Aquesta setmana passada vaig decidir remeiar un dèficit històric a la meva feina com a passejant i estudio de Barcelona el que, en realitat, des de la meva metodologia és el mateix. El divendres em vaig aixecar aviat amb l’objectiu de visitar Vallbona i tancar el cercle dels setanta-tres barris oficials de la ciutat.
Assolir aquest darrer confí urbà no és gens senzill, mostrant-me la precarietat de comunicacions pels poc més de mil quatre-cents individus d’aquesta barriada, no només allunyats del centre, sinó fins i tot de la perifèria, com si no existissin.
Vaig sortir de casa i després vaig caminar pels Indians, endinsant-me al barri de la Jota fins arribar a l’estació d’autobusos de Fabra i Puig, on dos treballadors m’informaren de com accedir al bus, mal indicat a Google Maps. El 96, després de les amables indicacions del conductor, em deixà junt al pont del Congost, des de principis del nostre segle l’únic enllaç entre Vallbona i Ciutat Meridiana, particular per creuar l’autopista al llarg dels seus dos-cents metres.
El transport públic em deposità a l’ingrés d’aquesta zona abandonada, forjada a mitjans dels anys setanta a base d’immigració andalusa i d’altres indrets del país, complementada amb una espècie de colònia gitana traslladada al suburbi com a prova de marginació, doncs on no hi ha res sempre hi ha lloc pels desheretats.
La jornada de la meva descoberta, una introducció sense pretensions totalitàries o d’esgotament, s’alçà gris. Un treballador em comminà, veient-me mig perdut, a descendir per un carreronet per així arribar a un pont medieval, ja el veuràs, és molt petitó i bonic. Si, això és, per on passa el Rec Comtal.
I cap allà vaig anar, rebent-me el canal sorgit vers el segle X de la nostra era. El nostre estimat Ajuntament menciona cada dos per tres un projecte per a oferir-lo a ciutadania des d’una gran ambició, des del meu punt de vista una manera de traçar castells a l’aire, perquè, sospita, ignoren fins i tot la importància d’algun dels seus trams, com un interior d’illa amb barraquisme entre els passatges de Malet i Pinyol, però això ja és un altre tema. El pedaç de Vallbona és una imatge irreal entre la pau de l’aigua a la seva harmonia, un descampat ben verd a la vora, barraques a un angle i construccions modernes, més grotesques pel color del cel, gairebé com si aquesta mescla de natura i teòrica modernitat fos un malson conceptual, quelcom per sort minvat pels propietaris dels alentorns, aquell migdia ben enfeinats a les obres dels seus domicilis per a perllongar el romanç d’aquests habitants amb l’esforç realitzat amb les seves pròpies mans, no en va els primers pobladors construïren els seus immobles des d’aquella urgència pròpia dels més necessitats.
Un d’aquests senyors m’escruta en silenci mentre el seu gos borda. Sortejo una barana i em fico al rovell de l’ou, fins arribar a un sinuós camí de la muntanya. A una de les seves cantonades em meravellà el toc kitsch d’una finca amb animals petris i dos cans histèrics per la meva visita. Al cap d’uns metres, el cim de la font insinua demolicions d’un temps llunyà, mostra de com ningú es preocupa per aquest entorn, durant el Franquisme llastrat per una contradicció insoluble, la de l’aigua arreu sense ser a disposició de la ciutadania, d’altra banda maltractada aquests anys mitjançant habitacions ridícules i sense gairebé serveis.
Això darrer no s’ha modificat. L’autobús del barri és sota demanda, i per anar a Barcelona no hi ha gaire opcions. Escalo aquest camí mentre el caminar em brinda, de mica en mica, reflexionar sobre aquest espai a la capital catalana, si és vol, un xic a la buena de Dios, quan hauria de ser independent. El seu percentatge demogràfic és una nimietat en el conjunt de la urbs i això deu limitar la inversió pública, segons les meves fonts a rellançar amb plans espectaculars amb la finalitat de posar en relleu la Granja del Ritz i valorar la major extensió agrícola barcelonina, la dels horts de la Ponderosa.
Durant el meu safari, així defineixo els meus passeigs més inhòspits, entaulo una lluita per a sortir de Vallbona, un dels aneguets lletjos als índexs de riquesa, amb una renda per càpita quatre vegades inferior en relació als veïns de Les Tres Torres.
