Les associacions de veïns a l’estat espanyol van tenir un rol especialment singular durant les acaballes del franquisme. Davant la impossibilitat formal d’intervenció política i democràtica fora de les artèries organitzatives de la dictadura de Franco, una de les eines de les classes populars per intervenir en la realitat quotidiana eren les entitats del barri, especialment les associacions de veïns. Van tenir un rol democratitzador i fiscalitzador durant la dècada del 1970. Recentment, creuant a l’altra riba del Mediterrani, al nord de Síria, s’esdevé de nou el torn de les associacions de veïns. Sense caure en paral·lelismes grollers i simplistes, però buscant-hi punts en comú, podem observar com allà l’associació veïnal articula l’acció local per millorar les condicions del veïnat, però alhora conté una pulsió democratitzadora i teixeix xarxes de suport ciutadà.
La llarga guerra civil de Síria, iniciada per les revoltes contra el règim del Partit Baas, és un romanent de l’anomenada Primavera Àrab de 2011. Després de gairebé dotze anys de conflicte, i sense haver superat les conseqüències dels mortífers terratrèmols del 6 de febrer d’enguany, el concepte de reconstrucció democràtica sembla haver quedat relegat als grans manuals de resolució de conflictes. I és que allà també buscaven sortir de la dictadura, però el dictador ni va morir al llit ni estava tot «lligat i ben lligat» per a una transició. Tanmateix, els pobles de Síria van decidir sortir als carrers per reclamar democràcia, i fins a dia d’avui encara es lluita per aquesta, tot i que ara cada bàndol ja té una concepció pròpia del que és la Síria democràtica.
Al nord Síria, en el territori governat per l’anomenada Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), aquesta democràcia radica a nivell local en les comunes, les associacions de veïns de cada barri o poble. Tot i que compten amb una gran diferència: estan reconegudes i reforçades oficialment, no només com a entitat política-administrativa per part del govern, sinó que constitueixen un dels pilars del nou sistema social i polític.
Les comunes agrupen aproximadament 200 famílies, que podríem comptar vora 1.400 persones -l’estructura social i familiar de Síria és semblant a la que hi havia a Espanya fa tres generacions. Segons fonts locals, hi ha 4.464 comunes al nord i l’est de Síria. Les comunes són la unitat més bàsica del nou sistema democràtic. S’estableixen a l’article 48 del Contracte Social del 2016 -una mena de constitució de l’AANES-, que defineix el sistema comunal com “la forma organitzativa bàsica essencial de la democràcia directa. És un sistema que estableix un marc organitzatiu i administratiu dins del qual prendre decisions i gestió. Funciona com un organisme independent en totes les etapes de la presa de decisions”. Així, contràriament al sistema dictatorial que va establir el règim dels al-Asad, la legitimitat democràtica radica al nivell local, un sistema de baix a dalt.
De manera molt simplificada, després de les comunes trobem els consells de ciutat, districte i cantó, i finalment les set regions que conformen el territori de l’AANES. L’administració engloba els òrgans de presa de decisions més locals (la comuna) fins al més alt nivell de federació a les set regions del nord i l’est de Síria. Totes les decisions que sigui possible es transfereixen al nivell més local possible, i el nivell interregional només s’ocupa de qüestions que afecten múltiples regions, com ara l’educació, la salut, la seguretat, el desenvolupament, la unificació dels drets de duana i els preus del combustible, o les carreteres.
Per a organitzar-se a nivell del municipi, ja sigui en un barri o un poble, les comunes se sostenen sobre tres pilars bàsics: l’autodefensa, com a gestió comunitària de la seguretat local durant el dia i la nit (s’organitzen en patrulles veïnals durant el dia i la nit); l’educació, per formar-se col·lectivament i discutir la nova realitat que s’ha anat desenvolupant al llarg d’aquests anys; i la resolució de conflictes i construcció de consens, per abordar els conflictes dins i entre famílies (a través d’un comitè de reconciliació o la derivació a les institucions de justícia pertinents). A més, correspon a cada comuna establir altres comitès segons les seves necessitats, com ara cultura, economia, salut, esports, agricultura, etc. Per exemple, moltes comunes de poble han decidit tenir un comitè d’agricultura, a diferència de les comunes de ciutat.
Aquesta organització popular ens pot recordar quan durant l’anomenada transició democràtica les associacions veïnals van esdevenir un dels espais d’intervenció política local més rellevants. Enmig d’una situació econòmica marcada per una forta inflació i les reclamacions d’un sindicalisme esperonat, la llarga llista de demandes cap als nous ajuntaments era clara: habitatge digne, sanitat i escoles públiques i equipaments pels barris. Diferents capes populars van organitzar-se en una miríada d’entitats locals d’acord a necessitats i interessos, en el qual l’associació veïnal n’era una àgora i estàndard de la lluita per la millora de les pròpies condicions de vida dels barris. El coneixement personal dels veïns i veïnes afavoria l’intercanvi lliure d’opinions, la trobada intergeneracional i d’origen divers desembocava en l’enfortiment de xarxes de suport mutu que deixaven enrere la grisor i el silenci de la dictadura.
