Són dos quarts de sis de la tarda de diumenge 19 de març, soc al sofà llegint les últimes pàgines d’ “El Príncep i la mort”. Em cauen les llàgrimes, respiro fondo i tanco el llibre, abans, però vaig a la primera fulla, i llegeixo de nou la dedicatòria que ens va escriure la Laia (Folch) a la família, quan ens el va regalar, i ara l’entenc molt més, hi trobo el sentit que ella pretenia. Mentre tanco el llibre, un llibre valent, un viatge intens i en primera persona de Daniel Vázquez Sallés, qui després de la mort del seu fill Marc busca refugi a Kufoníssia, on des de la solitud de l’hivern d’aquesta petita illa grega emprèn aquest viatge què sembla voler robar-li temps al temps, on cada minut i cada moment compta, un homenatge al seu fill Marc, on la vida i la mort i la mort i la vida semblen disputar-se el seu lloc.
Alço la vista, veig que algú de casa s’ha deixat la TV encesa, i mentre agafo el comandament per tancar-la em crida l’atenció una imatge de la pel·lícula que s’hi dona, dos personatges tenen tatuat al braç en groc fosforescent un seguit de números. Apujo el volum; parlen del temps, del temps que té cadascú, del temps que els hi queda de vida. Apujo més el volum… la ciutat està dividida en dues zones, gairebé impossible de creuar d’una a l’altra. Els pobres van corrent a tot arreu, han de guanyar temps al temps, els rics s’ho prenen amb calma, els hi sobra el temps, no se l’arribaran a gastar mai, són eterns. La moneda de canvi “vital” és el temps.
Al cap d’una estona penso que ja en tinc prou… i apago la tele. Però hi continuo pensant i d’aquí me’n vaig a la pel·lícula que vaig veure al cine divendres vespre, “El Triángulo de la tristeza”. Una pel·lícula que pel seu títol mai l’hagués anat a veure si no hagués sigut perquè la meva filla em va insistir en el fet que hi anés. Em va costar reaccionar sobre el que havia vist, no perquè fos difícil per ser subtil, amb intencions o missatges amagats, indirectes, sinó per tot el contrari. Crec que mai havia vist una pel·lícula tan directa, sense filtre, tal com raja. Arrenca amb una mena de preàmbul en “terra ferma” que sembla no formar part del que passarà després on uns personatges de diferents procedències i que per motius diferents coincideixen en un creuer de luxe. Aquests, clients del creuer, des del primer moment els identifiques, els “clisses”, ens els presenten sense embuts, com si cadascú d’ells dugués una etiqueta a simple vista; aquests viuen, no conviuen, amb la tripulació, què no solament els diferencia i els identifica el seu uniforme i el seu lloc de feina, sinó la seva actitud, gairebé servil.
Segons el viatge avança, una sèrie de fets que van succeint giren i regiren l’esdevenir del qual allà hi passa i de cadascun dels seus personatges. Del vaixell passem a una illa, on no hi té cabuda el luxe, ni els diners, ni les classes, o potser sí, segueixen les classes, però s’han canviat els rols. No hi ha temps ni escrúpols i tot s’hi val per sobreviure. I qui no ens diu que alguns d’aquests personatges, si la trama hagués continuat, no haurien acabat practicant el “canibalisme”. Concepte en què pivota l’opuscle que Albert Pijuan va presentar aquest mateix dissabte a la llibreria Finestres de Barcelona sota el títol: “Per què no repensem el canibalisme?”
Ras i curt, directe i sense “pèls a la llengua”, tal com ens té acostumades, en Pijuan planteja aquesta pregunta com a possible solució sostenible per salvar el planeta, això sí, organitzant aquest consum de carn “d’animal no-no conscient” en dues categories, regular o de gamma alta. Al títol principal l’acompanya “Una proposta modesta”, assaig satíric de l’autor irlandès Jonathan Swift, que ja al segle XVIII va revolucionar la societat del moment amb la seva proposta per pal·liar la fam a Irlanda, vendre els fills dels pagesos pobres als terratinents rics perquè aquests se’ls mengin. La seva fórmula va ser taxada de mal gust… Pijuan reformula la proposta de Swift, actualitzant-la als temps que vivint.
Sort que va ser divendres migdia i no dissabte després d’assistir a la presentació del llibre d’en Pijuan a la Finestres on al públic assistent ens van brindar amb un vermut-degustació de formatge fet amb bacteri dels peus d’en David Beckham, que em vaig delectar amb “el braó més deliciós de la ciutat de Barcelona”, en companyia de bons amics i amigues, a la Granja del Pont al barri de Gràcia.
Mentre continuo desenfilant, gairebé sense adonar-me’n el que he viscut i percebut aquest cap de setmana que ja s’acaba, em canvio i surto corrent perquè faig tard al partit de vòlei-vol de la meva filla, i m’adono que tot i semblar no tenir res a veure uns fets amb els altres, tot rau en el mateix: Cal que ens repensem. (amb permís de l’Albert Pijuan).
Catalunya Plural, 2024 
