No sé si era Al Quadern Gris, però sempre recordo com Josep Pla deia allò d’anar a cercar la noticia, en el seu cas a la mateixa Rambla després de baixar des la seu de La Publicitat.
Vaig sortir de l’emissora de ràdio, encaminant-me envers el carrer del Doctor Trueta per a treure fotografies de la plaça de Mercè Sala, al centre de la polèmica les darreres setmanes perquè ha sigut privatitzada pels veïns amb el vistiplau de l’Ajuntament, qui d’altra banda, això és el més greu, per ara no ha invertit un euro, mentre els veïns se’n gastaren cinquanta-dos mil després d’un informe favorable del parc de bombers, datat el 7 de juliol de 2022, Sant Fermí.
Mentre estudio el lloc, d’estranya configuració a la mansana pel seu passat fabril, tinc la sort de ser interpel·lat per un parell de veïns, dels que no diré el nom malgrat la seva generositat a l’hora d’aportar moltes dades, contrastades per a elaborar aquest article.
La plaça Mercè Sala, una regidora socialista de l’Ajuntament i presidenta de RENFE, s’inaugurà el 2013. S’ubica entre el passatge Mas de Roda, el carrer Doctor Trueta, el de Roc Boronat i el de Ciutat de Granada. Abans acollí la farinera La Fama o Can Gili Vell.
Can Gili Nou es troba a poc més de dos-cents metres, amb entrada noble des de Taulat, una avinguda clau al Poblenou que fa de pantalla per a la cara B de la reforma olímpica.
En aquest sentit, Can Gili Nou, rehabilitada com a magnífic conjunt de vivendes, és la punta de llança cap a la Vila Olímpica, mentre Can Gili Vell, la plaça Mercè Sala, s’oculta per la façana del magatzem vinícola de Pedro Massana, de 1940 malgrat el seu aspecte de masia.
La plaça sorgí el 2009, quan es demolí el complex de la farinera, mantenint-se pel record, un clàssic del Poblenou històric, la seva xemeneia i una torre de cinc pisos, reconvertida en vivendes i oficines, amb l’afegit d’un altre bloc de forma invasora, des del meu punt de vista clau per a entendre els problemes del conjunt per generar forats on, sense anar més lluny, poden habilitar-se petits campaments, causa de molt malestar. Quelcom similar es dóna, des d’altres paràmetres, amb l’edifici de Josep Llinàs a la cantonada de Carme amb Roig, espectacular en la seva execució i nefast perquè la forma de la façana tapa l’ingrés a Roig, un dels nius de narcosales del Raval.
El tema dels campaments és una espècie de tangent d’aquest reportatge. Els de la ferralla ocupen com volen certs espais públics, sobretot solars, fent-los seus amb les tanques, fantàstiques per a accentuar el camuflatge amb murals o simplement aposentant-se al lloc, com passa a Pere IV, les Glòries o fins i tot a Gràcia.
El campament també ens deriva al barraquisme espontani del nostre segle. A Can Framis, dins del 22@, hi ha moltes tendes de campanya als jardins. Els inquilins de la plaça Mercè Sala eren bastant més cutres i molests, acumulant-se als darrers mesos més de quaranta denúncies, nou d’elles per agressió, mentre molts de vandalisme ni es presentaren, doncs els veïns s’encarregaren de netejar les pintades.
Un d’ells em comenta com es sent del 22@, una novetat determinant perquè tot aquest entorn ha passat de ser un nucli industrial a refer-se de mica en mica fins a esdevenir una concentració empresarial, bastant respectuosa amb el patrimoni, mesclada amb antics habitants, cada cop menys, i un comprensible augment del valor de la parcel·la, d’altra banda amb obres dia rere dia amb independència de les properes eleccions municipals.
El 22@ és tranquil per la nit. És difícil imaginar el seus carrers amb molt soroll. La súper illa no és pas lluny i això potser ha fet créixer més i més el preu del metro quadrat. A més aïllament sempre hi ha més voluntat de garantitzar una seguretat a priori consolidada. Qui sap si la pau invita a la por.
Aquí no ha sigut només això. El març de 2023 morí una turista canadenca, llançada a la ronda Litoral per uns lladres. Durant un temps s’allotjaren a la Mercè Sala, des de la privatització consentida assetjada a la nocturnitat fins i tot per emmascarats, en còlera pel tancament, molt esmerçat a la seva execució, sorprenent-me com bloqueja qualsevol centímetre, com el del bellíssim passatge Mas de Roda, on un interior és una plaça tancada de bat a bat, no com la nostra, afirma un veí, per a qui la idea és aconseguir un espai per a tots els ciutadans. A la seva millora hi contribuirà l’Ajuntament amb la intenció d’equilibrar la despesa realitzada per aquesta comunitat entre propietaris i arrendataris de distintes nacionalitats, tal com es determinà a mitjans d’abril a un ple de conciliació.
El concepte de plaça tancada és tot ell un oxímoron Al meu record, proliferen des de l’època del Fòrum. Algunes, des de la preservació de l’entorn, tenien la seva lògica, com algunes del Raval, mentre d’altres esdevingueren un despropòsit, més encara per enclavar-se a Gràcia, com la de Les dones de 1936, amb problemes de pavimentació i clavegueram fins a veure demolida la seva reixa de la vergonya, doncs una privatització al cor de la vila amb més àgores clamava al cel.
