Aquests darrers dies he donat moltes voltes sobre com seguir la sèrie dels Indians, decidint-me per copsar un buit gens greu, però significatiu als meus recorreguts pels barri, on tinc varis punts d’ingrés, agradant-me molt el de Puerto Príncipe des de plaça Maragall i el de Jordi de Sant Jordi des d’Olesa o el passatge de la Companyia, un limbe gairebé secret entre la Urbanización Meridiana i la seva antecessora en aquest perímetre barceloní.
Jordi de Sant Jordi i Olesa tenen picabaralles tan sols amb els seus noms. El segon s’anomenà als seus inicis Juan Boscán, equiparant-se en allò poètic al nostre gran protagonista d’avui, abans denominat de l’Havana en sintonia amb l’esperit de la barriada, on allò líric arribà al seu apogeu amb el bateig de la carretera d’Horta la Sagrera com a Garcilaso.
Abans, Olesa acabava més o menys al seu contacte amb Jordi de Sant Jordi. Destacava per haver tingut la fabrica de punt Hernández Berni, la de mes renom a una zona a posteriori repleta d’aquest sector industrial.
Jordi de Sant Jordi conté dos artificis de la llegenda indiana amb les seves places dedicades a les Havaneres i al Rom Cremat. Són àgores sense res a objectar, doncs nasqueren de buits atorgats als veïns d’uns carrers amb escàs verd als alentorns. El seu únic error surt de perllongar el mite ultramarí per a consolidar una mentida agradable.
La meva intuïció per a conèixer millor Jordi de Sant Jordi es dirigí envers la cruïlla amb Pinar del Río, junt a la plaça del Rom Cremat, inaugurada pels volts de 2007 després d’enderrocar vàries naus amb tallers i vivendes a l’anònim passatge de Ramón, vinculat amb el tèxtil i sense veïns al seu càrrec, orfe fins i tot de numeració, honor compartit a la capital catalana amb el carrer d’Abd El Kader.
Aquesta cantonada m’interessà per conservar una trilogia d’immobles de la fi dels anys vint, la data indicada al coronament del número 12 de Pinar del Rio, carismàtic pel forn Mistral, en actiu des de 1931.
El 12 de Pinar del Río no s’agermana amb el 14. Ho demostra la disparitat de les seves alçades. Ambdós números ens condueixen a un parell d’Història sobre els qui foren els artífexs del creixement dels Indians durant els anys vint, quan un terratrèmol edilici nodrí d’obres i ciment a tota la ciutat comtal.
El número 12 no és com desitjava el seu propietari, l’incomparable Ginés Inglés, casat amb María Pérez. A les seves previsions, de les més belles de la documentació municipal, volia un bloc amb cirereta à la modernista firmat per un arquitecte menor, Arnau Calvet, autor del mercat de Sarrià.
Ginés Inglés veié culminada la seva obra el 1929. La seva residència originària era el 19 de Conde de Asalto, Nou de la Rambla, també seu de la seva barreteria. El negoci, ubicat a una artèria a vessar de tendes relacionades amb la vestimenta, degué prosperar, invertint-se part dels guanys en finques adquirides de manera estratègica a la roalia de vies de primer ordre als marges, com testimonien les seves possessions al 35 del carrer del Guinardó, a un no res de passeig Maragall i Concepción Arenal, o les de Pinar del Río, a pocs metres de Garcilaso.
Ginés Ingles era fill d’un immigrant de Cartagena establert al Raval, un home turmentat segons un breu del 27 de setembre de 1892 sobre el seu intent de suïcidi, disparant-se amb un revòlver a la templa per motius ignots.
Els Inglés encaixaven a la perfecció a la bonança de just fa un segle, assegurant-se beneficis tot apostant pel totxo a la perifèria en creixement. Eren, com molts d’altres, els hereus de les dones de 1898, pioneres en fer-se amb un terreny a Pinar del Río o a Jordi de Sant Jordi.
Maria Mas i Joana Guitart confiaren a l’inevitable Josep Graner per a erigir les seves cases. Els germans Escofet Sabanés donaren les regnes del 14 de Pinar del Río a Josep Alemany, reconegut a nivell popular pel Camp de les Corts o la façana del Molino, si bé molta de la seva trajectòria s’escampa a viles i derivats a barris com el Camp de l’Arpa.
Els Escofet Sabanés son un d’aquells fils invisibles dels Indians. Les poques fonts fiables sempre els associen amb un taller mecànic a la mateixa Pinar del Río, el seu imperi, propulsat des de 1951 amb la pista de ball Río de Janeiro al 40 de Matanzas, precursora de l’homònim cinema, un dels clàssics per a qualsevol veí dels voltants.
Els germans no es conformaren amb el Río, ampliant-se la seva feina al Selecto de Gran de Gràcia, present a La plaça del Diamant quan era el Trilla, més genuí i descriptiu de la geografia d’aquesta avinguda tan poc valorada per culpa del trànsit rodat.
Els Gil Inglés i els Escofet Sabanes tingueren una tercera companyia en l’empresari Eugenio Moragrega, molt piadós amb els guanyadors i des de 1942 amb un taller de gènere de punt al 13 de Pinar del Rio. Els números anteriors del carrer ocupaven la plaça d’avui després la conclusió de la Guerra Civil. Com Moragrega, habitant de l’Eixample, s’anuncia el 1920 com a fabricant de papers de tot tipus, no seria gens descabellat imaginar-lo com a gran potent econòmic d’aquest angle brúixola amb Jordi de Sant Jordi, monopolitzant-lo amb d’altres enginys profitosos pels seus interessos.
Moragrega, amb hectàrees de Sant Gervasi a Vallcarca, morí el 1976. El seu decés fou coetani a la deslocalització fabril. Les seves firmes no emigraren pas al sud-est asiàtic, com a molt a la Pobla de Claramunt, localització d’Emosa, castigada a la fi dels setanta per la crisis amb més d’un centenar de fulminants acomiadaments.
L’adéu de Moragrega xiuxiuejava el de tota una era. Mai més es sabé dels Gil Inglés. El cine Río ens brindà una llarga i bella agonia. El taller del 13 degué passar per la piqueta cap a 1978, afavorit per la defunció de l’amo i el trasllat dels seus afers fora de Barcelona. La futura plaça del Rom Cremat, aquesta bola del relat, només havia d’esperar l’instant de tallar la seva cinta, quan sense voler-ho esdevingué un quilòmetre zero per a navegar amb garanties pels Indians.
Catalunya Plural, 2024 
