El periodista i escriptor Andreu Claret va publicar una trilogia de novel·les sobre la guerra civil a Catalunya: “El secret del brigadista” (2008), “El cònsol de Barcelona” (2019) i “1939. La caiguda de Barcelona” (2021). Aquesta trilogia que barreja història i ficció ha tingut continuïtat amb un nou llibre -“París érem nosaltres”- on Claret reconstrueix la vida del seu pare, un fill de rabassaires que va haver d’exiliar-se a França després de la Guerra Civil i que va coincidir amb personatges destacats de la nostra història recent com Lluís Companys, Pau Casals, Pablo Picasso o Josep Tarradellas. “París érem nosaltres” ha rebut el Premi Ramon Llull 2023.
Aquest nou llibre segueix una mica la línia dels anteriors, amb aquesta barreja d’història real i de ficció. És el millor estil per fer la biografia del seu pare?
És molt diferent. És molt personal. Jo no volia fer la biografia del meu pare. “Dios me libre”. Un fill fent la biografia del pare és una cosa que no toca, encara que ho fes bé. Jo no tenia gens la intenció de fer la seva biografia. Ell ho volia, però això és diferent. L’origen d’aquest llibre és que jo havia fet tres novel·les històriques, que ja està bé, sobre aquest període de la República, la guerra, l’exili, i ara no volia fer una novel·la històrica, volia fer una novel·la sobre històries més humanes. Fins i tot vaig començar a inventar-me personatges, fins que un dia vaig dir, hòstia!, els tinc a casa els personatges. Els meus pares han viscut tot aquest període, l’han patit, se n’han sortit, l’han superat, i a més hi ha una història complicada pel mig. Aquesta va ser la raó per la qual vaig escollir el meu pare, la qual cosa em va plantejar problemes literaris, de mantenir prou distància, deixant molt clar que no era una biografia, i l’altra cosa que em vaig plantejar, que era més fotuda, és que em vaig adonar que amb les gravacions que jo havia realitzat amb el meu pare hi havia fets que formaven un personatge de novel·la, però hi havia també molts silencis.
Els pares sempre amaguen coses als fills
A vegades se les amaguen a ells mateixos. Això ho fem tots. La memòria l’anem seleccionant, garbellant, hi ha coses que retenim i coses que no recordem. I això va ser el més interessant. La novel·la implica silencis i, per entendre’ns, obrir calaixos. Moltes novel·les comencen amb una capsa que algú troba a unes golfes, l’obre i hi ha uns documents… És una mica això. El que he fet aquí és parlar amb tota la família, amb amics, amb gent que l’havia conegut, m’he acabat ficant molt dins de la pell del personatge, i aleshores he construït una història humana que em sembla interessant, que és la seva primera dona, la seva primera vida, la segona, la vida política,… Es vol menjar al món, sortint d’un poble com la Súria, de principis de segle. Té un primer matrimoni de conveniència, per tenir una bona casa, i suposo que també per adquirir respectabilitat en el poble on estava, perquè en aquella època si no et casaves aviat perdies respectabilitat. S’implica en la República, en la guerra, no dona importància al fet familiar. La primera cosa que li crida l’atenció és la mort de la filla, de la qual n’estava molt capficat, molt més que del fill, que el tenia una mica aparcat. És un personatge que passa la frontera. Com diu ell mateix, era una mica monstre, aconseguia tirar endavant passés el que passés. Les escenes que ell m’explica del pas de la frontera, parant cotxes, fotent la gent a fora, posant-hi ferits,… Aquest personatge que podia haver acabat malament, molt endurit, s’enamora d’una noieta que tenia setze anys menys que ell, i això l’humanitza. Això és el que explica que sigui una novel·la i no una biografia.
És curiós com la comença, inventant-se vostè mateix dins l’úter de la seva mare, a punt de néixer
No, no, inventant-me no, jo me’n recordo, de quan vaig néixer. La gent no s’ho creu. Això és la gràcia que té la novel·la, que et fots dintre els personatges, i al final hi ha una confusió entre realitat i ficció. Allò era un follón tremendo. Vaig estar a punt de matar la meva mare.
El següent capítol és, precisament, la mort del seu pare. Per què comença la novel·la amb aquests dos capítols?
