Baixant pel carrer cap al mar com fa el bus V25, a la calçada de la vella trama Cerdà, on abans passaven i aparcaven cotxes, ara hi ha bancs i el sol pintat de colors llampants. I un poema de Miquel Martí i Pol: ‘El poble és tot, el principi i la fi,…’ . I testos grans amb arbres que prefeririren un bon escocell.
A l’esquerra s’observa un edifici singular: l’antic recinte fabril de Can Framis, ara museu d’art contemporani de la Fundació Vila Casas, una construcció gris envoltada d’un magnífic bosquet d’àlbers, pollancres i alzines sobre una catifa d’heura. Allà s’hi poden trobar a les tardes els nens de l’escola que hi ha l’altra banda del carrer Sancho de Ávila, la Flor de Maig. Aquest tram de carrer va ser peatonalitzat amb els primers canvis de la configuració inicial de la superilla. A canvi de deixar baixar el bus i trànsit motoritzat per Roc Boronat, es va eliminar d’aquesta zona. La presència de l’escola ha ajudat a convertir-lo en el més exitós de la zona. Allà s’hi congreguen desenes de nens cada tarda a la sortida de l’escola i, sota l’atenta mirada de pares, mares i els sis guardians de la superilla, unes monumentals escultures donades pel Museu Can Framis, gaudeixen de les taules de pícnic, d’un dels tres parcs infantils creats amb la superilla i d’un espai a l’asfalt on les pintures no són de carrils de circulació o aparcament de vehicles, sinó de jocs per als nens. És molt habitual trobar-se aniversaris que s’hi celebren. L’enrenou infantil canvia a atmosfera silenciosa la resta del dia. Silenci i, amb sort, una mica de sol, és la combinació perfecta que gaudeixen alguns dels treballadors de la zona quan dinen el seu tupper sols o companyia. Altres vegades, és algun lector solitari o alguna persona gran a qui passegen en cadira de rodes.
Al xamfrà adjacent al parc infantil i al de més avall, dos restaurants d’immenses terrasses donen fe de què l’èxit de la superilla va de la mà amb el dels locals que s’hi troben. Entre un, el Sopa, i l’altre, el Catacroquet, es poden observar escocells plantats pel veïnat, preciosos i amb una gran varietat de plantes. Possiblement dels més millors que es poden trobar del programa Apadrina un Escocell.
En arribar al xamfrà del carrer Almogàvers, un cop se supera el bosc de terrasses, es pot veure a l’esquerra una de les parts més espectaculars de la superilla: un tram urbanitzat en forma de xicana, al peu de l’edifici de tons blaus d’habitatge protecció oficial. Es combinen un parc infantil, diversos parterres grans amb plantes i arbres i paviment de color vermell. Tot i que el pas als vehicles de motor, com a tota la superilla del tram peatonalitzat davant l’escola, està autoritzat (a baixa velocitat i respecte de la preferència de vianants i bicicletes), la forma de la via i el color del terra conviden a circular amb cura per un espai on el cotxe se sent un convidat.
Travessant el carrer Roc Boronat, comença l’icònic tram que emula una pista d’atletisme. Acaba en la cruïlla amb el carrer Ciutat de Granada, alliberada de trànsit motoritzat, on, paradoxalment, es troben un concessionari de cotxes i dos tallers de motos. Girant a la dreta des de la pista, es troba l’entrada a un interessant interior d’illa, el de la Plaça Dolors Piera, amb un petit bassal d’aigua, pèrgoles, abundant vegetació i superfície permeable per drenar l’aigua de pluja. Un autèntic refugi climàtic on protegir-se de les altes temperatures cada cop més habituals. En aquesta mateixa zona, se li ha afegit recentment la posada en marxa d’un hort comunitari gestionat pel veïnat dels habitatges de protecció oficial que envolten la plaça, un espai on el cultiu més important és el de les relacions entre el veïnat.
Fa més de 6 anys que la superilla del Poblenou, el setembre de 2016, es va inaugurar envoltada de polèmica. Ara, es pot afirmar amb rotunditat que s’ha convertit en un èxit. Un espai ple de vida, a estones amb un silenci que convida a lectura o la reflexió i permet escoltar el cant dels ocells i altres vegades amb l’animada vida de la canalla que juga i el veïnat i treballadors de la zona que s’hi relacionen. I ha servit d’aprenentatge i inspiració a actuacions posteriors com la Superilla de Sant Antoni o els Eixos Verds del Pla Superilla que porten a l’Eixample l’ambició d’una ciutat més silenciosa, amb una mobilitat més calmada i un aire més net.
Catalunya Plural, 2024 
No hi ha comentaris
Més enllà de les pors als canvis i d’algunes polèmiques partidistes, els canvis que es van fent a l’espai públic de la ciutat van guanyant adeptes. Tot plegat ha vingut per quedar-se i ampliar-se. Aviat costarà imaginar que tot aquest espai havia estat només per circular i aparcar cotxes!