Així com va succeir amb les associacions de veïnes a l’estat espanyol, especialment durant la dècada de 1970, les comunes han estat especialment importants per enfortir la comunitat, reforçar l’amistat i la cooperació entre persones de totes les creences i ètnies, i crear un consens sobre les necessitats i solucions del barri o poble. De manera similar, el nord i l’est de Síria engloben una àmplia gamma de grups ètnics i religiosos. Algunes comunitats viuen a la zona des de fa mil·lennis, mentre que moltes altres s’hi han establert més recentment. Les regions de majoria kurda es concentren al nord –Afrin, Kobane, Jazira–, però també hi ha zones que contenen poblacions àrabs importants. La composició ètnica pot variar d’una ciutat a una altra, amb minories d’armenis i turcmans que viuen a diverses ciutats. Hi ha petites minories de siris-assiris, yazidis, circassians (descendents de musulmans caucàsics), txetxens i nòmades Dumi (Nawar) la presència de les quals varia d’una regió a una altra. La guerra, i la pobresa creada per la guerra i l’embargament, podrien tenir efectes socials devastadors, creant una situació en què ningú pugui confiar en un altre. Amb l’establiment de les comunes es busca el contrari: l’enfortiment del teixit veïnal per tal de reforçar els vincles entre pobles, religions i cultures, tant en un sentit polític com pràctic.
I és que, a més d’actuar com a organisme democràtic, la comuna també és l’organització a través de la qual s’obtenen i distribueixen les necessitats bàsiques. Després de més d’una dècada de guerra i amb una amenaça constant que plana sobre el futur immediat, les comunes són un punt d’accés al gas, gasoil i al pa subvencionats, així com el primer port d’escalada per a moltes qüestions administratives. Actuacions locals, com la compra de generadors per l’electricitat (el sistema de generació i distribució d’electricitat públic funciona només algunes hores al dia), la construcció d’un parc o la pavimentació d’un carrer, també es decideixen a la comuna del barri, sense intervenció de l’administració municipal més que en la provisió dels recursos materials.
En general, hi ha comunes que han desenvolupat un alt nivell d’organització col·lectiva i mostren una forta participació i iniciativa, amb molts projectes comunitaris i econòmics -sobre el paper, de les comunes en sorgirien cooperatives locals-, mentre que d’altres continuen mantenint una activitat mínima. Actualment, no hi ha prou gent que participi activament en el sistema comunal perquè compleixi al peu de la lletra la seva funció en termes d’alimentació de decisions democràtiques a través del sistema de baix a dalt de l’AANES. De manera que molts cops la comuna, més que una àgora veïnal, és una mera oficina administrativa per aconseguir els productes subvencionats.
L’èxit del desenvolupament de les comunes es deu sovint al treball d’individus clau que entenen la visió del sistema i fomenten un compromís més ampli dins de les seves comunitats. En aquest sentit, els diferents lideratges de les comunes són peces clau en l’engranatge democràtic, i acostumen a ser persones reconegudes per les veïnes. Formalment, a cada comuna hi ha un co-presidència, és a dir, dos responsables: una dona i un home. Els membres de les comissions també són elegits en assemblea veïnal. A un nivell superior, en barris més grans o pobles petits, de nou els comuns es reuneixen en un consell. Al consell el 60% dels membres són elegits directament i el 40% són representants d’entitats socials, religions i minories. El consell és elegit per dos anys. De nou, aquests consells formen un altre consell d’un nivell superior com la ciutat o el cantó (que agrupa diversos pobles). Per tal d’assegurar de garantir una democràcia de baix a dalt, i que hi participi tota la gent, es prenen algunes mesures. Els municipis escullen la seva co-presidència una vegada i els membres dels comitès una vegada cada dos anys. Aquests co-presidents representen el municipi a nivell de consell. A més, cada mes el consistori organitza una reunió amb el municipi. En els ajuntaments de nivell superior hi està representada la co-presidència dels ajuntaments. Així mateix, a nivell de comitès s’està realitzant aquest mateix sistema de baix a dalt.
