És evident que no sols a Catalunya, sinó en tot l’Estat espanyol i fins i tot a nivell global, es viu una situació complicada en relació a l’accés a l’habitatge. Lucía Martín, regidora d’Habitatge a Barcelona, considera que les polítiques d’habitatge català estan allunyades de les d’altres països europeus, que han tingut més capacitat de donar resposta a aquestes dificultats. “Diguem que porten dècades fent uns deures que aquí no sols no s’han fet, sinó que s’han fet polítiques que han perjudicat moltíssim el dret a l’habitatge”, afegeix.
Prenent com a exemple Holanda, Àustria, Alemanya i França, la regidora d’Habitatge apunta al fet que, a diferència d’aquests països, Catalunya té una falta endèmica de parc públic de lloguer. “Aquí es va invertir moltíssims diners públics a fer habitatge públic de venda, que és una anomalia europea absoluta”, diu.
Martín estima que el parc públic a Catalunya i en tot l’Estat espanyol no supera el 2%, ja que el país ha apostat per incentivar l’habitatge a través de la propietat i no del lloguer. En el context normatiu, les regulacions en relació amb la liquiditat fan del lloguer un més inestable i precari, dirigit únicament per a gent jove o molt precària.
“Se suma un fenomen d’especulació global que no té a veure amb l’àmbit local ni tan sols estatal, sinó que això té a veure amb inversions de capitals transnacionals i que ara mateix es concreta en les grans ciutats i també a Barcelona. És una especulació a l’entorn del lloguer, fa uns anys teníem una bombolla hipotecària i ara els preus estan disparats en relació al lloguer”, apunta.
Atendre més enllà de l’emergència
Encara que les persones joves, les dones i aquells en estat de major vulnerabilitat es troben en situacions d’emergència, la regidora d’Habitatge creu que el problema d’accés a l’habitatge afecte cada vegada més a altres capes de la població, com a persones amb sous populars que han de fer mil esforços per a pagar un lloguer mitjà a la ciutat.
“Quan parlem de fer parc públic, d’habitatge de lloguer, ho dirigim a gent en situació d’emergència i també a gent mitjana, a un ciutadà mitjà d’aquesta ciutat que no pot pagar les despeses astronòmiques que hi ha en el mercat privat i que, en canvi, sí que pot pagar un lloguer assequible. No volem tornar a aquest racó i volem ser ambicioses a l’hora de fer les polítiques, que és el que estan fent en ciutats que ens porten 50 o 60 anys d’avantatge”.
8 anys a la recerca d’una millora
Des de l’entrada de Lucía Martín a l’Ajuntament al 2015, va concebre les polítiques d’habitatge totalment diferents de com es feien en un passat, diu, perquè “això que l’administració estigui en un racó i tingui un paper gairebé testimonial, que li cedeixi tota la iniciativa als promotors o a la iniciativa privada i que ens ocupem una miqueta de l’emergència a través dels serveis socials, això ho bandegem i passem a jugar un paper protagonista, amb molta inversió municipal i un lideratge públic en relació a les polítiques d’habitatge”.
La regidora d’Habitatge valora que han fet l’ampliació del parc públic d’habitatge de lloguer més gran de la història que, encara que no resol el problema, resulta un salt important. Mitjançant una norma aprovada en 2018, van iniciar la compra d’edificis sencers a preus per sota del mercat.
“L’Ajuntament pot exercir un dret preferent de compra d’aquests edificis, de manera que es guanya parc públic, es protegeix els veïns i veïnes d’un possible procés d’expulsió, perquè normalment aquestes finques senceres que es compren no és per a fer lloguers assequibles, és per a després segurament buidar l’edifici, reformar els pisos i vendre’ls o llogar-los amb contractes curts”, apunta. A través d’aquesta estratègia, l’Ajuntament de Barcelona ha aconseguit comprar gairebé 50 finques en tota la ciutat, i un estimat de 400 pisos públics, la qual cosa se suma a mil projectes més d’habitatge cooperatiu.
Un altre dels seus esforços és la Unitat antidesnonaments, servei de mediació i atenció en processos de desnonament a la ciutat, que ha pagat el 90% dels desnonaments i ha acompanyat a més de 15 mil famílies, apunta Martín. En el cas de la Unitat antiassetjament de Disciplina d’Habitatge, han cobrat més de dos milions d’euros per pisos buits, i han posat sancions per assetjament i racisme immobiliari.
Reconeixent que per a multiplicar les iniciatives necessiten aliances, Habitatge va crear una col·laboració públic privada a través d’Hàbitat Metròpolis Barcelona, que busca construir habitatge a preus assequibles per sota del mercat mitjançant la compra de sòls públics que són cedits a una empresa inversora per a aportar pisos de lloguer amb qualificació indefinida.
També, la corresponsabilitat de promotors privats busca establir a la ciutat consolidada, no als afores, un 30% d’habitatge protegit. Per exemple, en un bloc de 10 habitatges per a rehabilitació, el propietari privat ha de qualificar tres d’aquests habitatges com a habitatge protegit. Aquesta iniciativa ha tingut resistència per part del sector immobiliari, perquè els obliga a tenir habitatges amb un preu taxat pel govern que no pot superar-se, i diversos grups polítics han mostrat intenció de tombar-la de sortir electes.
