoltada de pessimisme: ni s’ha format l’agència democràtica; ni el règim n’ha recuperat l’equilibri, encara que el bipartidisme millori lleument. Revertir la derrota anunciada requereix reprendre el mandat del 15M, actualitzar-lo i projectar-lo més enllà. I aquí la configuració de l’agència política continua sent la clau.
Tres protagonistes de la democràcia
Tornem la vista enrere en una perspectiva genealògica. Des dels orígens de la modernitat, tres modalitats d’“agència” –per entendre’ns: el què o qui fa què, com, quan…, de la política– s’han disputat el protagonisme democràtic: notables, partits i moviments. Totes tres han coincidit amb diferent intensitat segons el moment i totes tres s’han combinat per donar lloc als règims polítics de cada època. Cadascuna d’aquestes modalitats comporta un ideal de democràcia (una definició del demos, un grau de participació, una praxi deliberativa, etc.), però la «democràcia realment existent» només és a cada pas de la correlació que estableixen entre si. Als marges d’aquesta correlació s’operen les modulacions que fan avançar o retrocedir la democràcia. Cada règim polític no és ni més ni menys que el seu resultat contingent.
En els termes de la seva composició social, la democràcia moderna no va sorgir com una forma de govern «del poble, pel poble i per al poble», tal com l’entenem avui. Per la seva sociologia, el significant poble (el subjecte de la democràcia) es corresponia amb una burgesia emergent que disputava l’ordre polític a l’oligarquia de l’Ancien Régime. Tot i això, el concepte mateix de govern democràtic comportava un desequilibri sense resoldre. En prescriure’s com una comunitat d’éssers lliures i iguals, qualsevol desigualtat o manca de llibertat era susceptible de tornar-se a causa de la disputa per redefinir i ampliar els límits del «poble».
Al començament, la burgesia desitjava per a si un model que imités el govern dels antics sota la llibertat dels moderns (mercat, propietat privada, individualisme, etc.). La ciutadania no es pensava universal i inclosa, sinó més aviat com el club privat d’una oligarquia. Iguals entre si, però diferents de tota la resta. En bona lògica, els notables es van constituir com a agència privilegiada d’aquesta forma de democràcia incipient, limitada a uns quants i basada en relacions interpersonals. Amb ells també van aparèixer les primeres agrupacions informals i alineaments més o menys estables d’elits (els «partits»). I mentrestant se succeïen les revoltes de moviments que reivindicaven ampliar la participació política a la democràcia.
La democràcia burgesa
La democratització d’Espanya també va tenir als inicis els notables com a protagonistes. Tot i les aspiracions revolucionàries burgeses, la Instrucció per a l’elecció de diputats a Corts (1810) i la Constitució de 1812 propugnaven un poble que no superava un terç de la societat. La reacció absolutista no va trigar a anul·lar la revolució democràtica, que eradicaria en dues ocasions: al Sexenni Absolutista (1814-1820) i la Dècada Ominosa (1823-1833). Amb Isabel II la democratització es va reactivar. Però el Reial decret de 1834 amb prou feines donava el vot a uns 16.000 homes (un 0,1% de la població), ampliats el 1836 a 65.000 (0,5%); el 1837, a 250.000 (2%) i el 1844, fins a mig milió (4%).
Sempre sota el sufragi censitari, la democràcia persistia com a monopoli d’una reduïda elit que es coneixia i establia relacions directes, sense necessitat de cap mediació que articulés una participació més àmplia. Aquests notables mantenien alineaments i filiacions ideològiques, però es feien servir sempre al marge d’una immensa majoria social. Els partits havien passat de ser combatuts activament a ser ignorats per una elit que només s’identificava en termes ideològics i s’associava de manera informal. En la mesura que els moviments emergents i les seves associacions disputaven l’ordre polític a la burgesia, els notables van estendre el seu club selecte ampliant el sufragi fins on era possible sense qüestionar la seva pròpia agència.
A l’últim terç del segle XIX irromp amb força la política contenciosa. Després de La Gloriosa (1868), la correlació entre notables, partits i moviments entra en crisi i busca reequilibrar-se. L’antagonisme –impulsat pel moviment obrer, els regionalismes, etc.– eixampla llavors les bases socials de la democràcia: al Sexenni Democràtic i la I República es restituirà el sufragi universal masculí. I encara que la Restauració, amb la seva llei electoral del 1877, torna per un moment al sufragi censitari; a partir de 1890 el sufragi universal masculí es consolida, perdent-se ja només amb la pròpia democràcia durant la dictadura de Primo.
L’emergència del pluralisme de partits
Fins a la II República els notables es resistiran a cedir el protagonisme. Així ho testifica l’aura dels grans noms de la política republicana. Tot i això, gràcies a la rebaixa de la majoria d’edat a 23, però, sobretot, a la incorporació de gairebé set milions de dones al sufragi (1933), l’agència democràtica s’ampliarà a la meitat de la població. La participació ja no es podia limitar a una corretja de transmissió dels notables.
