Aquesta Història té tasses amb tots els sabors: un agradable, un altre que és pur desassossec i un darrer com a excusa per a formular propostes decents per a la frontera entre els barris de Porta i el Turó de la Peira, ambdós segons al meu parer mal situats a la geografia de districtes a Nou Barri, quan haurien de ser una entitat apart, potser integrada de dins de Sant Andreu, on pertanyeren.
He explicat més d’una vegada com des de la Pandèmia dedico els matins barcelonins a passejar com a mode investigador. La repetició dels llocs a través del pas dels anys permet apreciar amb objectivitat com evolucionen i es transformen, gairebé sempre malgrat seu. Si complementem tot això amb mapes del passat, podrem comprendre molt millor el perquè dels seus entorns i com la lògica del ciment, amb bones dosis de silenci municipal, els arruïna.
Encara no aniré a la trilogia protagonista d’aquestes pàgines, només la insinuaré. M’agrada molt baixar la ronda de Dalt des de Canyelles, fins a donar amb el passeig Universal i desviar-me pel carrer dels Pirineus, on de cop i volta topem amb les restes de l’aqüeducte a un descampat amb horts, com és comprensible fruit del transcórrer d’un curs fluvial, intermitent a la nostra contemporaneïtat, però amb d’altres ponts al magnífic Parc Central de Nou Barris i un sant tornem ‘hi a un enclavament molt curiós on conflueixen el passatge del Nil i el carrer de Sant Iscle, just després de deixar enrere les cases barates de Can Peguera, les mateixes que Trias volia convertir en Súper Illa durant la campanya de 2015, quelcom bueno, bonito y barato.
Aquesta cruïlla, en cert sentit un limbe entre Porta i el Turó de la Peira, hauria de senyalitzar-se per a facilitar als ciutadans entendre com era aquest sector de la ciutat. Hem de traçar el camí de Sant Iscle des de passeig Maragall amb els Quinze, l’antiga avinguda de Borbó. Des d’allà es creuava amb la carretera de Sant Andreu a Horta i seguia la ruta, fidel a moltes masies enganxades al seu fil.
El seu engaltar-se amb el passatge del Nil suposava el de la senda amb el torrent vist més amunt, que segmentarem en quatre trossos per a facilitar el relat: del passatge del Nil a Piferrer seria el de la Maladeta, per a esdevenir Piqué fins a la Meridiana, que es rebateja com a Parellada a tot el seu descens per Sant Andreu, fins a mudar en Estadella al Bon Pastor.
El passatge del Nil és un d’aquells impagables racons de Barcelona. El seu microcosmos clàssic pot recordar-nos al pàrquing municipal al torrent del Lligalbé, ambdós germans entre aigües, sorra de tota la vida i cotxes perquè l’Ajuntament adora deixar podrir certs llocs, invisibles per predileccions en el punt de vista de la càmera.
L’entrada d’aquesta travessia des de Sant Iscle conté un punt d’intriga i misteri. Al fons pot divisar-se una atrotinada escala fins al passeig Urrutia, pista d’enlairament indirecta cap a la baixada del passatge, un oscil·lant desert composat per la façana posterior dels blocs del primer franquisme de Sant Iscle, mil automòbils aparcats com els hi dona la gana, alguna caseta supervivent i la sortida envers el carrer del Nil, des d’on podem accedir al de la Maladeta, segona parada del nostre trajecte, fins aquí addicte al torrent.
El carrer de la Maladeta fou durant decennis un símbol del barri de Porta, sacsejat des dels anys cinquanta per les envestides de l’especulació immobiliària a ritme d’alta intensitat poblacional amb la verticalitat per bandera, com pot comprovar-se passejant-lo. L’estil de moltes moles és horrorós, sense ni tan sols un bri de consideració com al Congrés Eucarístic, doncs els patis interiors són ridículs, gairebé un insult.
El contrast eren autoconstruccions de treballadors, demolides, amb tot el sentit del món, a principi del nostre segle, però ops, l’Ajuntament tingué a ben cedir el buit a les immobiliàries per a erigir més blocs, quelcom absurd quan el forat disponible possibilitava una rambla o equipaments pel veïnat, qui ocupà l’espai i fins 2021 l’omplí d’horts, desnonats com també passà, mare meva les coincidències, al Lligalbé amb l’Hort el Brot, ambdues zones de cultiu creades amb independència del consistori, qui tampoc n’ha fet tantes ni pot posar-se cent medalles en aquesta batalla.
Passo per la Maladeta i veig com s’eleven els ciments. És una derrota clamorós que també em remet al sector de la Farigola a Vallcarca, un dels punts calents del debat entre la bogeria de pisos i més pisos o preservar nuclis patrimonials que resumeixen la Història dels barris.