El primer és per definir-me a mi mateix, la veu del que serà el narrador de la novel·la. És el fill, però m’havia de definir, d’on sortia, definir-me en relació amb el meu pare, amb aquella anècdota significativa que el primer que fa quan neixo és córrer a enviar un telegrama a Pau Casals. I definir-me respecte a la meva mare. I el segon capítol, com que el meu pare, al cap i la fi, no és ningú, vull dir que no va ser diputat al Parlament de Catalunya, ni regidor, ni conseller, serveix per definir una mica el personatge. Encara recordo que quan anava a l’escola i em preguntaven què feia el meu pare, no sabia explicar-ho gaire bé. Al capítol següent, que és ell, Súria,… si el lector no sap que aquell noiet és algú que tindrà després una trajectòria curiosa i bastant excepcional no sé si hauria seguit llegint. El que té gràcia és que, sabent d’entrada que aquell tio ha sigut un personatge, vegis com neix en una família de rabassaires fotuts, arruïnats per la fil·loxera, emprenyats amb els propietaris, emprenyats amb l’església, l’església local, fins i tot, no només la jerarquia eclesiàstica, l’església que beneïa els propietaris, emprenyats amb la monarquia, perquè aixoplugava tot això. Em sembla important situar-lo mínimament i també definir una mica el seu caràcter.
El llibre acaba el 1962. Perquè?
Per això, perquè no és una biografia. El meu pare va fer moltes coses. Jo no volia fer la biografia del meu pare. Jo volia utilitzar uns personatges que els tenia a casa, amb uns calaixos que vaig obrir, i parlar de cinquanta anys que són demencials. A la primera meitat de segle passa de tot. La gent diu que el món va malament avui, però que vagi a la primera part del segle XX i veurà com anava el món. I encara aquí falta la primera guerra mundial, on Espanya no hi va estar implicada. Estàs allà, neixes, la potassa, ens menjarem el món, Súria canviarà, la Mancomunitat, escoles en català, la República, les il·lusions que tot anirà millor, i de repent tot això s’acaba. Són cinquanta anys que són molt interessants d’explicar.
“París érem amb nosaltres” Per què tenia el seu pare aquesta admiració per París?
En aquella època d’obertura, de fúria, de la revolució, de la potassa, que semblava que tot trontollava, ell, amb 12 anys, tenia una relació amb el director de la mina per una raó molt peculiar: era un excel·lent jugador de billar. Se li donava molt bé. De fet, el billar va ser sempre la clau que li va permetre allò que ara se’n diu l’ascens social. Amb el billar va anar obrint-se camí. Arribava a Manresa, on no era ningú, parlava un català de pagès, veia aquells intel·lectuals que parlaven un català florit… Ara! Anava amb el tac de billar, i com que hi havia billars a tot arreu, feia una exhibició i tots es quedaven acollonits. Li servia a Manresa, a Barcelona o per trobar feina a París. Per això vaig presentar el manuscrit al Premi Ramon Llull amb el títol de “L’home del billar”. De molt jove va ensenyar a jugar a billar el director de la mina, que era belga i tenia un llibre amb fotos de París que li va ensenyar. El meu pare li va dir que algun dia volia anar-hi. Era el somni metafòric. La meva mare, que era molt més jove, va marxar a l’exili per un camí diferent, caminant des de Manresa fins a la Jonquera, en un drama típic de la gent humil d’aquella època. Va estar primer al camp d’Argelers, on va caure molt malalta de tifus i va sortir del camp. Estava en un poble de França que van ocupar els alemanys i va veure un dia com assassinaven un home que van treure de l’autocar on anava i allí el van pelar. Mentre vivia allà, els alemanys van arribar a París. M’havia parlat de quan havia vist la foto de Hitler sota la Torre Eiffel. Sempre deia que “quan aquest fill de puta perdi la guerra, aniré a París”. No eren cap excepció. En aquella època París ho era tot, la llibertat, la cultura, moltes coses. Estaven obsessionats amb anar a París. El llibre no passa a París però hi ha un capítol que sí que hi passa i que és una mena de redempció de totes les seves penes.
Però aquest París al que van anar era un París molt fotut, no?
Sí, era un París fotut, però ells van anar-hi quan els nazis ja no hi eren. El pare sí que hi havia anat abans. Van caminant pel jardí de les Tulleries i el pare li explica a la mare que tot allò eren jardins per menjar. La gent ara no ho sap però hi havia escarxofes i tomàquets. Era una catàstrofe.