Davant de l’emergent «rebel·lió de les masses» que tant preocupava Ortega, els partits es reivindicarien amb èxit com a modalitat d’agència privilegiada per a una democràcia ampliada. Tot i així, la genealogia dels partits més antics avui en actiu ens mostra fins a quin punt sorgien i s’impulsaven en els moviments: PSOE (1879), PNB (1895), PCE (1921) o ERC (1931).
Amb el «poble» abastant la meitat del país, els comicis requerien mobilitzar milions de votants i només grans organitzacions com els partits podien garantir el procés electoral. Les institucions a les mans dels notables van haver de reconèixer i transferir als partits el seu paper protagonista. Lluny de ser evident, encara caldria la fallida de les democràcies a Entreguerras i una tercera onada de democratització perquè els règims fessin seu l’Estat de partits (Parteienstaat).
Tot i que amb retard respecte a Europa per la longevitat del Franquisme, a Espanya el protagonisme dels partits arribarà amb els acords de l’oposició democràtica (la Platajunta). Quan s’aprovi la Llei per a la reforma política (1976), els partits no només es convertiran en protagonistes de la democràcia; la Constitució els assegurarà pràcticament el monopoli sobre l’agència política.
El desbordament que retorna
Després de la Guerra Civil, la repressió va perseguir notables i partits republicans. Condemnats a la clandestinitat i l’exili, la seva activitat es va reduir a la mínima expressió. Alhora, però, una onada de mobilització va començar a obrir-se pas a la dictadura. Des de la vaga de tramvies de Barcelona (1951) fins a la vaga de la mineria asturiana (1962), els moviments es van erigir en protagonistes de la reivindicació democràtica. Al seu si es reconstituïa l’activitat clandestina dels partits democràtics i ressorgien els notables a la figura d’intel·lectuals, professors, artistes, etc. Fins a tal punt la mobilització social esdevingué el principal enemic de la dictadura, que el 1969 el règim va haver de declarar l’estat d’excepció en una darrera temptativa per contenir el desbordament democràtic.
Només amb la Constitució del 1978 es faria possible restaurar l’agència democràtica i situar el partit al centre com a protagonista privilegiat. Alhora, els constituents es van cuidar de no formalitzar un disseny constitucional que afavorís la mobilització ciutadana. Aquesta podria tornar, però no als marges institucionals del règim, sinó contra aquest, com a reivindicació civil. Ho farà en tres onades successives i creixents de moviments antagonistes. Lluny d’haver trobat un disseny democràtic definitiu (si una cosa així fos possible), el règim del 78 s’ha estat esquerdant per la seva incapacitat per replantejar la redefinició de l’agència democràtica.
Des de la instauració del règim no han mancat intents d’experimentar modulacions d’agència que qüestionaven l’exclusivitat del partit. No és difícil observar si s’atenen els nacionalismes (l’MNLV de l’esquerra abertzale, el frontisme del BNG, etc.) o l’esquerra (extensió del PCE a IU com a «moviment polític i social», Espai Alternatiu com a antecedent d’Esquerra Anticapitalista, etc.). Amb tot, aquesta casuística sempre ha estat informada pel paradigma leninista i la centralitat del partit dirigent.
What’s next?
La irrupció del 15M va marcar un punt d’inflexió amb caràcter general. La demanda d’una democràcia real va posar en qüestió la centralitat dels partits (no ens representen) i va reivindicar el protagonisme d’una ciutadania activa. L’obertura del camp polític des de la mobilització permetria explorar modulacions de l’agència democràtica que reubiquessin notables i partits. En aquest context es van plantejar diferents opcions: el pas de les CUP al Parlament, el primer Podem, les candidatures municipalistes, etc.
Als anys deu, els notables que van irrompre a l’escena electoral (Colau, Errejón, Iglesias, etc.) no procedien de partits, sinó de moviments. Encara que en diferent grau i manera, es reivindicaven com a activistes abans que com a dirigents de partits. Des d’aquí van establir les relacions amb els partits existents i van traçar trajectòries diferents. Pel camí, però, es va anar quedant la qüestió de l’agència. Ja a les institucions s’operaria una homologació accelerada als notables de partit.
I avui dia, quina és la situació? Fa cosa d’un any i mig Yolanda Díaz va presentar Sumar. En aquest temps, les seves declaracions esbossen un discurs sincrètic amb aportacions limitades dels anys deu. Entre aquests, juntament amb reivindicar el protagonisme ciutadà, destaca un rebuig explícit als partits, que no obstant, segueixen fent valer el seu protagonisme.
D’altra banda, no fa tant que Díaz avalava el projecte amb una llista de notables d’elevat perfil tècnic. Una “tecnocràcia” que no per progressista deixa de generar una variant de notables. Com sigui, de moment Sumar ha defugit qualsevol desbordament institucional, orientant-se cap a la gestió pública per sobre de la mobilització civil.
Queda per veure si amb aquests vímets (i la seva modalitat d’agència) trobarà el gest precís que activi la deserció civil de la política de partit davant l’ofensiva de la dreta o si, per contra, farà de les enquestes una profecia autocomplida. Mentrestant, el PSOE del XL Congrés s’afirma a apostar pel retorn al bipartidisme a risc fins i tot de no revalidar la majoria. Política de mal menor i agència democràtica del 78. El gest continua pendent.
Catalunya Plural, 2024 
