Un gat porta a un altre gat

Diria que tots els poetes necessiten dedicar una part del seu temps al misteri, a no fer res, a una forma del fer que no sempre es tradueix en resultats tangibles. Potser el nostre somni és convertir-nos en l’esglaó perdut del capitalisme, viure en una sala d’espera plena de llibres i cafè (el cafè és molt important), sense ningú que ens esperi, amb tot el temps del món per imaginar versos incomplets i perplexos, o frases senzilles com un mitjó. Llegir els poemes i després oblidar-los, badar i discutir, xerrar pels colzes, amb els colzes… L’altre dia, precisament, fèiem això amb en Marius Loris, amic i poeta parisenc que s’acaba de mudar a Vallcarca. En Marius ha publicat un dels llibres de poemes més interessants que he llegit últimament, Objections: Scènes ordinaires de la justice (Éditions Amsterdam), escrit a partir de la transcripció d’una sèrie de judicis, on, amb una mínima intervenció literària, deixa parlar jutges i acusats. Amb eficàcia etnogràfica (en Marius és historiador), el poeta registra, sense ornaments, el llenguatge cruel i parcial del sistema judicial francès. A través d’uns textos que són i no són seus, concebuts pels deliris d’una justícia injusta, en Marius fa política sense retòrica, omple les pàgines d’unes paraules que fereixen com fets. 

Quan vam acabar de dinar, abans de marxar, en Marius em va deixar un llibre del grec Nikos Kavadias, editat no fa gaire per Club Editor. El llibre, al seu torn, li havia regalat en Marc Montull, de manera que, de sobte, em vaig veure immers en una cadena d’amics i poemes. Al vespre, ja a casa, mentre fullejava el llibre de Kavadias —traduït amb molta gràcia per l’hel·lenista Jaume Almirall— em vaig topar amb un poema planer i melancòlic que em va emocionar. La composició duia per títol Els gats dels mercants, i parlava, efectivament, dels gats que els mariners acostumaven a acollir als vaixells durant els seus viatges transoceànics. Una tradició que suposo que la burocràcia i les normatives navals deuen haver liquidat, i que Kavadias coneixia molt bé perquè ell mateix va ser mariner durant molts anys. 

Com va dir Hemingway, un gat porta a un altre gat, i el gat «fanfarró i mandrós» de Kavadias em va submergir en un garbuix de pensaments felins. L’elegància distant i altiva d’aquests animals sempre m’ha fascinat. M’agrada trobar-me’ls mentre passejo, amagats rere un xiprer o estirant les potes sobre el mur d’una casa, indiferents a la velocitat de les coses. Més d’una vegada se m’ha acudit la idea —massa ingènua, potser— que tots els gats són el mateix gat, o més aviat, que tots els gats comparteixen una única ànima, omnipresent i ballarina, que va saltant de gat en gat sense que els pobres humans, immersos en el curs de la nostra comèdia, ens n’adonem. Observant-los, un té la sensació que ja saben com s’acabarà l’obra i que s’han avorrit a mitja funció. Per a ells, els girs de guió de la història humana no són res més que una successió de clixés. La pel·lícula és massa avorrida i s’adormen. 

El gat de Kavadias em va portar al gat negre de Perec —el gat més fotogènic i misteriós de la història de la literatura— i als gats moribunds del vell Burroughs, que va passar els últims anys de la seva vida en una casa prefabricada de dues habitacions a Lawrence, Kansas, envoltat de miols i fantasmes. Les darreres entrades del seu diari són d’una tendresa infinita. Entre somnis i paranoies, Burroughs hi consigna, a parts iguals, el dolor que sent per la mort del seu company d’aventures Allen Ginsberg i per les malalties de la seva gateta Mutie. De tant en tant hi apareixen espectres del passat. «Anit vaig somiar amb la Jane Bowles», anota el 20 de març de 1997. «Diu que ha deixat de beure i que es troba molt millor».

Un altre gran amant dels felins, Charles Bukowski —del qual LaBreu acaba d’editar una magnífica antologia poètica—, va dir que en la seva propera vida li agradaria ser un gat «per dormir vint hores diàries i no fer res». Qui sap si rere la mirada enigmàtica i cristal·lina dels gats hi ha les ànimes dels nostres avantpassats, que ens observen amb indolència, coneixedors d’un destí que no els ofereix cap sorpresa.