Quin paper juga el seu pare en la política catalana? Era d’Esquerra Republicana però no va tenir un paper destacat al partit
Fa coses puntuals. És d’Esquerra Republicana i ho va ser tota la seva vida. Tenia tres o quatre idees que eren les dels rabassaires: la llibertat, la fraternitat, idees molt dels franc-massons de l’època. I en el cas del pare s’hi afegia la justícia social perquè no era miner però havia baixat molt a la mina a fer feines de fuster, havia anat també a la mina de Sallent, a la de Fígols i havia vist com hi treballava la gent. A més, tenia un parell de parentes d’un altre poble, noies joves, que treballaven, en el que se’n deien les fàbriques de riu, les fàbriques tèxtils, que eren molt pitjor que la mina. Era catalanista i es va moure sempre amb aquestes idees. Després, les polítiques de partit l’amargaven una mica. Des de l’actitud crítica que adopta quan Companys, del qual era amic, es deixa enredar per Dencàs i els germans Badia, i passa el que passa l’octubre del 34 fins a França, ja a l’exili, on ell, amb molta ingenuïtat política, defensava la unitat de tothom per fer front al franquisme, inclosos els comunistes, i això que no era gens comunista. Durant una època va creure que havia de donar suport a la invasió de la Vall d’Aran, ell que no havia agafat mai una pistola. I es va donar compte, parlant amb molts diplomàtics anglesos i francesos, que allò era una bogeria, perquè els països aliats ja havien reconegut a Franco i no en volien saber res de res. Consideraven que Franco era un aliat per fer front a la Unió Soviètica. Aquestes coses més polítiques l’emprenyaven. Per això s’entenia molt bé amb Pau Casals que era igual, no era comunista, no era separatista, no era anarquista, però els principis que tenia els tenia molt ben posats. Quan els aliats van reconèixer Franco, va dir que no tocaria mai més a França ni Anglaterra. I va estar molts anys sense tocar-hi.
No tenia un càrrec orgànic a Esquerra però va conèixer personatges destacats de la història recent de Catalunya
Era una persona amb molta iniciativa. A França, per exemple, perquè va conèixer Pompeu Fabra? Ell havia après a llegir i escriure català de nit, amb una gramàtica de Pompeu, que s’havia comprat a Manresa. Era molt espavilat, molt emprenedor que diríem avui. Tots els intel·lectuals catalans es fotien de gana durant els anys durs de l’ocupació alemanya. Ell tenia una explotació forestal, una masia, on hi havia bestiar i anaven sovint allà a menjar. Hi ha un capítol dels més divertits de la novel·la amb Pompeu Fabra, en Xammar, tots aquests, que anaven a la seva masia, s’hi passaven tres o quatre dies i agafaven dos o tres quilos.
Era molt ingenu i pensava que Pau Casals podia unir des dels comunistes fins als nacionalistes, diguem-ne conservadors
Com va conèixer Companys?
A Companys l’havia conegut en l’època del republicanisme. L’havia vist quan anava a Manresa; més tard, a Sallent, i li semblava que de tot aquest món catalanista, que se’n deia a l’època, Companys era el millor. Per què? Primer, perquè Companys tenia un origen rural com ell, encara que era de família pagesa rica, però sabia el pa que es donava en els rabassaires. I segon, perquè Companys era amic de Layret, era dels pocs d’Esquerra Republicana que tenien una consciència social, perquè havia sigut advocat laboralista, sabia què passava a les fàbriques, a la mina… El pare s’hi entenia molt millor que amb altres dirigents d’Esquerra Republicana o d’Estat Català que només es movien en l’òrbita estrictament nacionalista. Era molt crític amb Companys, amb les coses que va fer, amb que es deixava enredar per Dencàs, a qui el meu pare odiava perquè l’havia conegut, però li semblava que era honest, que els tenia ben posats. A l’exili va ser molt crític amb tots els que van martiritzar Companys. Sempre dic que a Companys el va afusellar Franco, però abans d’afusellar-lo, molts catalans l’havien criminalitzat, l’havien fet responsable de la derrota,… que si era massa amic del cònsol soviètic a Barcelona, que si no havia estat prou decidit a tirar endavant amb la independència en els moments en què se suposava que es podia fer. Al meu pare això el fotia a parir. La campanya contra Companys en els seus últims anys és una cosa que està per escriure. Si el van enxampar els alemanys, a part de la història que es volia quedar on era per la malaltia del seu fill, és perquè no tenia on anar. Hi havia gent a Montpeller o Tolosa que feia unes pintades a les parets de “C o Catalunya” i la C era Companys.
