La flexiseguretat i el desmantellament del sistema universitari danès

Al llarg dels últims anys, el sistema universitari danès ha experimentat forts canvis. Ja l’any 2018, el govern de Lars Løkke Rasmussen, en aquell moment líder del partit liberal danès (Venstre), i amb el suport de l’extrema dreta, va implementar una nova normativa que tenia com a objectiu reduir el nombre de places d’estudis universitaris amb l’anglès com a llengua vehicular (al voltant de 1200). Aquesta mesura afectava principalment a tots aquells estudiants procedents principalment de la resta de la Unió Europea que volien traslladar-se al país a realitzar estudis superiors. Els impulsors de la mesura consideraven que l’estat danès havia finançat l’educació de massa estudiants no nacionals els quals, un cop acabats els estudis, tornaven als seus països d’origen sense “retornar” a l’estat danès aquesta inversió. El govern socialdemòcrata posterior, durant el seu mandat (2019-2022), també va implementar reformes a la SU, un benefici econòmic mensual que reben els ciutadans danesos (i els de la Unió Europea sota el compliment de certs requisits) mentre desenvolupen estudis no obligatoris (universitaris, formació professional), així com introduir una reforma per descentralitzar els centres universitats de les grans ciutats del país i traslladar campus a poblacions més petites. L’última de les mesures més rellevants, introduïda pel gabinet de Mette Frederisken, va ser la reducció d’alguns màsters universitaris de dos a un any per tal de “millorar la qualitat de l’ensenyament i invertir en altres polítiques juvenils”. Tot això ha portat a la disminució de nous estudiants en molts dels centres del país i les universitats n’estan notant les conseqüències, especialment les econòmiques. Per tal de fer front a aquesta situació, diversos centres han notificat al seu personal la necessitat dràstica de reducció de la plantilla, proposant als treballadors acollir-se a resignacions voluntàries per tal d’evitar acomiadaments no sol·licitats (a treballadors amb contractes temporals però també indefinits) i reduir costos laborals. Malgrat aquesta reestructuració de la universitat pública, cap moviment de reacció ni sindical ha traspassat als mitjans de comunicació o altres esferes, més enllà dels petits grups informals.

A què es deu aquesta passivitat davant la possibilitat real que una part del personal, incloent-hi aquells en principi amb contracte indefinit, sigui acomiadada? Costa imaginar una reacció semblant no només a Catalunya, sinó a qualsevol altre país d’Europa. Així que, com es pot explicar aquest cas a Dinamarca? La resposta és senzilla: la flexiseguretat.

La flexiseguretat és una característica clau dels mercats laborals nòrdics. Explicat de manera senzilla, suposa la facilitat per a les empreses (privades i públiques) de contractar i la facilitat d’acomiadar (easy hire, easy fire). Segons els seus defensors, aquest model dinamitza el mercat laboral per tal que s’adaptin a les necessitats contextuals. Això ho fa combinant una alta mobilitat entre llocs de treball amb una xarxa integral de seguretat social per als aturats i una política activa de mercat de treball (“the golden triangle“). Aquest model, en lloc de protegir els llocs de treball, al·lega garantir l’ocupabilitat. Sota aquesta premissa, la Comissió Europea ha inclòs la flexiseguretat a l’estratègia laboral de la Unió Europea per tal que els països membres adoptin més extensivament aquest model.

Malgrat l’ampli suport del qual sembla gaudir la flexiseguretat, el model planteja molts dubtes, fins i tot en estats del benestar generosos, com en el cas de Dinamarca. Els tres pilars sobre els quals se sustenta el model requereixen:

1. que el treballador tingui coneixement del funcionament del mercat laboral, per saber a on recórrer en cas de ser acomiadat o voler canviar de feina.
2. que el treballador tingui dret i accés als beneficis socials i laborals, moltes vegades reservats a nacionals del país o condicionals d’importants tràmits.
3. que el treballador parli la llengua amb fluïdesa suficient i tingui el capital social necessari per a poder beneficiar-se de les polítiques actives laborals, que bàsicament es basen en la formació i en l’aprenentatge de noves habilitats o skills per fer més competent al treballador als ulls dels ocupadors i les empreses.

Aquests tres pilars són fàcils d’assolir per un nacional que ha estat socialitzat des de petit en aquest sistema i disposa d’un capital social consolidat al qual recórrer en cas de trobar-se en aquesta situació. Tanmateix, col·loca en una posició de clara desavantatge a aquells que es traslladen al país per ocupar un determinat lloc de feina. Per aquest segon grup, únicament la primera part del concepte “flexibilitat” sembla complir-se, ja que la “seguretat” es troba amb molts més entrebancs per ser assolida. Per tant, ens trobem davant un sistema desigual que deixa desemparats els no nacionals. La suposada lliure circulació de persones de la Unió Europea sempre té una inestabilitat de base que posa traves a la mobilitat laboral entre territoris.

Però pot ser la flexiseguretat un model viable a Catalunya? Diferents sectors econòmics i polítics estretament lligats amb el teixit empresarial del país així ho afirmen. Veuen en el model la clau per al creixement econòmic i per a la dinamització del mercat laboral, així com un mitjà per fer front a la desocupació laboral. A l’hora de la veritat, la implementació d’un model d’aquestes característiques suposa que l’Estat assumeix gran part dels riscos empresarials. Alhora el treballador ha de tenir un paper actiu en la seva formació professional per tal de fer front a possibles acomiadaments i ser més atractiu davant futurs ocupadors. I l’empresari? Maximitza els seus beneficis empresarials sense haver d’invertir en capital humà, millorar les condicions laborals o innovar en el seu negoci. En un país on l’Estat ja fa molt sovint de coixí de les empreses, la flexiseguretat només afavoriria al capital i les grans empreses en detriment dels seus treballadors sense qüestionar les desigualtats de base.