L’altre dia parlàvem de la urbanització del carrer Jordi de Sant Jordi, centrant-nos a la seva cantonada amb Pinar del Río, un enclavament més que simbòlic per a comprendre com, durant els anys vint, Els Indians visqueren un boom immobiliari protagonitzat per uns pocs, la majoria dels quals cercaven beneficiar-se de la perifèria en expansió, integrant-se amb més prestància a la capital catalana.
Ho veiérem amb Moragrega, els Escofet o el matrimoni Gil Inglés. No obstant, a la barriada alguns entenien millor la seva composició i la importància de cadascuna de les seves parcel·les, com explicarem al llarg dels següents paràgrafs.
Quan passejo envers els Indians res és com abans d’investigar-los, doncs ara el meu cap té molt clares les coordinades geogràfiques i moltes respostes als perquès de la seva morfologia. La plaça Maragall és una cruïlla de camins, ara desdibuixats per desinformació. Aquesta juntura de la carretera d’Horta i el torrent de la Guineu deposità avall un nou suburbi de l’antiga població de Sant Andreu, amb un altre camí delimitador a la carretera d’Horta a la Sagrera, el nostre Garcilaso.
D’aquesta manera semblen copsar-se els confins del barri, però des de plaça Maragall s’insinua una altra extensió per a assolir Concepción Arenal, no està pas de més recordar com era la carretera de Sant Andreu a Barcelona, i la Meridiana. Parlo del carrer d’Olesa, una minúcia fins a la seva progressiva obertura a partir de 1958.
El carrer Jordi de Sant Jordi va d’Olesa fins al carrer Cienfuegos, quelcom agosarat pels primers pobladors, aventurant-se a marcar una altra pedra de camí discrepant amb Garcilaso tan sols uns metres més enllà.
D’altra banda, Jordi de Sant Jordi, més ara amb la plaça del Rom Cremat, ofereix una connexió gairebé natural amb Concepción Arenal i la Urbanització Meridiana, una raresa amb molta chicha perquè aquesta darrera es construí durant els anys quaranta, una dècada després d’estendre Navas, des d’aleshores un altre limes entre tants d’aquest sector dels marges barcelonins.
Els Indians hi eren abans, com un oasi a vessar de possibilitats fins i tot en allò geogràfic. A un mapa parcel·lari de 1931 apreciem el progrés de la urbanització de Jordi de Sant Jordi, amb dos nuclis prominents, el de l’angle amb Pinar del Río i el comprés entre Garcilaso i Cienfuegos.
Remeno i remeno els meus papers de l’Arxiu, la Gaseta Municipal i les distintes hemeroteques digitals. Dono amb varis noms de semblant tarannà, gairebé tots ells empadronats a l’Eixample amb voluntat de provar fortuna en aquest res proper físic i molt distant des d’allò mental.
L’anomalia té uns cognoms familiars pels que hem estudiat com es gestà aquest barri. Carmen i Alfredo Escoté Esqué sol·licitaren el 1920 permisos per a edificar a Jordi de Sant Jordi, entre Garcilaso i Cienfuegos. Els plans els rubricava un vell conegut, Josep Masdéu Puigdemasa, autor en aquest entorn, entre d’altres vivendes, de la casa Benjamín Peidró de Concepción Arenal amb Cienfuegos, un exemple més del boca a orella com a motor de prosperitat per a molts arquitectes d’aquella època, encara humaníssima en certs aspectes.
Recorden els Escoté Esqué? Fem una mica de memòria. Carmen era la vídua del gran indià provinent de la Barceloneta, l’inefable Pancho Subirats. Després de la seva mort, la dona esdevingué una sensacional hereva amb vocació d’anar més enllà. Als Indians, el seu clan, al cim per l’amistat d’altres pioners com els Frau i els Trius, era intocable, amb diàfans conceptes a l’hora d’acumular riquesa i elevar-se fins alçades impossibles pels demés.
La seva àrea de predilecció era Garcilaso. Es feren forts al seu tram superior, a hectàrees contigües a Francesc Tàrrega i Puerto Príncipe. Ara, durant aquella bogeria dels anys, tocava anar al tram inferior per a posar la cirereta del seu suculent pastís.
Eren immobles sense moltes pretensions, si bé prou vistosos com per a mostrar un bri d’aquesta identitat, sobretot monetària, d’exhibició de poder sense meditar en l’elaboració d’una col·lectiva, més tard si es vol la suma de totes les vanitats, no en va els Escoté Esqué a Jordi de Sant Jordi tenien com a veïns a d’altres aspirants a prohoms: Antonio Sánchez Miguel, amo del futur Garatge Garcilaso, i Benjamín Peidró, qui es dedicà amb escreix a negocis immobiliaris.
No em sobtà en absolut aquesta operació de la insigne vídua. El 1919 havia afegit un pis al seu domicili del carrer Sevilla de la Barceloneta. Amb la seva nova inversió als Indians era qui dui la batuta, i de ben segur la seva col·laboració amb Masdeu Puigdemasa proporcionà a ambdós aliats dividends de distinta índole, sempre grats.
La sorpresa és com incorporà a la seva equació a un d’aquells personatges tan grisos com per a només aportar-nos breus sobre la seva existència. Alfredo Escoté Esqué era l’únic germà de Carmen; ignoro si el vinculà als seus somnis de metres i metres quadrats per amor familiar o per raons més pragmàtiques. En cert sentit, cada membre del seu cercle podia ser un propietari en potència, com la seva filla, casada amb Diego Frau per a no perdre ni un mil·límetre en atresorar aquell patrimoni guanyat amb valors que no només eren materials.
En tot això hi havia un obvi anhel de poder, però ja saben, diuen els italians que és més val ser cap d’arengada que cua de lluç i a la indiana de la Barcelona la dita li anava de perles, potser per consciència de la seva rellevància general i per culpa d’altres ceptres de les immediacions, dels seus horitzons més propers. Cap a Manigua i els passeig Maragall la puixança dels Laboratoris del Doctor Ferran i la intel·ligència a l’hora d’acaparar de Salvador Riera eren imbatibles. Des de Jordi de Sant Jordi amb Cienfuegos la masia de Can Ros era l’obstacle per a tenir més daurats a la corona, la utopia d’ocupar sens pausa perquè els senyors, amb la inoblidable Micaela de matriarca a un passat no gaire remot, podien fer i desfer com volíem en aquelles terres, sense tolerar res als nouvinguts plens d’ínfules.
Catalunya Plural, 2024 
