Preguntes importants, preguntes latents
Com és possible que hi hagi una situació semblant? Quina concepció de la funció pública, la gestió de serveis i el reclutament de personal rau en aquests massius concursos-oposició? I a l’externalització de la gestió per empreses multinacionals? És que l’Estat no sap com escollir el funcionariat? Com és que un Govern (independentista!) ho confia a una gran corporació francesa (amb sucursal a Madrid!)? A quina tendència històrica s’inscriuen i a quina concepció d’Estat (i mercat) respon tot això? Era l’única opció o ens hem de replantejar si no s’està operant sota una inèrcia inconscient? Només aconseguim concebre la relació Estat-mercat com dos vasos comunicants excloents (entre ells i de qualsevol altra opció)? Externalitzar serveis és un criteri suficient per ampliar i millorar la gestió pública? Quant i com cal controlar l’Estat? Heu de créixer per disposar la fortalesa i flexibilitat que requereix el moment actual?
Les preguntes que suscita el cas són tantes com importants i suggerents. Però el centre de l’assumpte, com és evident, no només és a l’embolic de les oposicions. La cessió de serveis sota responsabilitat estatal a organitzacions o empreses privades per manca de mitjans és ingent i abasta raons tan diverses com el repartiment de vacunes, el nou telèfon per a les persones en risc de suïcidi o la destrucció de les llanxes del narcotràfic. La contractació de serveis externs mitjançant licitacions també és freqüent, i va des de conservar les vacunes del COVID fins a gestionar l’atur, detectar falsos autònoms o gestionar ajudes a la cultura. Tot això són pràctiques que, sota la teòrica supervisió de l’Estat, reguen amb diners públics empreses privades generant zones grises cada cop més grans. Per poc que s’examinin els comptes de l’Estat, es pot veure com des de fa lustres s’ha renunciat a intervenir en una esfera d’activitat creixent. No és casual que a les seves zones grises hagin florit comissionistes de tota mena: des del rei emèrit fins al germà de la presidenta Ayuso, passant per dos personatges dignes de L’escopeta nacional com són Medina i Luceño.
En resum, l’Estat renuncia a la gestió directa de serveis que mouen milions a l’any. La tendència no és una novetat, i es remunta com a mínim als anys vuitanta, moment en què s’estableix l’hegemonia neoliberal. Avui en dia –tres anys després de la pandèmia, immersos de ple en la Guerra d’Ucraïna i davant d’una agudització sense precedents del canvi climàtic–, no sembla que el model d’Estat miniarquista preconitzat pel neoliberalisme estigui en condicions de respondre amb eficàcia a les múltiples crisis de l’actualitat. La necessitat de sanitat pública, l’increment de la despesa de defensa o les inversions en transició energètica demostren com cada vegada més necessitem un protagonisme actualitzat de l’Estat.
Declinacions del liberalisme
Anem a l’origen de la qüestió. 1945. Derrotat el feixisme, l’empenta soviètica s’estén fins a l’Europa central. Per sobreviure a les hores baixes el liberalisme es veu forçat a una mutació substantiva. La reconstrucció del capitalisme a Europa s’encarrega als estats nacionals sota les pautes d’un nou acord social. Les elits de la classe treballadora seran incorporades als règims democràtics a través dels partits obrers i el sindicalisme de concertació. Sota la inspiració trinitària de Keynes, Ford i Taylor es reorganitza el capitalisme: keynesià a la planificació, fordista a la producció i taylorista a l’organització. La síntesi resultant és un liberalisme d’Estat fort, capaç de consolidar la democràcia allà on el liberalisme tout court havia fracassat (cas de l’eix Berlín-Roma-Tòquio). A aquesta mutació se la coneixerà com a “liberalisme d’ordre” o ordoliberalisme.
L’èxit ordoliberal serà tal que deixarà darrere seu el major període de creixement econòmic sostingut que hagi conegut el capital: els Trenta Gloriosos. No obstant això, contra el pronòstic de les elits, un marge de renda creixent no revertirà en més legitimitat i reproducció del paradigma. Al contrari, la primera generació criada en pau i progrés constants es rebel·la contra l’autoritarisme de les institucions del tancament disciplinari (exèrcit, fàbrica, escola, família nuclear, etc.). Protagonistes de la contracultura, els fills del progrés ordoliberal tensionaran els límits fins a l’horitzó de la ruptura revolucionària. Durant tota la dècada següent tindrà lloc una intensa contesa política al si de les democràcies occidentals. Són els anys de radicalització dels moviments i sorgiment de les guerrilles fordistes (RAF, Brigate Rosse, Weathermen, Action Directe, etc.).
La dècada dels setanta acaba finalment amb la restauració del control social i una nova mutació de la matriu liberal: el neoliberalisme. Allà on la situació s’ha portat més a l’extrem, l’Estat es veu obligat a recórrer a l’excepció (Itàlia en seria l’exemple més evident). Tot i que els ideòlegs liberals acostumen a vanagloriar-se de ser hereus d’una idíl·lica trajectòria contractualista que aniria de Locke a Rawls, la veritat és que la matriu liberal no s’entén sense la “teoria política de l’individualisme possessiu” (Mcpherson) originada a l’Anglaterra del segle XVII i de la que Hobbes seria el primer a exposar el seu fonament anterior d’ordre. Un liberalisme sense Hobbes és una fantasia ideològica inconsistent. Per això, per entendre la naturalesa del neoliberalisme, cal desemmascarar la seva genealogia a l’estat d’excepció que restaura un ordre anterior. El neoliberalisme té molt de retorn al liberalisme històric; el mateix que per la falta d’Estat de benestar va desembocar en el Crack del 29 i l’enfonsament de les democràcies a mans del feixisme.
