A un mapa mut dels anys 30 pot apreciar-se quina idea tingué Salvador Riera per a la seva segona gran urbanització a Barcelona, la del barri sense nom dels Segons Indians, potser a rebatejar amb el nom del seu fundador, qui com comentàrem fa poques setmanes morí abans de veure concretat el seu pla.
La imatge ens mostra una essència de tres carrers, cadascun amb una funció dins l’espai. El primer, Acàcies, es configurà com la més residencial del conjunt, mentre Ramón Albó tenia aspiracions frustrades de connectivitat amb altres artèries com Fabra i Puig, quelcom on el carrer de Prats, més tard Prats i Roqué, sobresortia en la seva modèstia perquè la seva superfície cobria un tram comprès entre el passeig de Maragall i el camí d’Horta a Sant Martí, amb parada propera a la masia de Can Ros, futura clau per a l’erecció del barri del Congrés Eucarístic, una anomalia morfològica com a tret de modernitat.
Més tard, aquesta trilogia bàsica es nodrí de dos passatges per a reafirmar els enllaços interns. El passatge de l’Ordi anava des de Prats i Roqué fins al de Salvador Riera, aquest amb un recorregut que ajuntava les possessions de l’àvid terratinent amb els dels Indians per anar d’Acàcies a Manigua, fins a cert punt encara en bolquers i per això mateix molt adequada algunes dècades després com a porta pel Congrés, amb vistes a l’església de Pius X i la plaça del Doctor Modrego.
Començarem la singladura, menys minuciosa del que voldríem, per aquests dominis del Riera amb el carrer de les Àcacies, minvat fins a veure reduïda part de la seva extensió a finals dels anys cinquanta quan la fundació del Congrés, massa present al llarg d’aquest paràgraf, comportà estendre un dels carrers més fascinants i rars de Barcelona: el de Federico Mayo, més tard rebatejat en honor a Alexandre Galí, qui no pinta res en tot aquest perímetre, com si l’haguessin convidat per a catalanitzar un xic la perifèria, un clàssic dels Ajuntaments Democràtics.
Al principi de la seva existència, Acàcies podia ser qualsevol cosa, però sobretot una via plena de pau, bon veïnatge i moltes il·lusions per a aconseguir un racó del món especial, d’ensomni per les polítiques de vivenda d’aquell moment, just quan Barcelona es preparava per a recollir molts immigrants, exaltats davant la possibilitat de prosperar a la fàbrica d’Espanya.
Els treballadors tingueren el seu lloc al carrer. No obstant, si la passegem podrem observar com algunes persones amb certs possibles l’escolliren per a alçar les seves viletes, com la del número 67, de 1917, amb inevitable jardí i un interstici misteriós entre els seus dos-cents vint-i-dos metres quadrats i els seus veïns. Aquesta bretxa, a vessar de vegetació, és producte d’una successió de buits, també detectats a Prats i Roqué i Alexandre Galí. Tot apunta, sense haver resolt encara l’enigma, a un curs d’aigua secundari, si bé potser no tant si observem com incideix en aquest entorn.
Acàcies tingué des de la seva infantesa molta agitació i demanda per a omplir les seves parcel·les, limitades en el seu tram des de Garcilaso pels Laboratoris del Doctor Ferran. El 1918, José del Pulgar, president de la Societat La Constructora Obrera, omplí part de la cantonada amb Prats i Roqué mitjançant la construcció de varies fileres de cases barates tot aprofitant el procés legislatiu del país fins a la Guerra Civil. Per a aquest empresari, la tasca d’habilitar vivendes econòmiques pels treballadors era la missió d’un soldat. Ara l’ús d’aquest vocable pot escandalitzar-nos, quan era més aviat arquetípic del lèxic de l’època, repetint-se al llarg dels anys als congressos celebrats pels partidaris de la qüestió social, persones que, d’altra banda, defensaven per damunt de totes les coses la dignitat dels seus semblants i el dret a posseir quatre parets ben armades sense por a qualsevol tipus d’ensorrament.
L’auge d’aquesta tipologia conté molts elements d’importància per a entendre la mentalitat d’un temps del que podríem aprendre moltíssim, sobretot quan molts governants, com els de Barcelona, s’omplen la boca amb els pisos socials, a tapar si comprarem números i fins i tot fal·làcies, com les de la Baixada de Can Mateu a Horta, on feren la típica cerimònia per a posar-se medalles, una representació teatral desmentida pels cartells de promoció dels blocs, una picada d’ull ben cínica a la previsible gentrificació d’aquest oasi.
Les Cases Barates d’Acàcies amb Prats i Roqué, algunes encara dempeus, s’encarregaren a l’omnipresent Enric Sagnier, qui poc després tingué la millor companyia professional als alentorns, com la de Josep Graner, incansable mestre d’obra amb immobles al 15 de la nostra protagonista, avui desapareguda, i a d’altres carrers de la rodalia.
Al costat d’aquesta finca, abans pertanyent a la senyora Antonia Mogas, donem amb un dels punts més particulars d’aquesta via arbrada per a tenir un toc de bellesa suplementari. El número 13 era d’Isidoro Bonet, membre del gremi de rajolers, qui tingué l’ocurrència de confiar en Joan Guardiola.
Així, de cop i volta, el nom diu poc o res. Guardiola es llicencià el 1922 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. La seva fama sol associar-se amb un tipus d’arquitectura kitsch, o si volen fallera per l’origen valencià del seu autor, qui ha deixat per a la posteritat algunes peces inoblidables, com la casa Jueva de Ruzafa o la Ferran Guardiola de Consell de Cent amb Muntaner, una fantasia a reivindicar per com és d’excèntric un disseny així a l’Eixample.
Guardiola no anà sempre així de fort i amb Bonet es comportà com un impecable executor perquè l’especificitat d’Acàcies 13 exigia teixir una filera de casetes amb pati en un passatget intern, una meravella replicada, per tendència, a tota la Barcelona dels anys com es dóna, per mostrar un parell d’exemples, al passatge de la Companyia i al de la Independència.
Aquest 13 d’Acàcies encara és un prodigi de petitesa i pudor. Hi ha altres façanes amb molt d’interès.
La del número 3 degué ser dels anys primerencs de l’indret, no com la del 50, un esplendor noucentista de ressaca perquè, segons el cadastre, s’acabà el 1936, quan tot derivà en horror, també aquí, doncs després de la Guerra Civil la política edilicia del Règim i la seva aposta per la densificació demolí molt d’aquell passat per a ressaltar sense voler la seva bellesa, quelcom senzill des del contrast estètic, al cap i a la fi diàleg d’eres i una prova més del menyspreu al marge, massacrat a la seva preciositat pel classisme econòmic, morint-se l’idil·li de serenos als afores, dormitori dels perdedors de l’entramat.
Catalunya Plural, 2024 