A ambdós barris la calma és proverbial. La diferència radica a que el de Sarrià- Sant Gervasi la té de luxe per formació com per on es troba a la ciutat, entre rondes i avingudes perfectes des de la seva funcionalitat, mentre Vallbona és un Clot entre Santa Coloma de Gramanet, l’horitzó de Singuerlin mai s’esvaeix, Montcada i les carreteres d’entrada a la Meridiana, amb el Benvinguts a Barcelona a més d’un quilòmetre, tota una metàfora del seu aïllament, brutal fins a no ser, doncs si preguntéssim a molts conciutadans no sabrien emplaçar-la al mapa, i el mateix passaria amb Ciutat Meridiana, erigida des dels tripijocs de Samaranch, o alguns sectors de Torre Baró, a l’altra banda de la carretera i presidit per la torre d’antuvi foradada a la seva cúspide.
Aquests tres barris configuren el Nou Barris nord. Els nou barris de la gènesi ara són tretze i ningú ha meditat sobre la conveniència de replantejar les divisions administratives. Des d’aquí hem insistit més d’una vegada a com s’han de canviar des del barri com a unitat de govern per així apostar envers polítiques de proximitat per a gestionar millor el conjunt.
Això es deixa sentit a d’altres enclavaments entre la incapacitat dels que manen per a comprendre allò administrat i l’error de no reduir la seva dimensió. Vallbona, junt amb Torre Baró i Ciutat Meridiana, hauria de configurar un onzè districte des d’una lògica decent per a millorar la vida dels votants, ara mateix un impossible si ens atenem a les dinàmiques dels ocupants dels despatxos del poder, aficionats a la virtualitat i a gastar poc o res la sola de les sabates, per no mencionar el seu nul intercanvi verbal excepte amb associacions de veïns mig untades, com es dóna, sense anar més lluny, a un altre forat negre, el Baix Guinardó, al que molta premsa confon amb el seu germà gran, res rar davant la complaença de tots els implicats al retrat barceloní, semblant a una postal de publicitat institucional o la constatació de veure les hectàrees comtals com el centre i Gràcia, la resta desnonada en aquest imaginari des de múltiples vessants.
Per a llançar aquest districte experimental, ampliable a d’altres latituds, primer convindria estendre més ponts entre Vallbona i l’altra banda de la carretera. Quan vaig completat l’intent de tornar a la civilització mediàtica no vaig poder creuar, retrobant-me amb la marquesina de la parada inaugural del meu periple, convidant-me a anar cap a Barcelona per pura obstinació i la quimera de donar amb un altre accés cap a la muntanya. Això no m’alegra, només reafirma allò viscut les hores prèvies, una exhibició de cintes tallades l’any de Maria Castanya amb continuïtat molt estil Guadiana.
Una pèrgola fotovoltaica destaca a la plaça del Primer de Maig, aplaudida al web del Consistori amb el seu estimat vocable sostenible, no sens redactar que aquesta de Vallbona fou la primera de la sèrie, és clar. Uns adolescents juguen a futbol. Uns metres més enllà veig a un mur una pintada a favor de la selecció de Marroc. Els altres catalans, o els nous, com comentà no fa gaire Javier Pérez Andújar, no cultiven pensament únic. A un rusc tradicional, gairebé les úniques moles d’aquesta fesomia al barri, diviso dues estelades, íntegres si les comparo amb una del carrer de Balmes, esquinçada pel vent.
A una altra intersecció vaig poder fotografiar una pintada per a demanar, des de la lluita veïnal, més passos per a vianants. Pocs metres més tard vaig admirar un requadre simptomàtic per a corroborar la meva pesadesa argumental. La placa recordava a les bugaderes d’antuvi. L’Ajuntament no deu tenir ni tan sols documentada la història o simplement no té cap mena d’anhel per a donar un relat al barri, per això són els veïns qui s’hi ocupen, ben conscients de ser éssers expulsats de la ciutat malgrat les dades del seu DNI. Els cotxes són els emperadors de la benvinguda. Volia caminar en línia recta fins al carrer d’Escòcia, però la senda acaba de mode abrupte a pocs metres de la casa de l’Aigua de Trinitat Vella, a la que m’endinso forçat fins a la carretera de Ribes, preludi d’una cruïlla a la creu de terme de Sant Andreu, la quinta forca, darrera soga per a penjar als condemnats. Més enllà hi havia dracs, o si prefereixen els morts de Vallbona, zombis barcelonins no per motivació, sinó per no ser d’eixe món. El seu, com sempre, espera una resurrecció sense tanta condescendència i menys anuncis efectistes per a desfer-se d’aquesta eterna corda al coll i aconseguir un respecte sempre postergat fins a les calendes gregues.
Catalunya Plural, 2024 
