El 21 d’abril de 1981 és una data històrica per a la parròquia seguidora de Bruce Springsteen. El seu primer concert a Barcelona i única actuació durant el seu primer viatge a terres espanyoles, va ser l’inici d’una història de ”amor” entre l’artista i la Ciutat Comtal. Compte la llegenda que l’idil·li va començar quan Bruce es va sentir com a casa, a causa de la semblança industrial i treballador de la capital catalana amb la seva terra natal, Nova Jersey. Ambdues es van aixecar i van forjar la seva identitat amb onades de migracions a la recerca d’una terra promesa. Molt ha canviat el paisatge de Barcelona en aquests quaranta-dos anys, encara que continuï mantenint la seva foscor en els marges de la ciutat.
Era una època convulsa, la societat espanyola estava aprenent a viure després d’anys de dictadura i per a una joventut amb sensació d’urgència, davant la responsabilitat d’un futur millor, va anar al Palau d’Esports de Montjuïc on una espurna d’esperança es va prendre per a un públic lliurat d’unes 7.000 persones que no omplien l’aforament. Bruce Springsteen, un jove de 31 un anys que ja s’havia erigit estrella del rock i al qual li faltaven uns pocs anys per a convertir-se en fenomen de masses, va ser el responsable de transmetre i plasmar el que sentien els hereus d’una generació al límit, amb por de somiar.
El promotor musical Gay Mercader, que va fer possible l’arribada de Bruce, afirma que “venia a conquistar, a prendre la ciutat, i això és el que va fer”. Dècades després.,el biògraf del noi de Jersey Dave Marsh, sentenciava: “Ni a Barcelona, ni enlloc. Va ser el major concert al qual jo mai hagi assistit”.
Coincidint amb la seva nova visita a la ciutat, amb dues actuacions aquest cap de setmana en l’Estadi Olímpic Lluís Companys, del 20 d’abril al 14 de maig, el Jardí del Palau Robert acull l’exposició “Bruce Springsteen. Barcelona 1981”. En ella es recull una trentena de fotografies de Frances Fàbregas del mític concert, acompanyada de comentaris de personalitats que el van viure, com el director de cinema Manuel Huerga, els periodistes Jordi Bertran i Juan Cervera, Loquillo (que sempre ha rememorat aquesta nit arribant a homenatjar-la en el seu tema 21 d’abril) o el propi Gay Mercader.
Fàbregas recorda com ‘’li tremolaven les cames’’ de ser l’únic fotògraf acreditat per a immortalitzar la nit. En el pròleg de l’exposició, el periodista Jordi Bianciotto escriu com el concert ‘’va sacsejar vides i va anar molt més que un recital’’.
Feia pocs mesos de l’assassinat de Lennon, deixant òrfena a una generació de rebels somiadors. A Espanya, a un mes exacte de l’intent de cop d’estat, Bruce Springsteen va colpejar amb la seva energia i les seves històries sobre perdedors recorrent males terres amb esperança per sortir d’elles. De com deixar-se anar avançant per una carretera de trons per a arribar on volem anar, caminant sota el sol, encara que els rodamons com nosaltres hem nascut per a córrer. No es pot resumir millor els somnis i aspiracions immortals sentits generació rere generació.
Hola Barcelona, Ja soc aquí!
Amb aquestes paraules des de l’escenari d’un replet Camp Nou, Bruce Springsteen afermava la seva relació amb el públic català set anys després de la seva primera visita. El camí de retorn no va ser fàcil. Malgrat les bones vibracions en 1981, algunes tensions amb la promotora van provocar que la gira mundial empresa en 1985, ja amb Bruce erigit en ídol de milions, no trepitgés terres espanyoles. Un fet, que va ser crucial per al futur. La gira per a presentar l’àlbum Born in the USA, va aterrar a Montpeller, una ciutat del sud de França que va ser invadida envaïda per fans d’aquesta banda de la frontera. Tal peregrinació es va veure recompensada durant la seva doble visita a l’estiu de 1988, primer durant la seva gira del túnel de l’amor, després embarcat en la gira pels Drets Humans organitzada per Amnistía Internacional. La resta és història del rock.