El mateix ocorre amb la recent Llei d’Habitatge, que inclou una regulació de preus, que ha generat oposició de sectors que no volen intervenció pública en l’assumpte. “Hi ha hagut expressions de resistències brutals per a poder aprovar una norma que diuen, bàsicament, que els preus dels contractes de lloguer no poden pujar-se el que li doni la gana a la part propietària, sinó que ha de tenir un límit per a poder garantir mínimament el dret a l’habitatge”, jutja Martín.
“Desastrosa labor de la Generalitat”
La regidora d’Habitatge apunta al fet que les competències formals per a fer polítiques d’habitatge recauen sobre la Generalitat de Catalunya, per la qual cosa des de l’Ajuntament han hagut d’interpel·lar per a posar en marxa les normatives que els afecten. “És un escàndol perquè ha estat com no tenir cap administració competent. No hi ha hagut pressuposat, no hi ha hagut voluntat política, sembla una caricatura”, considera.
Martín va esmentar que, a diferència de l’Ajuntament de Barcelona, que va aconseguir uns 11,500 pisos públics i altres que estan en procés, la Generalitat ha fet tan sols 36. Sumat a això, per a la taula d’emergència, unitat que comparteixen l’Ajuntament i la Generalitat per a atendre la gent en situació d’emergència per desnonament i brindar-los pis, la Generalitat no està fent la seva part.
“La Generalitat hauria d’estar aportant el 60% dels pisos i l’Ajuntament el 40% dels pisos. En els últims sis anys, nosaltres hem aportat el 80% dels pisos i ells el 20%, i això fa que avui tinguem 700 famílies esperant un pis d’emergència. […] Tenir una Generalitat, que és qui s’ha d’ocupar de les polítiques d’habitatge absolutament desaparegut tots aquests anys, ha estat una catàstrofe i un desastre”.
La falta tant de pressupost com de voluntat política posa sobre la taula una altra qüestió, i és que la regidora d’Habitatge reconeix que les iniciatives legislatives amb més força han estat fruit de projectes impulsats per moviments socials relacionats amb la lluita de l’accés a la vivenda, que promouen mitjançant els grups parlamentaris.
Guerra de poder en el control de l’habitatge
Martín apunta a la gran resistència del sector immobiliari i de partits polítics en moltes de les polítiques d’habitatge que s’han desenvolupat per a intervenir en els barris per a desenvolupar més habitatges públics. “Ningú qüestiona que hi hagi escoles o institucions en els barris, però en canvi sí que es qüestiona que hi hagi habitatge assequible, públic i de lloguer en aquests barris, perquè sembla que aquí molesta que hi hagi una intervenció pública, en aquest cas de l’Ajuntament, per a generar també habitatge assequible”.
La regidora esmenta que han fet el màxim “per a parar els peus a gent que estava acostumada al fet que les males pràctiques siguin la norma, perquè no s’havien trobat una administració que fos exigent amb el compliment de les normes d’habitatge”.
Com a reacció, l’Ajuntament ha rebut dues querelles penals que, segons jutja Martín, el que busquen són desgastar la seva imatge, fer-los mal políticament i espantar als empleats de l’Ajuntament que treballen signant expedients sancionadors. Tot i així, la regidora apunta al fet que continuaran pressionant perquè es compleixin les polítiques d’habitatge.
En el marc de les eleccions, hi ha també oposició de part d’altres partits. “Els partits que estan rivalitzant per guanyar les eleccions tenen les propostes que podria estar dient la patronal immobiliària que, bàsicament, és que tot es resol augmentant l’oferta i ja està i, per tant, no tenen gens d’interès a fer el màxim possible”, diu.
Estratègies per a retenir els seus projectes de cara a les eleccions
En preguntar-li si comptaven amb estratègies per a protegir les polítiques que han creat i que no es dissolguin després de les eleccions, Martín va esmentar que la principal garantia és que elles les guanyin. Però també, va deixar a les mans de la ciutadania l’exigència dels serveis que necessiten per a un major accés a l’habitatge.
“Catalunya en general té un teixit social molt potent que està molt organitzat i que en temes d’habitatge ha anat per davant de les institucions moltíssimes vegades. […] Doncs que això continuï així, que aquest teixit sigui igual d’exigent, de propositiu, i jo crec que aquesta és una garantia fonamental, perquè ja hem vist que si volem realment tirar endavant canvis que canvien polítiques que canvien estructuralment, que no que siguin un maquillatge o un pegat, sinó que venen a canviar realment l’estructura del que han estat les polítiques d’habitatge anteriorment, que hi hagi una ciutadania organitzada, exigent, conscient del que està passant és imprescindible, perquè si no des de dins de les institucions és molt complicat perquè hi ha unes pressions que hem vist set anys per a regular els lloguers”, conclou.
Catalunya Plural, 2024 
