Es pot argumentar — i segurament amb raó —, que realment mai ningú s’ha llegit programes electorals més enllà dels quatre freaks que, com un servidor, preferien passar l’estona del pati discutint de política en lloc de xutar la pilota d’un costat a l’altre. Però el desconeixement d’una cosa mai es pot valorar com un fet positiu, i encara menys si del que estem parlant és de la voluntat política feta lletra d’aquells que decidiran el nostre futur en els quatre anys vinents.
Tot això ja s’ho devia ensumar Iglesias quan, per les eleccions del 2016, Podemos va decidir que l’era de les tedioses parrafades s’havia acabat. La política, com recorda sovint l’ex-líder morat, es juga amb els elements històrics que hi ha disponibles en cada moment. I el moment en qüestió — així devien interpretar-ho —, requeria que ens agafessin de la maneta i ens donessin el menjar a la boca ben trossejat. Era una iniciativa benintencionada que anticipava l’actual era TikTok.
Obro parèntesis: un exemple de com aquest corrent històric que ens empeny cap a l’hypersimplicitat i ens allunya de la reflexió s’anomena “algoritme SEO”, un concepte que fa tremolar a tot periodista nascut abans de l’any 1990. L’algoritme SEO és un monstre invisible, omnipresent i omnipotent, que et castiga si escrius frases subordinades, i et premia si n’escrius de curtes i concises. Com aquesta. Si ets un xic rebel i consideres que alguns temes requereixen un grau d’elaboració major, el cercador de Google t’enfonsa a les profunditats marines del web sense cap mena de compassió. La ideologia sempre té efectes concrets en allò material. Tanco parèntesis.
El programa en qüestió imitava el catàleg d’IKEA. Fresc, proper, senzill, i amb molt de coloraines.
Com hem arribat fins aquí?
La pregunta no té una resposta única. Les coses amb el temps canvien. La gent que s’ha desenvolupat en una generació tendeix a idealitzar el món en el qual créixer i a menysprear — o, com a mínim a sospitar —, del nou món que emergeix. Però si bé aquesta posició relativista podria ser satisfactòria per alguns, hi ha un petit problema: vivim en un sistema polític (democràcia representativa, li diuen), que funciona millor com menor és la distància entre els ciutadans i els representants. Com més espai hi ha entre els primers i els segons, major és la sensació — ja instal·lada —, que els polítics són una casta amb interessos diferenciats dels del poble que diuen representar. I com més ens endinsem en aquesta espiral i més creix l’autonomia de la classe política, també minva l’accontability, és a dir, els mecanismes de control de l’activitat política. Per a resumir-ho en termes atractius per l’algoritme: tot empitjora.
Els programes són la carta als reis, i, en certa manera, ja està bé que sigui així. Els partits els formulen imaginant-se que obtindran una majoria absolutíssima i que podran fer i desfer a voluntat. Això, evidentment, és pura fantasia. Els programes no tenen compte el context econòmic futur (és impossible), ni la correlació de forces, ni res de res. Però tant se val. La majoria de propostes són la projecció ideal del pensament dels partits, i això ja té un valor intrínsec si se sap llegir entre línies.
Així que llegiu els programes, com a mínim aquell del partit que teniu intenció de votar. I un consell: ignoreu tota frase que comenci amb un: “estudiarem/analitzarem/considerarem…” perquè no, no ho faran.
Catalunya Plural, 2024 
