Que Catalunya és un país petit és ben sabut per tothom i fins i tot se n’han fet cançons. També se sap (però potser no s’ha cantat tant) que dins d’aquest país hi ha una gran aglomeració urbana que té com a nucli el municipi de Barcelona i que acull a uns cinc milions de persones. En el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) ens agrada anomenar-la “la ciutat dels cinc milions”, tot i que segurament és més coneguda com a “regió metropolitana de Barcelona”.
Ara bé, escric aquestes línies en un nou mitjà de comunicació que diu a la seva capçalera “Catalunya Metropolitana”, l’aparició del qual, al PEMB, ens ha fet recuperar els nombrosos moments de debat que hem tingut sobre l’abast i el sentit del fet metropolità en el nostre país.
Per això, creiem pertinent compartir aquí aquestes reflexions i enfocar-les a mirar de respondre, de manera necessàriament breu, la difícil qüestió que es planteja a l’encapçalament: de què parlem quan parlem de la Catalunya metropolitana?
Des del nostre punt de vista, estem parlant fonamentalment de tres qüestions:
La primera, que a Catalunya hi ha una realitat metropolitana innegable. De fet, més d’una. La més visible, la de la conurbació barcelonina. D’altres, com la del Camp de Tarragona o la de Girona, són visibles igualment per a la gent que hi viu, però força invisibilitzades en el debat públic.
Així, mentre que a l’entorn de Barcelona s’utilitza l’apel·latiu “metropolità/na” freqüentment (tot i que no sense recel en moltes ocasions), en els altres casos s’apropa força a un mot tabú. Un dels motius de la malfiança generalitzada és la identificació de la metròpoli amb l’existència d’un centre poderós i d’una perifèria que n’és dependent, idea que es reforça quan parlem de l’”àrea metropolitana de…”.
La resistència al reconeixement de les realitats metropolitanes no és patrimoni exclusiu del nostre país. A tot arreu es manifesta com una qüestió de tractament complex, principalment pel fet que qualsevol intent de definir un territori metropolità (especialment si és amb implicacions administratives) topa amb la preexistència d’altres institucions centenàries, i fins i tot mil·lenàries (municipis, regions, estats…), cosa que implica una redistribució del poder poc atractiva per a qui ja el té en major o menor mesura a les seves mans.
Així mateix, el creixent distanciament del món urbà respecte del món rural, malgrat les evidents interdependències, hi afegeix encara més complexitat. I més, com dèiem, en un país petit com el nostre. Petit, però indubtablement metropolità.
Per això, la segona qüestió al voltant de la Catalunya metropolitana té a veure amb el fet que, d’acord amb aquestes interdependències, l’adequada articulació d’aquesta realitat metropolitana resulta imprescindible per al sosteniment del conjunt del país. Si no reconeixem que, com succeeix a escala global, el territori urbanitzat és el que tendeix a concentrar població i activitat, i no planifiquem el sistema de ciutats català per compensar una incipient macrocefàlia del centre de la metròpoli, aquest esdevindrà un forat negre respecte el seu entorn.
D’aquesta manera, es fa imprescindible reforçar les ciutats intermèdies de l’Arc Metropolità, per tal que facin de frontissa entre metròpoli i rerepaís, així com els altres espais metropolitans i les capitals comarcals, juntament amb un pacte urbà-rural que millori la relació territorial de càrregues i beneficis en aspectes essencials com l’aigua, els aliments, l’energia o fins i tot el talent.
Per tant, Catalunya metropolitana voldria dir, des d’aquesta perspectiva, posar la força de les metròpolis catalanes (i del món urbà català en general) al servei del progrés del conjunt del territori, i no pas de la seva depredació i empobriment.
La tercera qüestió, potser més simbòlica, té a veure amb el fet que la idea de Catalunya metropolitana adquireix molt més sentit quan s’observa des de la perspectiva de l’escala global. Perquè, de fet, és ben segur que és així, en clau metropolitana, com ens veuen des de fora. I un cop s’arriba aquí, entra en joc la fascinació per la gran diversitat de tot el que es troba a tocar de l’urbs que ha exercit l’atracció.
Dins d’aquesta dimensió simbòlica, la Catalunya metropolitana també hauria d’exercir el lideratge en matèria d’articulació territorial a l’Estat, on el reconeixement del fet metropolità es troba a la cua d’Europa, com mostra la publicació recent del llibre “Metrópolis sin gobierno. La anomalia espanyola en Europa”, dirigit per la doctora Mariona Tomàs.
Sent conscients dels molts aspectes a millorar en matèria de governança metropolitana a casa nostra, alguns d’ells citats més amunt, de ben segur que l’experiència acumulada en les darreres dècades pot ser molt valuosa per a la resta de grans ciutats de la península. De fet, aquest lideratge ja s’està exercint en certa mesura a nivell europeu amb l’impuls per part de l’AMB del fòrum European Metropolitan Authorites. Falta ara que la influència arribi a aquestes ciutats que ens són més properes.
Reconeixement del fet metropolità, necessitat d’articular-lo en benefici del país i presa de consciència del lideratge territorial que tot plegat pot proporcionar, formarien, doncs, part del que podem trobar al darrera de la idea de la Catalunya metropolitana.
Des del PEMB, doncs, saludem amb entusiasme la iniciativa de la posada en marxa d’aquest nou mitjà de comunicació perquè, efectivament, coneixent millor la quotidianitat del que succeeix a la metròpoli podrem entendre i segurament anticipar (i si és necessari, redreçar) moltes de les coses que puguin succeir en el futur al conjunt de Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
