Tea Rooms no deixa espai al dubte, parla de dones treballadores. La resta d’elements existeixen per pura contraposició a elles i les seves vides. Publicada per primera vegada l’any 1934, es manté com una novel·la actual, que sap funcionar amb l’onada de literatura de classe que, especialment des del 2011, no situa el conflicte en l’interior de l’individu sinó en la seva realitat concreta, com analitza David Becerra a Después del acontecimiento. Igual que Estopa és un fenomen que funciona sense artificis, Carnés sap capturar la nostra atenció perquè ens narra des dels llocs comuns. Una autora que, gràcies i per fi, no ignora aquell espai de temps de vuit hores on no passa res i tot passa, sinó que, per contra, hi posa el focus i hi centra l’atenció. Els personatges de Carnés són dones que han de demanar permís per viure. Que depenen sempre de la voluntat d’altri per poder parlar, per poder existir, per poder ser. Al lloc de feina, el propietari considera que hauries de donar les gràcies per tenir on guanyar-te la vida. A casa, el marit dona per fet que totes les tasques relacionades amb la llar són responsabilitat teva. A la comunitat, la tradició cristiana ha deixat clara la immutabilitat de la jerarquia social i de la vida pels segles dels segles, amén.
No només fan mal els cops, també fa mal la vida aspra, que fa olor de lleixiu i de resignació.
Abaixar el cap, empassar saliva, serrar les dents. Un gest que es reprodueix davant de cada abús, cada humiliació, cada comentari de mal gust, cada infantilització. Bruxisme de classe. Però les respostes mai dites i la veu que mai s’alça, produeixen un tipus de dolor especialment agut a l’ànima. Un dolor a la mandíbula que no es produeix en unes hores, dies, ni anys, sinó que és un dolor de tota la vida, de totes les vides. Un dolor que s’hereta allà on la paraula «patrimoni» no ha sonat mai al voltant de la mort de cap ésser estimat.
Luisa Carnés, que va abandonar amb onze anys l’escola per incorporar-se al món del treball, coneixia aquest dolor de primera mà. Com diu Miquel Martí i Pol d’Elionor, que tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar “Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre”. De formació autodidacta, ferma defensora de l’emancipació a través de la cultura, la seva obra ha estat rescatada gràcies a l’esforç per conèixer la literatura que el cop d’estat franquista va intentar –i en molts casos aconseguir– exterminar. Luisa Carnés va posicionar-se políticament al costat del Partit Comunista i va dedicar la seva obra i literatura a posar el focus en el paper de la dona al món laboral, amb aportacions a partir de la seva pròpia experiència i biografia. En el seu cas, la militància va suposar un exili permanent a Mèxic, on acabaria els seus dies; en el cas d’altres el compromís polític va suposar un silenci tan dur com el pa que es rosegava a taula. Per algunes, directament, una mort buida de memòria, encara sepultada a les cunetes de l’estat.
A la seva novel·la Tea Rooms, Mujeres Obreras, publicada per Hoja de Lata, ens situa als convulsos anys trenta a Madrid, on les vagues i la repressió agiten una societat marcada per les diferències socials i la precarietat de la majoria de la població, que s’aguditza per a les dones. L’espai on transcorre l’obra es mou entre tres zones, dues d’elles poc definides més enllà de la contraposició: els barris foscos i humils i l’activitat política a una banda, i les llums, la modernitat i la cultura, accessible només per a uns pocs. Tanmateix, l’escenari principal és un distingit saló de te, on l’atmosfera es troba especialment determinada per la reacció enfront dels dos personatges escindits del gruix de treballadors i treballadores. Per una banda trobem el propietari, al que anomenen “ogre”, que les controla amb la naturalitat de qui se sap amo i senyor d’una parcel·la de vida aliena, per exemple, decretant que no es secundarà la vaga des de l’establiment. Per altra banda, hi ha l’encarregada, que les disciplina amb mà de ferro: “aquí no són vostès dones, aquí no són més que dependentes”. Carnés és especialment dura amb aquest personatge, tant en la seva representació física com en el tipus de relacions que estableix.
Al costat oposat, les treballadores del saló. Tenen nom, clar, Matilde, Antonia, Trini, Esperanza, Paca, Felisa, Laura. Cadascuna funciona com un arquetip, conseqüència de la seva situació personal. En darrera instància són, essencialment, treballadores, que cobren una misèria —“deu hores de feina, cansament, tres pessetes”— i que es mostren ofegades per una estructura d’explotació on la trampa del contracte entre iguals (treballador i empresari) s’evidencia com a absurda a través de dos moments clau: Acabar amb el seu únic dia festiu i acomiadar a una per avisar que hi havia un ratolí. Prescindir d’elles no té cap cost quan els carrers són plens de dones buscant qualsevol feina, a qualsevol preu, a qualsevol cost. I totes callen. Callen perquè la fam de la canalla a casa no passarà amb un plat de solidaritat. Callen perquè tenen por a un mercat laboral voraç on no hi ha cabuda per les que superen determinada edat. Callen perquè l’església les ha ensenyat a senyar-se front un déu i a esperar la felicitat a un regne que mai és on es troben. Callen per ritual de submissió apresa, callen perquè el pare, el marit, els fills. Callen.