D’aquesta manera, es garanteix que hi hagi un autèntic procés de base i una autèntica democràcia en què totes les persones estiguin representades i, el més important, hi participin activament. Les eleccions tenen lloc en una reunió veïnal. Els candidats anuncien els seus noms i se celebren les votacions. El procés de nominació té en compte la participació i inclusió de tots els grups i religions -si cal, per quotes- perquè tothom estigui representat i cada grup tingui drets amb total transparència i equitat. Tot i la representativitat i el relleu formals, els lideratges de les comunes són molt sensibles a les persones concretes que ocupen la co-presidència. Tanmateix, com que les comunes estan directament integrades dins del sistema de l’Administració Autònoma, no es dona una disputa dels lideratges veïnals per part del partits polítics amb fins electorals, com sí s’ha produït històricament amb les associacions de veïns al nostre país.
Amb tot, el balanç de les comunes com a pols de reconstrucció democràtica al nord de Síria es esperançador. El repte de la transició d’un sistema dictatorial a una democràcia de base posa a prova la capacitat auto-organitzativa del veïnat, que té ara a les seves mans no només l’administració bàsica del seu barri o poble, sinó la creació d’un consens social i polític sobre el camí a seguir.
Si bé a petita escala les comunes se sustenten en xarxes veïnals més consolidades, amb l’arribada de centenars de milers de persones desplaçades d’altres territoris de Síria i l’emigració de moltes famílies per la guerra o les penúries materials, la demografia dels barris i pobles s’ha ampliat. En un origen, les comunes haurien de ser conformades per fins a 150 persones (majors de 15 anys), que era la intenció original, però actualment les comunes tendeixen a ser de 100 a 300 famílies, que es tradueixen a més de mil persones. Aquesta escala organitzativa redueix el potencial d’una autèntica democràcia directa i dificulta la creació d’un sentit de responsabilitat i compromís col·lectius. Una altra preocupació és que les competències de les comunes s’han fet més àmplies que els tres pilars originals, la qual cosa significa que les comunes poden quedar magnificades i no poder prioritzar de manera efectiva els seus rols i responsabilitats.
Un repte més ampli lligat a crear una nova cultura política és que la gent no està acostumada a veure’s com a part del procés polític, a l’oportunitat d’una participació política oberta. Més aviat, la gent estava acostumada a treballar dins d’un sistema en què l’elit del règim tenia tot el poder i altres no. Això ha conduït a situacions en què els co-presidents de les comunes es puguin utilitzar la seva posició dominant, ofegant més que no pas fomentant la democràcia. Al mateix temps, els veïns de les comunes poden no tenir sentit de la responsabilitat individual i col·lectiva, veient les co-presidents com una entitat que els resoldrà els seus problemes i oferirà serveis. Això pot conduir a una relació burocràtica, si no de tractes de favor, amb els co-presidents per a recursos bàsics com el dièsel, el gas i el pa, i també la informació en tràmits administratius. Justament, aquest és el major repte que enfronten actualment les comunes: construir un nou enfocament de la democràcia a través d’un canvi de mentalitat i cultura, no només mitjançant el canvi d’estructures polítiques i econòmiques.
En el cas de les associacions de veïns al nostre país durant la restitució de la democràcia, entre victòries veïnals per deixar enrere la mancança d’equipaments públics i espais verds, especialment la magra condició d’alguns barris de barraques, es van consolidar altres canals d’acció ciutadana. La inclusió d’alguns lideratges veïnals en candidatures dels partits polítics va projectar en la participació electoral un traspàs de la legitimitat democràtica i la capacitat d’intervenció local. Amb el temps i la innegable millora de les condicions de molts dels barris, les associacions veïnals van esdevenir, en molts llocs, una venerable entitat la qual tothom coneix però ningú en parla. El rol aglutinador com a xarxa de suport local, d’intercanvi d’opinions diverses i posicions polítiques, d’eina de pressió popular cap a l’administració governant ha quedat en el millor dels casos per escrit i en un calaix.
En perspectiva, les comunes del nord i l’est de Síria s’enfronten a un repte similar al de les associacions de veïns durant la Transició espanyola: el pas d’un règim dictatorial a una democràcia ha comportat guanys materials i polítics, però també posa a prova la continuïtat de l’esperit democratitzador que va originar aquest pas. En el nostre cas, les associacions de veïns van conquerir millores significatives per als barris i pobles, però es van acabar diluint en el pas a les institucions i les noves fórmules democràtiques. Només ara, en moments de necessitat o amb el ressorgiment dels sindicats de barri i poble, ens adonem de la potencialitat social i política continguda en el teixit veïnal auto-organitzat. Les comunes del nord i l’est de Síria, després de la dictadura, també han entrat en les institucions, més ben dit, en constitueixen la seva base; i tenen a l’abast l’assistència i decisió en molts aspectes materials de la localitat. Si seran capaces de construir una nova cultura política, i així resistir la força centrípeta del poder, és el que duu a seure plegades les veïnes i veïns en les milers comunes d’aquelles terres.
Catalunya Plural, 2024 