En 1999, Barcelona va acollir el primer concert a escala mundial de Bruce i la banda de carrer E, després d’anys de projectes per separat, durant dues nits al Palau Sant Jordi. En 2002, va ser el mateix recinte el triat per a l’enregistrament del primer concert de Bruce Springsteen publicat íntegre i retransmès en directe, encara que no completo, per MTV per a tothom.
El preu que pagues
El temps passa inescrutable, perdem la joventut, la innocència, però continuem sent protagonistes de les històries narrades pel trobador de Jersey. En el context actual, en què la societat torna a veure’s sotmesa a la incertesa d’una crisi que ens colpeja constantment, on el preu a pagar per existir és massa alt, Springsteen torna a la carretera i a la ciutat on ens va cantar per primera vegada, en 1999, sobre aquest tren carregat amb campanes de llibertat per a afrontar aquest nou mil·lenni que està resultant devastador.
Bruce ja no és aquest jove que volia fugir de la pobresa a cop de guitarra, és un milionari que l’ha aconseguit tot i veu el món, ja no el viu, des d’una posició privilegiada, això fa que alguns es plategin la validesa de les seves lletres i es reformulin la mateixa pregunta que el músic es fa en la seva emblemàtica The River: “És un somni una mentida si no es fa realitat? O és alguna cosa molt pitjor?”. En el fons no importa o no hauria d’importar, perquè seria posar en dubte, ja no sols a Springsteen, també a la major part dels artistes de la indústria de l’entreteniment. Arribada l’hora de la veritat, exactament aquesta nit a les 21:00 h, el que queda és el sentiment feia una obra immortal i l’agraïment per fer-la possible.
Al final d’aquesta nit primaveral de 1981, Bruce va clamar “Des d’ara us porto dins del meu cor”. No sabem si per a ell continuarà sent així, però per als qui escapem dels idiotes per a aprendre més de la vida en una cançó, segur que sí. Perquè una cosa és clara, en qualsevol cita amb Bruce, hi ha màgia en la nit i el món es deté, durant unes tres hores, per a continuar creient que sense rendició tot és possible.
Vam fer una promesa que no podem oblidar encara que els nostres rostres s’hagin tornat vells i els cors famolencs freds, hem d’estar llestos per a rejovenir i no oblidar que quan s’apaguin els focus i soni l’última nota, continua havent-hi una ciutat conquistada on cada vegada costa més crear la nostra llar i toca defensar-la, vam néixer per a córrer, sí, però també per a defensar la nostra casa en el pujol.
Mentre escric aquestes últimes línies, al meu cap sona Death to my hometown i torno a la meva part activista, pensant en tots aquests fons d’inversió que han envaït la nostra ciutat.
Bé, no volàren bales de canó,
No ens va abatre cap rifle
No caigueren bombes del cel,
No es va amarar el terra de sang
No ens quedàrem cecs pel fòsfor
No sonà cap tro mortal
Però tan segur com la mà de Déu
Ells portàren la mort a la meva ciutat
Ara, cap projectil esquinçà
el cel de la tarda
No cremàren ciutats
Cap exèrcit assaltà les ribes
Per les que morírem
No foren coronats dictadors
Despert en una nit tranquil-la,
Mai vaig sentir cap sò
Els saltamarges atacaren en la foscor
I portàren la mort a la meva ciutat
Ells portàren la mort a la meva ciutat
Destruïren les nostres famílies, fàbriques
I ens prengueren les nostres llars
Deixàren els nostres cossos a les planes
Els voltors ens picotejaren els òssos
Per tant, escolta’m bé nano,
Estigues a punt quan vinguin
Perquè ells tornaran
Tan segur com que surt el sol
Ara tria tu mateix una cançó per cantar
I cantala fins que l’aprenguis
Cantala amb força i cantala bé
Envia els rapinyaires directius directes a l’infern
Els cobdiciosos lladres que vingueren per tot arreu
I menjàren la carn de tot el que trobàren
Els crims dels quals han quedat sense càstig
I ara van pel carrer com a homes lliures
Ells portàren la mort a la nostra ciutat
Catalunya Plural, 2024 
