Duc vàries setmanes en plena meditació transcendental entorn a com enfocar l’inici del nostre passeig pels segons Indians, que, en realitat, no és un mal començament, són un barri sense nom, categoria amb molt de predicament a Barcelona.
Aquestes estructures són tals perquè constitueixen una urbanització unitària integrada més tard a latituds properes des de la geografia. Són com falles de l’ordre establert. Entre elles podem mencionar, sense voluntat de ser exhaustius, el barri de Romans entr Gràcia i el Baix Guinardó, el gairebé extint de les de les Cases Boada al Camp de l’Arpa junt a Navas, el sempre en risc Cap de la Creu de Les Corts o la barriada Plus Ultra de Port.
La ubicació del mapa és important per a comprendre certs perquès d’aquest mal anomenats segons Indians. Si accedeixo a la seva superfície des del triangle de passeig Maragall amb el carrer de les Acàcies entenc com els Laboratoris del Doctor Ferran incidiren als límits del futur barri, veí de la masia de Can Sabadell i de les propietats de Ramón Albó i Martí, diputat regionalista, a més de president del centre de Menors Abandonats i Presos.
Albó cedí el primer de desembre de 1916 els terrenys per a concretar la urbanització plantejada des 1908 per Salvador Riera, un teixit de tres carrers, al principi designats amb les lletres de l’abecedari, amb possibles aspiracions d’anar més enllà, quelcom típic en el seu impulsor, com veurem mentre completo les peces del trencaclosques, on no està pas de més mencionar com Albó mantingué la seva torre a la cantonada de passeig de Maragall amb Garcilaso fins a la seva mort, l’any 1955.
Molts anys abans, el 1894, havia mort Joaquim Prats i Roquer, piadós industrial de la sederia. Entre les seves donacions, figurà una de vuitanta-mil pessetes, aplicada per la Caixa de Barcelona el 1908 per a edificar cases per a treballadors a l’entorn de la Torre dels Pardals.
Tota aquesta extensió configurà un altre barri sense nom amb debut preciós a passeig Maragall amb els carrers de Mascaró i el de la Marquesa de Caldes de Montbui. Aquesta darrera s’anomenà de Prats i Roquer en distintes períodes, però ara aquest correspon a la via en descens del barri dels segons Indians, amb la placa del nomenclàtor errada perquè la bateja com Prat d’en Roquer, un extra per a despistar i una rigorosa vergonya.
Des de les casetes projectades per Enric Sagnier, imbatible en productivitat i fill de l’amo de la de la institució bancària implicada a la qüestió, veig com Prats i Roquer s’accelera fins a topar amb el mur del carrer d’Alexandre Galí, un limbe i una pantalla per a ocultar l’eclosió del Congrés.
El darrer inici d’aquestes Barcelones ens condueix a la connexió dels seus punts. Fa més d’un any em vaig introduir a un pàrquing més que destarotat a la Verneda, junt al carrer de Bonaventura Gispert, per on circulà la riera d’Horta. A l’interior d’aquest immens aparcament a l’aire lliure, sobresurt, supervivent per pura desídia, la masia de Can Riera, com si fos una presonera en procés de descomposició.
Si d’aquest parcel·la fessin fora els cotxes es dignificaria tot aquest perímetre, magnífic als alentorns de l’església de Sant Martí de Provençals, que guanyaria moltíssim i seria un indret magnífic per a valorar millor l’origen de la zona on degué créixer Salvador Riera Giralt, qui amb els seus germans José y Gerónimo es remarcà a l’hora d’acumular hectàrees per a gestar la urbanització del Sant Marti previ a les Agregacions de 1897.
Gerónimo i José copsaren un sector amb força al Camp de l’Arpa, fins a tenir carrers al seu nom als que ara són Ruiz de Padrón i Besalú. Potser foren el punt de sortida per a una major ambició del clan, nítida a la dècada dels noranta del Vuit-Cents, quan Salvador, casat amb Cecilia Estapé, adquirí Can Sors, el Mas Viladomat i el Mas Guinardó a la muntanya de Sant Martí. El 1890, Pere Borràs, resident al Clot, havia traçat un esbós d’urbanització, aprofitadíssim per Riera, qui tancà l’adquisició barata d’aquest tram tan apetitós el 1896, un any abans del llegendari 20 d’abril de 1898, quan el seu Guinardó pogué cobrar un pes propi a partir de pertànyer a Barcelona.
Riera, instal·lat al Mas Viladomat de la cruïlla de camins composada per Pare Claret, la rambla Volart i el futur passeig de Maragall, desitjava fundar una ciutat jardí. Més tard, vora 1909, cediria a l’Ajuntament més terres per així propiciar el naixement del parc del Guinardó, el segon municipal després de la Ciutadella.
El Riera de la maduresa, algunes fonts situen el seu naixement vers 1847, era un ésser pletòric, ficat a totes les sales. Fou clau per a solucionar tots els maldecaps causats pel torrent del Bogatell al nostre contemporani carrer de Rogent mentre insistia a la urgència d’un mercat pels veïns, a més d’invertir l’any 1900 a una societat centrada en la fabricació de vernissos i colors, la Feliu Casanova, gendre del nostre protagonista i gens menyspreable perquè fou l’hereu del terratinent.
Riera degué somniar amb ser com els Farga, Micaela Borràs o els Casanovas. Per a aconseguir-ho, si bé només he localitzat dues referències més aviat incertes, amplià el seu imperi rural el 1898 amb Can Sabadell. De cop i volta, mentre procedia a la progressiva urbanització del Guinardó, guanyava una nova opció en aquell limbe amb tant de buit als seus voltants entre camps propers i la incipient barriada de Can Berdura, els Indians.
Morí mesos de l’aprovació de la urbanització dels segons Indians, composats pels carrers de Ramón Albó, Prats i Roquer i Acàcies. El document de la Gaseta Municipal el delimita entre l’antiga carretera d’Hort, més o menys el passeig Maragall, i la nova, és a dir, Garcilaso. No obstant, el seu confí més difús s’estipula a un camí més o menys anònim, el d’Horta a Sant Martí.
Acàcies també mor a Alexandre Galí, que quelcom tindrà si surt tant per aquí. Ramón Albó esdevingué no fa pas tants anys una continuació bastarda de la ronda del Guinardó, si bé a la seva gènesi resulta més significatiu pensar a la seva proximitat amb el passeig de Fabra i Puig, enllaç entre Sant Andreu i Horta.
Prats i Roquer s’integra amb la urbanització possibilitada més amunt, un xic després de la confluència de Maragall amb els Quinze, per les aportacions pòstumes del beat seder, una mica arreu i enlloc. A més de la trilogia de base, el barri té dos passatges, el de l’Ordi i el de Salvador Riera, omnipresent al nomenclàtor dels seus dominis.
Catalunya Plural, 2024 