No és el cas de la Maladeta, humiliada perquè l’Ajuntament progressista i sostenible no ha imitat al dels seus antecessors entre la dictadura i la constitució de la Democràcia, quan sí acataren la voluntat veïnal, fins a concedir més de quinze-mil metres quadrats per a tallar la cinta de la plaça de Sóller, la més gran de Barcelona fins a la irrupció de la del Fòrum, que per no ser ni és plaça ni és res, si es vol un forat negre, però no ens desviem de la nostra trama.
Sóller ha sigut beneïda amb una reestructuració sostenible, intercultural, eficient i tots els adjectius banalitzats des de la seva redundància oficialista. El canvi serà un encert, ho dic ben seriosament, per interrelacionar millor les parts, donar més rellevància a les associacions amb seu a l’àgora i ressaltar la seva singularitat, bé per la seva diversificació, bé per com fa lluir més el llac amb el grup escultòric Homenatge a la Mediterrània, de Xavier Corberó.
Sóller seria l’adaptació contemporània d’aquesta onada d’aprofitar solars de fàbriques o d’horts per a brindar immensitats públiques als barris, quelcom reproduït del Clot a Sant Martí, de Sants-Montjuic a Nou Barris durant el principat d’Oriol Bohigas.
Porta mereixeria, com a tots els barris, una moratòria total d’obres durant cert temps per a reflexionar sobre com enfocar-la des d’allò patrimonial per a dignificar tot el seu engranatge, fins a donar-li més sentiment identitari. Des d’un fred intent d’anàlisi considero que podríem afegir una peça més al tercet estel·lar d’aquest text per a així mostrar encara més a les clares com els futurs blocs del carrer de la Maladeta són un atemptat que cancel·la l’aplaudiment.
Si netegen, com així sembla ser, el passatge del Nil, podrien crear una meravellosa zona verda amb pedagogia urbana per a tots els veïns. Fins i tot els hi diria de posar alguna d’aquelles màquines per a fer exercici, no em semblen pas malament, donen alegria i fins ara la ciutadania s’atura i les empra.
Des del passatge del Nil aquest s’enllaçaria a la pau pel vianant envoltat d’arbres i menys contaminació acústica, molt ben il·luminada pel carrer de la Maladeta, goita, quelcom impossible per tots aquests ciments cap al cel per a tapar una perspectiva nítida. Allò públic sucumbeix davant allò privat, però com és quelcom de la perifèria no hi ha gairebé notes als mitjans per a major glòria municipal.
La plaça Sóller és, com diguérem, el món al revés en relació a la cultura de l’Ajuntament durant la Transició, aquí molt d’una fita oculta una cagada, més encara si restaures a Río de Janeiro la masia de Can Valent i poses una plaqueta on ponderes la iniciativa veïnal, sense la que no s’hagués realitzat l’embelliment.
Aquesta entrada a Porta, amb carrers plens de casetes anys vint com es dóna a Casas i Amigó, bé es podria enaltir com a debut d’un periple que retornés la Història d’aquest habitat amb pocs sorolls i mals fums. La taca a l’expedient, el tret per a vetar l’utopia, sempre seran els blocs de la Maladeta, doncs tallen d’arrel aquesta totalitat, com una perversió a l’harmonia.
A mi ja res em sorprèn. Als marges hi ha dos casos més d’ocupació no desitjada de l’espai. Una s’arreglà, si bé encara s’envolta d’incerteses. Durant mesos, la placeta de la Guineu a Navas fou el magatzem d’obres de la Meridiana. La previsió era robar aquest espai als veïns per a edificar més blocs de pisos, a càrrec d’una entitat bancària.
Des de fa uns mesos, el maltractat Lligalbé pateix el mateix procés, doncs emmagatzema el material per a la remodelació de Pi i Margall, no al Baix Guinardó, a on pertany l’àrea del torrent. Aquest 2023 el Baix té por a Gràcia, afavorida per l’Ajuntament, fins a voler instal·lar als Jardins del Baix Guinardó el mercat provisional de l’Estrella, amb la conseqüent ira de les associacions alternatives doncs l’oficial, això ho comenten els implicats, ni hi és ni ningú amb dos dits de front l’espera.
Maladeta, Lligalbé i la placeta de la Guineu son l’altra trilogia d’aquest article, malaltes del mateix símptoma d’absoluta menyspreu pels marges des d’aquella màxima del fora de focus com a refugi per a matar des de l’homologació, fins a infringir ferides irrecuperables pels barris. Ha passat sempre, però no per això hem de deixar de denunciar-ho, més ara, en aquesta època de triomfalismes amb el 28M al punt de mira.
Catalunya Plural, 2024 
