A Catalunya, la dificultat d’accés a habitatge és un problema sistèmic i social que afecta a molts. La creixent demanda d’habitatges, combinada amb la falta d’ofertes ha ocasionat un augment significatiu en els preus de lloguer, la qual cosa dificulta l’accés a la mateixa per als ciutadans, particularment els de grups en estat de major vulnerabilitat.
Carmen Trilla, presidenta de la Fundació Hábitat3 i economista especialista en el sector de l’habitatge, considera que la situació es deu a la poca oferta residencial a preu assequible. “El problema fonamental és que tenim una gran disparitat entre el cost de l’habitatge i els salaris de les famílies i la seva capacitat de pagament”, assenyala.
Segons un estudi publicat per l’Observatori Metropolità de l’Habitatge a Barcelona, els preus de l’oferta en pisos de lloguer no estan ajustats amb les necessitats dels demandants i el preu que poden pagar. En l’àmbit metropolità, que conforma 36 municipis que engloben la metròpolis, només al voltant del 20% de l’oferta està situada entre els 600 i 800 euros mensuals, que és on es concentren les cerques de més del 40% dels demandants.
Perquè un habitatge sigui assequible, el cost per a viure en ella no ha de posar en risc la cobertura d’altres necessitats bàsiques, com l’alimentació, salut o educació. No obstant això, la mercantilització de l’habitatge i la seva traducció a un bé financer en els mercats dificulta l’accés a aquest dret bàsic de manera assequible.
Encara que Catalunya va ser la primera comunitat autònoma a aprovar una llei de regulació de lloguer (Llei 11/2020), el TC la va declarar inconstitucional al març de 2022 per no comptar amb competències en la matèria. Aquesta decisió va provocar gran malestar per considerar-se un escull més en la cerca d’alternatives efectives per a bregar amb el problema de l’habitatge.
El problema afecta a molts grups de la societat, però particularment aquells que, per unes certes condicions de vida, es troben exposats a major vulnerabilitat. Trilla apunta que els col·lectius més vulnerables són aquells amb precarietat econòmica, i joves que no poden assumir els alts costos. De forma més particular, els estudiants i immigrants es destaquen com dos grups que troben dificultat per a accedir a un habitatge que puguin costejar.
Però la situació va més enllà dels elevats costos. A conseqüència dels preus, els propietaris exigeixen unes certes garanties addicionals per a assegurar que el seu inquilí pot incórrer en les despeses d’habitatge, com a avals, papers acreditatius o molts mesos d’antelació, com es presenta en els casos que es van descobrir mitjançant aquest reportatge.
“Tot deriva del mateix, i agreuja més encara el problema per al que vol accedir a l’habitatge. Ja no sols ha de demostrar que té ingrés, sinó que té aquesta capacitat estable i que té fins i tot una capacitat de pagar uns quants mesos d’entrada”, exhibeix Trilla. El perfil d’estudiants i immigrants crea un imaginari que no compten amb els requisits necessaris per a poder costejar un lloguer, la qual cosa els porta a tenir una taxa de rebuig més alta que altres grups per motius que s’estenen més enllà del poder adquisitiu.
Mancant habitatge, conseqüències en l’educació
En el cas dels estudiants, la falta d’accés a l’habitatge pot impedir que aquests assisteixen a la universitat, o que es traslladin a llocs on existeixen oportunitats educatives o d’ocupació. Això limita les seves perspectives educatives i professionals, i augmenta la seva càrrega financera.
Daniela Bocic, Álvaro Nazar i Lucas Vergara són tres estudiants de màster que, a la seva arribada de Xile a Barcelona, es van trobar amb un panorama hostil per a aconseguir pis a la ciutat. “Ens va costar molt, ens va costar un munt”, confessa Daniela. L’estudiant va estimar que, en la seva cerca exhaustiva per un mes de més de 20 pisos, els resultats no van ser els que esperaven. El primer repte que van enfrontar va ser el rebuig dels propietaris per ser estudiants. “Al final et deixa en una situació de desavantatge enfront d’uns altres, perquè encara que no ho diguin igual estan constantment com “és estudiant, tractarà malament el pis’”, afirma Lucas.