No s’avenia amb Tarradellas
S’hi va emprenyar molt. Li reconeixia que era l’únic que tenia pebrots, políticament parlant, per mantenir aquella cosa de la Generalitat a l’exili, que no era res.
Ell preferia que Pau Casals fos president de la Generalitat
Era molt ingenu i pensava que Casals podia unir des dels comunistes fins als nacionalistes, diguem-ne conservadors. I això l’any 49-50, quan ja començava la Guerra Freda, no tenia cap possibilitat d’èxit. Ell sempre va defensar això. Alguna gent m’ha preguntat què pensava el meu pare de que jo fos del PSUC. El meu pare no era comunista i pensava que lo de Moscou era un desastre amb potes, i era molt antistalinista. Sempre havia tingut molt respecte pels comunistes. No només els del PSUC. Un dels seus grans amics a França, era un jueu franc-massó que era comunista.
Es va emprenyar amb Tarradellas però li reconeixia que era l’únic que va tenir els pebrots de mantenir la Generalitat a l’exili, que no era res
El franquisme el buscava. Van estar a punt d’assassinar-lo en una ocasió
Més d’una. Ell no era rabassaire perquè de jove va fer de fuster, però venia d’una família rabassaire i els rabassaires són allò de la quintaessencia catalana. Són molt moderats, perquè són gent del camp; per tant, no tenen cap idea revolucionària al cap. No són com els obrers del camp a Andalusia però quan els van tocar la rabassa, els contractes, van tallar el cap d’alguns propietaris. Van esdevenir molt anticlericals. Això explica l’anticlericalisme del meu pare en una època i alguns dels textos que escrivia al diari. Els capellans donaven suport als propietaris de manera descarada, feien discursos a l’església contra els rabassaires. També eren ferotgement antimonàrquics, perquè la monarquia d’Alfons XIII beneïa tota la història. Aquest tòpic tan tonto del seny i la rauxa… Així eren els rabassaires. Mon pare era així.
El seu pare tot i ser radical i tenir certa amistat amb comunistes, no semblava que fos tan important com perquè els franquistes volguessin assassinar-lo quan era a Andorra
Hi ha dues coses que ho expliquen i apareixen en la seva fitxa de la causa general, que he utilitzat per fer la novel·la. En un poble del Bages, Fonollosa, on ell va anar a fer de secretari de l’Ajuntament, hi havia un líder de les dretes amb molta personalitat i s’hi va enfrontar. Van tenir unes baralles èpiques en dos cafès que estaven encarats al poble, els dos escrivien a diaris de Manresa, el meu pare en un diari republicà i l’altre en un diari de dretes. Es deien el nom del porc. Quan hi va haver la guerra, a Fonollosa, com a tants altres llocs, van cremar l’església. Al poble del costat van pelar un capellà. I el van acusar a ell en la causa general franquista. Entraven els pobles, posaven una taula davant de l’Ajuntament i cridaven als veïns perquè fessin delacions. A la causa general el meu pare surt com a membre de la CNT i de la FAI. Tenia amics anarquistes, però de la CNT res de res.
Però el van acusar de tot, de tota la gent que havia mort a l’entorn. Tenia una fitxa de causa general que era per anar al Camp de la Bota. A més, quan va estar a l’exili, va dirigir El Poble Català, publicació del grupet d’Esquerra Republicana que era partidari de la unitat amb els comunistes i hi va escriure un quants articles. En un d’ells deia “Franco, ets un assassí”, una cosa bastant normal. Això ho van incorporar a la fitxa. De tal manera que quan l’alcalde Porcioles el crida a Barcelona perquè l’ajudi a treu la neu de la gran nevada del 62 amb les màquines que ells tenia a Andorra es troba que no el deixen passar de La Seu d’Urgell. És una epopeia bastant divertida. Va estar quatre hores allà per aconseguir passar. Porcioles trucava perquè el deixessin entrar però el ministre de Governació, Camilo Alonso, Vega no volia. Un embolic de nassos. El comissari de La Seu, que ell coneixia, perquè pujava a Andorra a buscar whisky, intenta trobar una solució i li proposen que firmi un document dient que renuncia al que va escriure a El Poble Català el deixaran passar. I el pare diu que no, que ell anava a treure la neu de Barcelona amb unes màquines i que si no el deixen passar, se’n torna amunt. Això és molt típic de la repressió franquista, bèstia però a vegades surrealista. A mi em van detenir i vaig estar 3 mesos i mig a la presó Model. Un dia em criden i em diuen d’anar al centre de la presó, que era un lloc on els presos no hi anaven mai. Em trobo dos tios amb gavardina. Un d’ells em va demanar que obrís la boca, la vaig obrir i se’n van anar. Tot això era perquè jo tenia un germà gran que va morir, el Joan, que havia estat ficat en un grup armat contra el règim des de França. El meu germà tenia 15 anys més que jo. I com que m’havia vingut a visitar la seva dona – ell no, perquè no podia entrar a Espanya- algú va pensar, de la Policia Militar segurament, que jo era el meu germà. I els tios em miraven els dents com un cavall.
