És un plaer sentir una certa satisfacció personal quan jugues a ser detectiu d’una Barcelona desapareguda i sense interès per la seva Història durant més d’un segle. L’altre dia, després de tornar del directe amb el Josep Cuní al 24 horas de RNE, vaig sentir una espècie de fiblada emocional al carrer Muntanya del Camp de l’Arpa, mentre mirava la seva silenciosa immensitat.
La causa fou la consciència d’haver reconstruït amb esmerç la formació d’aquest barri, quelcom d’altra banda menystingut per l’Ajuntamnt, però dóna igual perquè ells marxaran i els textos romandran per a qui vulgui consultar-los i descobrir, volta de fulla de tot aquest entrellat.
Amb els Indians, ho sap qui segueixi la sèrie des del seu inici, hi ha tres constants de foscor. La primera és la manca d’investigacions prèvies. Les existents son males síntesis, tan sols amb algunes pistes amb valor per a eixamplar-les. La segona és la nul·la identitat d’aquest espai, confós per la seva absurda conjunció nominal amb el Congrés, mentre la tercera, un clàssic barceloní, és acceptar allò dit sense refutar-ho, perpetuant-ho a un imaginari gandul, sense gaire gana d’aprofundir en allò pretèrit, quelcom d’altra banda catapultat pels interessos municipals, segons els quals la Ciutat Comtal existeix des de 1992 per a beneficiar la seva homologació com a autopista de consum.
Hi hauria un quart element: la frontera i els seus limbes. Avui parlaré, si bé també puc equivocar-me, d’un error clamorós, fins i tot present a l’enciclopèdia de barris de Barcelona, quatre volums bastant dignes, publicats ja fa massa temps. Hi figuren diversos noms dels il·lustres fundadors amb propietats al barri dels Indians, entre ells Domingo Biosca y Galceran, inventor a Espanya dels extintors i fundador de l’empresa Mata Fuegos Biosca.
Aquest home, mort el 23 d’octubre de 1927 als seixanta-sis anys, aixecà un veritable imperi. Als seus balboteigs, quelcom força poètic, s’ubicava al 58 de Roger de Lluria, al rovell de l’ou original de l’Eixample, junt a la torre d’aigües per a aprovisionar de líquid element a la nova Barcelona nascuda un cop s’enderrocaren les muralles el 1854.
La marca prosperà, quelcom comprensible pel seu paper pioner, l’increment poblacional de la capital catalana i la necessitat dels extintors, no en va la fortuna de Biosca no fou només monetària perquè fins i tot fou el cap de mecànics dels bombers de Barcelona. La publicitat de la firma apareixia amb freqüència als diaris de la seva època, mostrant-nos com en vida del patriarca tingué la seva seu principal al 58 del carrer dels Almogàvers, quelcom més tard trastocat pel seu fill Domingo Biosca García, cabal a les seves inversions.
Aquestes impulsaren un gir de cent-vuitanta graus a l’expansió d’aquesta societat, amb banderins publicitaris a la fi dels anys vint, just després del decés del patriarca, al Saló de Sant Joan, actual passeig Lluis Companys, i a la plaça de Catalunya.
El viratge suprem s’efectuà després de la Guerra Civil, on no és gaire difícil imaginar com el clan, generós en les seves donacions durant la Dictadura, es veié afavorit pels guanyadors. A la Gaseta Municipal de 1940 trobem un breu essencial per a solucionar pífies alienes, per desgràcia massa freqüents a la historiografia de la nostra ciutat. En aquella data, Domingo Biosca García adquirí uns terrenys a la illa compresa entre Teodor Llorente, passatge de Llívia, el carrer de Xiprer i el passeig de Maragall. Al 103 d’aquesta avinguda, aleshores en plena remodelació com comprovarem amb el cas de Ferrer Dalmau, s’edificà un nou complex pels extintors, acompanyant-se amb tota probabilitat de vivendes als números 58 i 60 del carrer Xiprer, una via en forma d’ela des de rambla Volart fins a Maragall.
Bona prova d’això seria l’estil constructiu de les finques de la seva conclusió junt al fatalment batejat com a passeig, quan és un conglomerat de velocitat automobilística, força indigest. El 58-60 de passeig Maragall data, segons el nostre estimat cadastre, de 1950. Les successives, fins al passatge de Llívia, li són coetànies. Els Biosca s’ocuparen de civilitzar aquest tros del Guinardó a les portes de múltiples limbes, encarregant-se de totes les corresponents millores, com l’explanació d’aquest tram, d’altra banda gens carismàtic i més aviat inobservat pels passejants, els quals si miressin més cap amunt descobririen com encara es manté al mur una placa del nomenclàtor en castellà, a protegir com algunes més encara existents, lletra escrita pel record, si es vol com les plaques de les vivendes franquistes extirpades de les seves parets, una sobirana estupidesa pel seu rectangle buit, cosa de males polítiques de memòria i una ignorància superlativa en relació a la pedagogia urbana.
No consta que els Biosca, al fill li seguiren dues generacions més de Domingos, visquessin o tinguessin una vila als Indians. El funeral del pare padrone es celebrà als dominics d’Ausiàs March, a la vora de la fàbrica dels seus amors. Això sí, per a l’anecdotari d’aquest racó sense cronista quedava de meravella aquesta impostura, un afegit fals com una moneda de quatre duros, perversió geogràfica, presa de pel molt en consonància amb la pèssima precisió en aquest sentit als nostres dominis.
El taller del 103 de passeig Maragall ara llueix el nom d’una companyia de màquines recreatives. Els Biosca es trobaven a un limbe puríssim, Guinardó sense ser-ho, confí, terra de ningú. Aprofito aquesta clausura per a enllaçar-la amb el menyspreu d’alguns barris amb ell mateixos, sobretot des de la complaença de les associacions de veïns. Al carrer Villar 62 encara es sosté una perla dels pobles del Pla. Es tracta d’un conjunt de 1884 amb dues casetes de planta amb un passatget privat al bell mig. S’erigiren dotze anys de les Agregacions del 20 d’abril de 1897; en breu es demoliran per a homologar l carrer amb més blocs de pisos. L’associació, a més de no tenir gaire sang, s’acontenta amb demanar la rehabilitació del parc del Guinardó, quan s’hauria de sol·licitar una moratòria per a avaluar allò patrimonial com es feu al Camp de l’Arpa. A resposta d’un correu sobre el tema, l’associació parla d’entusiastes grups amateurs que estudien la barriada, premiats per l’Ajuntament, goita que curiós.
Dic això perquè és deure de tot ciutadà preservar la identitat plural dels barris de Barcelona. El complex de Villar 62 ha de ser rescatat del seu adéu per a proporcionar equipaments i no enterbolir les belleses d’antuvi, dialogants amb el present per a recordar-li d’on venim, quelcom massa incòmode en aquesta era d’oblit instantani.
Catalunya Plural, 2024 