El segon repte amb el qual es van topar va ser amb la sèrie de requisits o garanties que les demanaven per a garantir la seva capacitat d’ingrés. Des d’exigir-los un sou mínim de 3 mil euros mensuals, fins a pagar l’any complet per endavant, aquests requeriments els allunyaven de la possibilitat de trobar un habitatge assequible. “La senyora em va dir ‘sí que pot ser, si ets estudiant igual ho podem fer, però necessito que m’envïis el teu compte amb el saldo total i m’hauries de dipositar per 12 mesos”, recorda Lucas.
Això forma part d’abusos immobiliaris que tant les agències com propietaris independents duen a terme, que no causa més que impossibilitar que aquestes persones puguin complir amb aquests requisits. Entre clàusules nul·les i abusives en els contractes d’arrendament, despeses desmesurades en honoraris, i discriminacions a unes certes persones, l’exclusió residencial cada vegada té un perfil més específic.
Encara que el grup reconeix la sort que han tingut a l’aconseguir un pis, no obliden el mal de cap que van passar en el procés pel seu perfil com a estudiants. Al final, les seves opcions sempre van ser poques perquè no tenien la llibertat de triar i rebutjar segons el que buscaven. “És una gran diferència, com a tu et rebutgen abans que tu rebutgis el pis”, atesta Álvaro.
D’entrada, el grup xilè va haver d’incórrer en una gran despesa pels mesos de fiança i el preu del contracte, que impacta la seva butxaca i la seva capacitat de despesa en altres necessitats bàsiques. Els tres reflecteixen l’experiència de milers que, diàriament, enfronten el mateix problema.
Segons l’article 36 de la llei d’Arrendaments Urbans, la fiança en arrendaments no pot ser superior a l’import d’una mensualitat de renda quan es tracti d’habitatges, i dues mensualitats quan sigui arrendament per a ús diferent de l’habitatge. La llei estipula que les parts podrien pactar garanties addicionals a la fiança en metàl·lic, i aquesta garantia no podrà excedir de dues mensualitats de renda.
En molts casos, els inquilins desconeixen aquest tipus de lleis que els protegeixen, o es troben davant els mots encreuats que, si no accepten les condicions del propietari, perden l’oportunitat de lloguer. Al final, acaben entre l’espasa i la paret, sense moltes opcions i obligats a acceptar les condicions, o continuar la seva cerca de pis.
Estranger i immigrant no són la mateixa cosa
Un altre grup que enfronta grans dificultats per a llogar pis són els immigrants, que per constructes socials són vists de forma diferent dels estrangers.
La contraposició entre els termes estrangers i immigrants es basa en estereotips que acaben per reflectir-se en l’imaginari col·lectiu de la societat. Les persones estrangeres del Nord Global, referint-se a persones originàries del primer món o països desenvolupats, s’associen a perfils amb poder adquisitiu i proximitat cultural. Per contra, amb les persones provinents de la resta de països, s’associen a un grup que es considera s’aprofiten de la societat d’acolliment.
“És una problemàtica que està molt lligada a prejudicis ja un imaginari racista en el qual s’atribueixen manca econòmica a les persones estrangeres migrades, i fins i tot se’ls atribueix comportaments depredadors respecte a la conservació de l’habitatge en considerar que generaran problemes de convivència veïnal per qüestions culturals”, recalca Marilda Suerias, coordinadora del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya.
La discriminació racial que sofreixen les persones de determinats grups ètnics i poblacionals en els diferents àmbits de la vida quotidiana es fa també palesa en el de l’habitatge. Segons l’estudi de Discriminació racial en l’àmbit de l’habitatge i els assentaments informals, les persones que pateixen discriminació racial corren major risc de viure en condicions insalubres i de segregació residencial.
L’estudi destaca que l’habitatge és l’esfera que registra la taxa de discriminació més alta de totes les esferes analitzades en 2020 origen africà, magrebí o poblo gitano. Els casos poden ser més. Suerias puntualitza en què hi ha molts casos que no es denuncien, per la qual cosa les estadístiques poden reflectir números molt més baixos dels que realment hi ha.
Els resultats reflecteixen que a un 17% li van negar ensenyar-los l’habitatge, a un 20,8% no van voler oferir un lloguer i a un 20,1% els van posar problemes o més requisits que a la resta. Suerias recalca que, en la majoria dels casos, les excuses per a rebutjar el lloguer d’aquests col·lectius neixen en el moment del reconeixement del perfil de la persona.
Els casos de racisme en l’àmbit de l’habitatge no són conflictes puntuals, sinó que existeix una omissió sistemàtica del deure per part de les administracions i unes pràctiques discriminatòries normalitzades de moltes agències immobiliàries i propietaris que obstaculitzen l’accés a persones migrants i racializadas no blanques.