Tot i que també hi ha personatges masculins, com Pietro Fiazzelo, encarregat de preparar els gelats —el fill del qual només “havia lluitat per la consecució d’un tros de pa menys minvat per ell i pels de la seva classe” està patint la repressió del feixisme d’Itàlia, i amb el que Carnés anirà reflectint, a través del seu humor l’esgotament de l’esperança del poble italià— el gruix del pes narratiu es troba carregat en les dones del saló. Exceptuant a Matilde, la protagonista, la resta de companyes encarnen, cadascuna, les diferents opcions vitals enfront de l’opressió, des de la certa afinitat a les reflexions de la protagonista, com Antònia, la més veterana; passant per Marta, que fugint de la misèria opta per desprendre’s de tota moralitat; fins a l’abnegació absoluta de Paca, que passa les hores lliures al convent.
Han après, com ens relata Carnés, que la vida es pot definir entre els que pugen en ascensor i els que utilitzen l’escala interior. La del servei. Arrossegant la duresa del dia esglaó a esglaó. Empassant saliva i sostenint, com a Atles particulars, tot el seu món a l’esquena. Poc importen els sostres de vidre quan l’únic recorregut és el de servir a la llar i servir per al propietari de les teves hores. Com els esclaus d’Espàrtac, quan s’arrossega una cadena és difícil pensar en els àngels i senzill només ocupar-se de la petita parcel·la pròpia. I, malgrat tot, al saló de té s’escola un raig de llum que dona peu a la revolta. Així, un “esperit revoltós” aconsegueix entrar a la pastisseria i esmunyir-se entre la pesada olor de dolç i les mirades que baixen enfront de la injustícia. La protagonista, que s’ha de fer càrrec de la subsistència dels seus germans, no vol donar per fet que allò natural és equivalent a allò naturalitzat. Així inicia el pas que Steinbeck narrava al Raïm de la ira, del «jo» al «nosaltres».
Al llarg de la novel·la la Matilde anirà comprenent les diferents formes que pren l’explotació i la dominació sobre els cossos de les dones treballadores i, en paral·lel, aprendrà a negar-se al destí que es pretenia per a ella: viure per sempre demanant el permís d’algú altre. L’existència i la vida a canvi de treball, remunerat o no, productiu o afectiu. Matrimoni o prostitució. L’explotació en tots els casos. Matilde no pretén superar la seva situació des d’una lògica individual, Carnés no opta per una crida al «Fes-te’n a tu mateix» o a la tan exalçada emprenedoria que, en els temps que vivim, intenta presentar a l’home com un ésser aïllat i independent de les condicions materials i el context en el qual està situat.
Matilde aprèn, confrontant la seva experiència amb el que passa al seu voltant durant les jornades de vaga, que qualsevol resolució de millora social passa per l’acció col·lectiva. La seva determinació és la que ha de ser substància d’una dona nova, que lluita per l’emancipació i el dret a la pròpia existència, a la pròpia vida. Matilde es presenta com un personatge universalitzador tot i la seva forma individual i específica, que ha de mutar, lluitant per guanyar-se el seu destí i la seva llibertat. Com ella mateixa relatarà «no són dones de tipus estandarditzats, amb ulleres, corbata i cartera d’hule o cuir sota el braç. Les d’avui són dones sense tipus, obreres miserables, amb un fill al ventre; dones que, a vegades, no saben llegir». El seu llibre opera com una crida al conjunt de les dones i al conjunt de la classe. Situant que aquesta lluita per l’emancipació, no és només una lluita de les dones en un intent de superar la dominació i repartir els rols en l’explotació. Tampoc no obvia, en cap cas, la situació de les dones, com si aquesta fos subalterna respecte a un conflicte primari. Com a altres treballs, per exemple a Natacha, posa el focus en l’especial situació de les dones en diferents àmbits, tractant també les conseqüències de l’avortament clandestí o la violència social contra la dissidència sexual i de gènere, vinculant la superació d’aquesta, a la superació de l’statu quo existent. Sense obviar el paper en la reproducció de l’ordre social que tenen estructures com la família o l’Església, i com aquestes condicionen l’existència, Carnés dota d’agència a les dones per responsabilitzar-se de la seva pròpia situació i ser agents polítics actius en el curs dels esdeveniments que les envolten. Les impulsa a ser una potència de transformació contra un món injust i desigual que arrabassa la seva humanitat i les converteix en bèsties de càrrega. «Aquest camí nou, dins la fam i el caos actuals, és la lluita conscient per l’emancipació proletària mundial».
Les aspiracions amb les quals vol concloure la novel·la Carnés, no van ser possibles. El franquisme a l’Estat espanyol, com altres formes de feixisme a Europa, van segar arran de terra il·lusions, projectes i vides. «Una, grande y libre» es forjaria com una màxima on sacrificar tot per una pàtria que com Cronos devorava als seus propis fills. L’Església i la patronal, a les que atribueix a la novel·la el paper de grans disciplinadors socials, redoblarien l’explotació i la dominació sobre els cossos i les formes de vida de les treballadores en connivència amb la dictadura. La resta, com se sol dir, ja és història. Les Matildes de tot el món són també les dones que es mobilitzen el vuit de març arreu, “jo per elles mare i elles per mi” i se saben mereixedores d’una vida que no necessita ser guanyada.
Catalunya Plural, 2024 