A la ciutat, la categoria de privat incideix també als passatges. Al barri del Coll, el de Ministral exhibeix un rètol on es veta l’accés als estranys, i el mateix passa a d’altres com el de Coll de Portell, el de Comas d’Argemir al Guinardó o el de Robacols al Clot. Aquests murs a vegades no requereixen ser físics. A molts carrers de la ciutat s’acumulen inscripcions d’altres èpoques, moltes d’elles pagades pels ciutadans, com aquelles contràries als nens i a la seva saníssima gana de jugar amb la pilota a qualsevol racó del Planeta.
A les mansanes de la Verneda dels anys cinquanta, ara en diàleg amb la nova biblioteca García Márquez, hi ha un altre clar exemple de places tancades en si mateixes, perfectes durant la Pandèmia. A la frontera del Guinardó amb Torre Llobeta, per mencionar una altra tipologia, existeix la placeta de Caldes de Montbui, amb un reixat de data indeterminada.
És legal? Ho ignoro, mentre si se com els del passatge, el passadís i el pas de l’Encarnació no foren aprovats pel Municipi, tal com consta a una pàgina de la Gaseta Municipal de 1971.
Aquesta trilogia de travessies es creà vora 1910, quan l’hegemonia dels alentorns corresponia a torrents i encara ni s’intuïen artèries com Pi i Margall o la ronda del Guinardó. La morfologia i aquestes evolucions de les rodalies l’han clausurat en si mateix, sense sortida cap amunt i dues portes amb clau, una sortejable sense dificultats, la darrera assegurada després de 2020.
Tants panys comporten perdre una oportunitat de conèixer un indret extraordinari i un luxe entre el limbe del Baix Guinardó i Gràcia, luxós per emprar un dels seus passatgets com a aparcament sense maldecaps, més encara quan Pi i Margall va camí de ser una passarel·la verda per a augmentar fins al paroxisme el reclam cap al Park Güell.
La màxima responsable d’Urbanisme del Consistori, Janet Sanz, declara no saber res de l’assumpte fins que esclatà. Sant Martí és governat pels socialistes, com Horta-Guinardó, on el carrer d’Aiguafreda ens brinda una altra mostra de privatització perquè sí.
Per a qui no ho sàpiga, Aiguafreda és un dels carrers més preciosos de Barcelona pel fet de conservar el tarannà de quan l’habitaven les mítiques bugaderes d’Horta, ben enfeinades anant i venint amb la roba dels senyors de Barcelona, encantats de vestir immaculats per la prodigiosa aigua del poble als marges.
Durant la pandèmia, l’Ajuntament tirà a terra cases de la Baixada de Sant Mateu, romanent Aiguafreda mig nua, si bé sempre gaudeix de distintes proteccions, des del carrer de Granollers fins a certs impediments per a accedir a aquesta filera de cases i pous copsats amb un pontet ple de flors.
Ningú pot dubtar de la transcendència de procurar mitjans per a defensar l’excepció d’Aiguafreda, closa per projectes municipals i tancant-se, ficant-se a la seva closca fins a instal·lar petites portetes als seus ingressos per a rematar la seva preocupació per la solitud, abans ensumada amb el cartellet on es prohibien les filmacions, transigides, ho vaig viure durant el rodatge de la sèrie Históricos Anónimos, si es dialoga com déu mana i es demostra fer-les des de l’objectivitat i el rigor informatiu.
Les tanques i les barreres estan de moda a Barcelona. Les de les bateries antiaèries del turó de la Rovira inflamen al veïnat del barri, usurpat del mirador, abans seu i només seu, avui font de conflictes, sempre a la nocturnitat, doncs durant el matí encara no hi ha prou valents capaços de pujar fins al cim per a fer-se selfis, dibuixar o matar les hores entre l’aire de les altures i el seu silenci.
L’Associació de Veïns del Poblenou opina d’idèntica manera al voltant de la qüestió de la plaça Mercè Sala. L’eix fonamental de tot aquest debat és com l’Ajuntament dóna la seva aquiescència per a privatitzar un espai públic sense, almenys per ara, rascar-se la butxaca.
Això queda desmentit per les darreres accions del Consistori, qui a data de dimarts 25 d’abril de 2023 ha optat per a desmuntar el reixat fent-se càrrec del seu muntant econòmic. Ara per ara, el ridícul es conjuga amb una intervenció populista perquè els han descobert a un fora de focus i han de revertir allò aplicat, segons certs crítics encara més insòlit per la benignitat en el tracte amb els implicats, a modo suo somatents de la nostra centúria a un barri sempre més atractiu per llocs com el Cine Ideal, aquests mesos amb ous surrealistes per l’exposició dedicada a Salvador Dalí.
Quan sabé la noticia, el veí em contactà novament. La seva frase és una bona cirereta per a aquest desgavell amb dues parts violadores de normes quotidianes. Les agòres solen obrir-se al seus quatre angles, són espais de comunicació pública. Tancar-los des d’allò privat és una indecència i el sí municipal un horror majúscul. Aquest ciutadà m’escriu el següent: “Desitjo que aquest sigui un altre capítol dins dels drets, lluitarem i almenys cercarem una solució equilibrada. Ara som les víctimes.”
Catalunya Plural, 2024 