Segons l’informe de 2021 sobre “Discriminació a la carta, exclusió per motius ètnics del mercat de lloguer d’habitatge de Barcelona”, a Catalunya, particularment Barcelona, l’habitatge és avui dia un dels principals factors d’exclusió social.
En aquest estudi, realitzat per l’Ajuntament de Barcelona, es van fer passar per propietaris a la recerca d’agències immobiliàries, amb la petició discriminatòria de no acceptar a immigrants. Es va triar aquest terme, sense explicacions d’origen ètnic, religió o classe social, per a veure fins a quin punt els agents immobiliaris es refereixen directament a uns certs grups. Els resultats van ser alarmants amb expressions com: “A mi tampoc m’interessen els immigrants. Gent estrangera, europea, sí, clar, però immigrants, no!” o “entenc que, quan diu immigrant, vol dir el típic amb targeta vermella o, perquè ens entenguem, a perfil d’immigrant pobre. En aquests perfils nosaltres no lloguem.”
La distinció no es limita a l’acceptació del tipus d’immigrant al que es refereixen, sinó que ve acompanyat de tota una estratègia i justificació per a dur a terme les exclusions: “Cap problema; això en l’anunci no ho diem, perquè és políticament incorrecte, però seleccionem i, per telèfon, només per com parlen ja ho detectem i, sense dir com és el motiu, informem que no està disponible i ja ni fem visites ni res. En aquest sentit, podeu estar tranquils.” o “en el DNI o la documentació que tingui el veuràs o a la foto, ja veuràs que és immigrant: la cara no falla.”
Encara que no tots els agents van estar d’acord amb l’exigència del propietari fictici, va ser l’argument menys utilitzat, revelant tota una pràctica sistemàtica d’acceptar discriminació en el mercat immobiliari cap a uns certs grups segons la seva nacionalitat: “Nosaltres això no ho publiquem, no fem cap publicació despectiva cap a persones de cap lloc, perquè no està bé i perquè no ho vam fer o “no publicarem mai alguna cosa d’aquest tipus…, perquè la llei no ho permet i no ho acceptarem perquè la nostra manera d’entendre la professió no és aquesta.”
La coordinadora de SOS Racisme assenyala la situació d’exclusió residencial com molt estesa i, encara que en els últims anys ha generat bastant exposició, fa 15 anys que l’organització treballa amb aquest problema que encara sigui latent en la societat catalana.
En 2021, va ocórrer un precedent de penalització per motius de discriminació. L’Ajuntament de Barcelona va sancionar per 45 mil euros a Idealista per discriminació directa en l’accés a l’habitatge a una persona d’origen marroquí. No obstant això, justícia va prendre la multa que Colau va imposar Idealista, perquè entenien que la web no és responsable dels anuncis, per la qual cosa la sentència no anul·la la multa per discriminació cap a la immobiliària que va publicar l’anunci.
Camí a mig recórrer
La falta d’accés a l’habitatge és un problema complex que afecta una gamma de grups a Catalunya, i requereix de solucions polítiques i socials integrals per a abordar-ho de manera efectiva.
Encara que existeixen diferents iniciatives per a atendre la situació, tant Trilla com Sueiras reconeixen que hi ha espai per a millorar. “Les bones pràctiques consisteixen en una major presència del sector públic, una major implicació pressupostària per a poder donar garanties, ajudar les famílies a pagar l’habitatge (…), després per descomptat l’esforç ingent en la creació de nous habitatges assequibles per a la població que no troba habitatge en el mercat privat”, afirma Trilla.
Per part seva, Sueiras destaca que, per a atacar el problema, han de rescatar-se totes les iniciatives possibles, sense prioritzar l’una sobre l’altra, a més de parar esment a les sancions que tenen un doble impacte. “D’una banda visibilitza una problemàtica, perquè denunciar et permet parlar sobre això i parlar sobre això és visibilitzar. I d’altra banda, sancionar amb publicitat. És a dir, publicitar aquests precedents té un efecte social alliçonador i dissuasiu també”.
Al final, és necessari un esforç col·laboratiu del sector públic i privat, per prendre cartes a l’assumpte i poder tenir una oferta de lloguer equitativa, sense distinció de perfils i que no posi en risc la qualitat de vida de grups vulnerats.
Catalunya Plural, 2024 