Li dedica el llibre a aquest germà: “Al Joan, que no vam saber estimar”. Què va passar?
Va ser el fill del primer matrimoni del pare, que hi va tenir una relació complicada. Quan es va morir la seva germana, que tenia dos anys menys que el Joan, el pare es va tornar mig boig, fins i tot pensant que perquè no s’havia mort ell en comptes de la nena, que se l’estimava molt. El Joan va patir molt això. Tampoc nosaltres, els fills del segon matrimoni, hi vam tenir la relació que, ara, mirant enrere, considero que l’hagués ajudat, almenys des d’un punt de vista afectiu. Era un noi, un home que va patir de la falta de pare.
El meu pare tenia una fitxa en la causa general franquista que era per anar al Camp de la Bota
Fer un llibre on es parla de la família deu exigir molts equilibris per no fer enfadar ningú.
Ho he aconseguit. Al contrari, i ho dic al final de la novel·la, em sento en pau, perquè efectivament no semblava fàcil. Hi havia el fantasma del tiet Florenci, que no el vèiem -havia mort el 51 o el 52- però és que tampoc ens vèiem amb els seus descendents. Perquè passava això? Perquè s’havien enfadat els dos germans a l’exili. Això ho he reconstruït. He anat a parlar amb els descendents del Florenci. Hi havia hagut mals rotllos, sobretot mal rotllos de diners, cosa típica de l’exili. A l’exili tothom tenia mal rotllos d’aquests. Al Companys l’acusaven de quedar-se els diners. A Pompeu Fabra l’acusaven també de quedar-se amb els diners de l’exili. Era molt tòxic anar a l’exili. Entre els dos germans sempre hi va haver una situació molt difícil. I la novel·la ho ha arreglat. Ens hem abraçat, he parlat amb gent que són de la família, que són cosins meus, que no havia vist mai. I ens hem reconegut. Van anar a la presentació del premi. Abans d’ahir, a Manresa, vaig trobar familiars de la Trini, la primera dona que va tenir el pare, que són de Fonollosa i que van venir a la presentació del llibre allí. Si la literatura serveix per això, està bé, no? A part de vendre uns quants llibres, estableixes ponts. Això està molt bé i a mi m’ha passat.
Quan va morir el seu pare?
El 2005.
Diu que al seu pare li hauria agradat el llibre, n’està segur?
Crec que sí. Ell volia que jo fes una biografia. És un llibre sense concessions, de buscar les contradiccions El primer que vaig fer va demanar els dos germans meus que llegissin el manuscrit. Escriure m’agrada però no es qüestió de fer un merder de nassos a la família. És un llibre sense concessions, en el sentit de buscar les contradiccions del personatge. Hi ha alguns adjectius que li assigno en moments determinats que en fan un personatge molt ambivalent. Al final, el que compta és la vida sencera, tota, no les seves parts. Em va semblar que em sortia una cosa molt digna. He trobat gent que l’ha llegit i em diu que em poso molt amb el meu pare. Va tenir molts amics però també tenia uns quants enemics. He parlat amb alguns d’aquests enemics i m’han dit coses que surten al llibre.
La novel·la ha arreglat una situació familiar molt difícil. Ens hem abraçat, he parlat amb cosins meus que no havia vist mai
Ara potser el que faria falta és la seva biografia, no?
No, no, quan sigui més gran. M’hi posaré cap als 80 i escaig. En tinc 77. Ara vull escriure sobre el final del franquisme i la transició. S’estan dient tantes bestieses sobre això que jo crec que una novel·la pot ajudar a explicar aquest joc entre il·lusió i frustració,. Serà amb personatges ficcionats. No serà la meva família, que ja l’he retratat prou.
Catalunya Plural, 2024 
