“No soc ni de dretes ni d’esquerres, soc apolític”. Molts de vosaltres haureu sentit aquesta frase just abans que el vostre interlocutor dediqui uns minuts a vomitar exabruptes, tòpics, frases masclistes o, en definitiva, comentaris reaccionaris. L’apatia de l’apoliticisme és feta servir com a maquillatge per part d’aquells que no volen perdre privilegis; per aquells que aposten perquè tot romangui igual, sense reformar, reparar i fer avançar la nostra societat.
Aquesta actitud tan popular és una mostra més que, de vegades, l’estratègia més efectiva en política –que no la millor- passa per embrutar el debat públic, estimular les pors i pronunciar en veu alta mitges veritats. Sempre, això sí, des de la neutralitat apàtica de l’apoliticisme. Aquesta actitud va en la línia de la d’alguns candidats de dretes que repeteixen el mantra, tan utilitzat, de que ells es dediquen a la política però podrien guanyar-se molt millor la vida a l’empresa privada. Homes que fa mil·lennis que viuen de la política s’ho permeten dir, tot sovint.
Ara fa quatre anys, a les eleccions municipals a Barcelona es va presentar un candidat apolític; procedent de França. Expulsat del Partit Socialista, rebutjat per Macron i abandonat pels seus electors de l’hexàgon, de cop i volta fer-se un habitual de la política catalana. Les seves arrels eren cada cop més importants per a ell, o això anava dient a entrevistes i a mitjans de masses, des dels quals promovia un discurs antisobiranista. A dia d’avui tots sabem que Valls fou el candidat de l’establishment, de la reacció d’una classe alta barcelonina que no vol que canviï res. En Manuel va servir, amb certa apatia, pel que va servir: evitar que Maragall fos alcalde de la ciutat.
Aquest 2023 semblava que Collboni i el Partit dels Socialistes serien capaços de recollir el calor dels esmorzars de negocis al Palace i dels editorials favorables d’alguns mitjans de comunicació. En canvi, la candidatura de Xavier Trias ha posat en crisi aquest fet. L’exalcalde ha llançat la seva campanya renegant del seu partit, oblidant qualsevol reivindicació de caire nacional i fent-se valer com el campió contra Ada Colau. Un Manuel Valls catalanista, ma non troppo, no fos que molestés a segons qui. I una única idea per a Barcelona: anar a la contra.
El problema d’aquestes candidatures de laboratori, insinuades i promogudes lluny de les estructures d’un partit polític, és que tenen un recorregut molt limitat. Sobretot perquè es defineixen molt més per allò que rebutgen que per allò que posen sobre la taula. Trias rebutja el tramvia per la Diagonal, s’oposa a les superilles i qüestiona la guerra al vehicle privat impulsada per l’Ajuntament. A més, quan cal, xiula i mira cap a una altra banda: no va assistir a la manifestació independentista del 19 de gener ni tampoc va donar suport a la presidenta del seu partit, Laura Borràs, quan va iniciar-se el procés judicial contra d’ella. Oportunisme tàctic.
Trias recorda a aquell típic cunyat que primer diu ser neutral, per després a la següent frase desvetllar la seva veritable orientació. L’any 2011 ja afirmava que estava contra la taxa turística a la ciutat, una font d’ingressos que permetrà l’Ajuntament de Barcelona recaptar aquest 2023 uns 53 milions d’euros. Al cap i a la fi, darrere de tot plegat hi ha ideologia i una idea de Barcelona on tot estigui a la venda. Com quan l’any 2013 l’alcalde Trias va posar a la venda els noms de les parades de metro de la nostra ciutat. De debò que qui faria negoci seria l’Ajuntament?
L’operació Trias, per tant, no difereix en essència de la candidatura de Valls. Ambdós casos comparteixen mesos d’incertesa i de rumors a mitjans, una llista on el candidat eclipsa i arracona el seu partit matriu i propostes grandiloqüents –com ara cobrir la ronda de Dalt en “8 o 10 anys”-. Una proposta que verbalitzava el mes de gener (abans que Trias) el candidat socialista Jaume Collboni. En política no existeixen les casualitats.
Xavier Trias és el candidat de l’apatia, de la manca d’interès i de la reacció individual emprenyada amb l’entorn. Si l’interès general jugués algun paper a les seves reflexions, haguéssim sentit alguna proposta amb cara i ulls sobre habitatge, un dels principals problemes de la ciutat. En canvi, la candidatura de Junts sembla que prefereix parlar d’hotels de cinc estrelles o sobre la neteja i seguretat dels carrers.
Malauradament, sembla que la pluja fina de l’establishment ha fet la seva feina. Maragall i Colau hauran de suar de valent si volen ser una alternativa a la sociovergència que pugna per recollir els vots de la desfeta de Valls. Què curiós que l’apoliticisme sempre acabi defensant idees reaccionàries.
Catalunya Plural, 2024 
