M’agradaria començar aquest article amb una frase magistral, però ja vaig tard. Ben pensat, el que m’agradaria és poder tornar-lo a començar amb una altra frase, més genuïna, més seductora i senzilla, una frase que contingués tot l’article en una única línia radiant. Una frase mefistofèlica que integrés l’article i l’ombra de l’article, el que diu i el que no diu, el que es va oblidar de dir i el que mai s’hagués imaginat que arribaria a dir —tot i que, de moment, encara no he dit res, o quasi res, molt poca cosa: boira—. En el fons, és exactament això: m’agradaria escriure frases que no pesessin, frases invisibles, frases que, en comptes de llegir, es poguessin respirar. Frases que s’adherissin a la pell com un perfum. I què dirien, aquestes frases? Quina olor farien? Encara no ho sé. Escric tal com raja. És un article sobre res, sobre principis, sobre la possibilitat de tornar a començar.
A vegades tinc la impressió que només escric per això: per començar. Sempre m’he sentit un escriptor principiant, a la manera dels narradors de Robert Walser o de Clarice Lispector, que sembla que miren el món per primera vegada. No soc expert en res, ni tan sols en frases. Les frases apareixen de la manera més insospitada, a vegades amb un punt de gràcia, a vegades grises i despistades. Intento seguir la seva música, sense saber on em durà. Encara que, tècnicament —i això és una evidència— les frases sempre t’acaben portant al mateix lloc: al final. Al precipici, a l’abisme. Et gires i veus el que has escrit: més valdria llençar-se al buit. Callar i no tornar a dir res. No tornar a començar. Però començar és tan addictiu… La música de les paraules construeix ponts sobre el buit. És així de simple, així de prodigiós. Proveu-ho. I no feu cas dels que diuen que val més no intentar-ho, que ells ho farien millor. Proveu-ho, proveu d’imaginar com ho faríeu. Com alçaríeu un pont de paraules? Quina pregunta tan ridícula!
En general, —i no ho dic en to de befa— admiro la gent que té opinions. Jo només tinc frases, i ni tan sols sé si són bones, si poden satisfer algú, si té cap sentit estampar-les sobre un full. De fet, em costa molt descartar les frases bones de les dolentes. Només amb les frases que he omès, podria escriure tres articles com aquest. Qui sap si no serien millors, més combatius, més intel·ligents i subtils.
Una idea utòpica: construir una casa de frases oblidades, viure entre l’escalfor de tot allò que no vam dir. Potser així, entre dubtes i escorrialles, trobem el principi definitiu, el començament dels començaments, l’ocasió de les ocasions.
Catalunya Plural, 2024 