L’ordoliberalisme que mai no va existir
El liberalisme a Espanya ha tingut sempre una història estranya i accidentada, sovint protagonitzada per actors polítics poc o gens liberals. Només cal pensar en els malaguanyats inicis del liberalisme a les Corts de Cadis i el Trienni Liberal o els successius fracassos de les sigles liberals en temps recents (UL, CDS, UPyD o Cs). El liberalisme espanyol ha estat més la ideologia d’algunes elits que no pas un ampli projecte polític d’arrelament autòcton. No és casual que si primer va ser un règim tan iliberal com el franquisme el que va fer seves les polítiques ordoliberals, després fos el PSOE el que va fer el mateix amb el neoliberalisme.
L’ordoliberalisme a Espanya no es pot dissociar del gir que Franco es veu obligat a fer davant la Guerra Freda. Poc abans, derrotada la II República, Franco havia empès la reconstrucció de l’Estat amb una vocació totalitària inequívoca. El projecte autàrquic venia marcat per l’aspiració feixista a un Estat gran, intervencionista i autoritari. Sota aquesta idea s’havia fundat l’Institut Nacional d’Indústria (INI) el 1941. Inspirat de l’IRI mussolinià reflectia la concepció d’un Estat fort de vocació totalitària. Per això mateix, en la mesura que combinava autoritarisme i reconstrucció sota direcció estatal, l’ordoliberalisme casava bé amb els interessos de la dictadura.
Durant la Transició, en línia amb l’homologació a les democràcies occidentals, el consens ordoliberal s’acaba plasmant als Pactes de la Moncloa i la Constitució. Però un cop consolidat el règim del 78 i després del triomf del PSOE del 82, l’Estat afronta –a l’horitzó de la integració europea– la reorientació en clau neoliberal. El destí de l’INI, vaixell insígnia de l’Estat fort, torna a ser simptomàtic. A partir dels governs de Felipe González, en sintonia amb la creixent hegemonia neoliberal de Thatcher i Reagan, el sector públic s’anirà desmantellant. González no només acabarà dissolent l’INI (1995), sinó que també renunciarà a liderar empreses estratègiques com ara Campsa (Repsol) o Telefónica, entre moltes altres.
El concepte d’Estat subjacent a les polítiques de González és tan inequívoc com arrelat a la matriu liberal: l’Estat havia de retirar-se de l’economia tant com fos possible per afavorir una mercantilització creixent del món de la vida. Mentre aquesta mutació s’operava també es consolidava el canvi de model productiu cap a una dependència cada cop més gran de la globalització neoliberal. La pèrdua progressiva de pes del sector públic a l’economia no es pot deslligar d’una economia que va apostar pels salaris baixos, l’escàs valor afegit, etc. El somni de la modernitat olímpica del 92 tenia peus de fang i amb el nou mil·lenni començarien a veure’s les costures.
Neoliberalisme, game over. I ara què?
De crisi en crisi, però sobretot a partir de la crisi financera global del 2008, la separació entre la constitució material (neoliberal) de la societat i formal (ordoliberal) del règim del 78 arriba a un punt crític. L’aparent èxit neoliberal va veure com s’eixamplaven, irreparables, les esquerdes de l’edifici constitucional. Primer el Procés i després el 15M van remoure el pèndol d’alternances bipartidistes afavorides per partits de centredreta nacionalistes. El balanç de la crisi de règim: quatre mocions de censura i un primer govern de coalició amb el bipartidisme per sota del 50%.
I en això va arribar la policrisi. Primer la pandèmia va demostrar que davant d’una zoonosi global només hi cabia un Estat fort que decretés l’emergència i activés tots els seus recursos. Això va posar en evidència la malmesa situació dels serveis públics, dècades després d’estar sotmesos a la lògica neoliberal de privatitzacions, externalitzacions, etc. El confinament va visibilitzar el desigual impacte sobre la feina: des dels autònoms abocats a la seva sort fins al funcionariat, protegit i amb el salari íntegre, passant pels que van passar per l’ERTE. Alhora, les empreses van suplicar l’auxili estatal sense abandonar la vella regla neoliberal: socialitzar pèrdues, privatitzar beneficis.
Encara no havia estat superat el xoc de la pandèmia quan va esclatar la guerra a Ucraïna. La crisi de l’energia i el descontrol de la inflació paral·lelament a beneficis empresarials rècord va evidenciar per a qui opera el neoliberalisme. Tot i això, l'”excepció ibèrica” va qüestionar amb èxit indubtable un dels dogmes neoliberals per excel·lència: la no intervenció estatal sobre els mercats. Encara més, en absència de la intervenció estatal s’han verificat efectes socials desastrosos sobre la borsa de la compra, subministraments, hipoteques, etc. Estat fort o Estat per al fort?
Però més enllà de tot això, el problema més preocupant de tots: la crisi climàtica i l’esgotament accelerat dels recursos. L’escalfament global no cessa de batre rècords a tots els registres imaginables de temperatura, sequedat, etc. Alhora, sembla que les úniques solucions imaginables passin per reiterar un productivisme depredatori i inoperant (dessecar Doñana per sostenir l’increment de producció de la maduixa fins que la desertització faci col·lapsar aquest model d’agricultura?). Si en algun terreny es demostra obsolet el neoliberalisme és en la gestió de la crisi climàtica.
Catalunya Plural, 2024 
