Els pactes postelectorals, en general, els carrega el diable. En general. Perquè en aquestes eleccions sembla que el diable s’ha aliat amb Ragnarök, amb Morgorth, amb Kirin i amb Yama per fer-ho encara més interessant. Anunciar amb quins partits es vol pactar hauria de ser d’obligat compliment. Però no ho és, i la lògica és una altra: si es diu és perquè es considera que els afavorirà electoralment. No hi ha més volta de fulla.
A hores d’ara les úniques candidatures que han fet explícit els seus desitjos de coalició electoral són Junts per Catalunya i Barcelona en Comú, que apunta al PSC i ERC com potencials companys de govern. El tripartit ha estat, de facto, la coalició que ha governat Barcelona en els darrers quatre anys. Si bé és cert que ERC no ha entrat en el govern municipal, la sintonia legislativa ha estat total: de fet, avui dia, les complicitats ideològiques entre Barcelona en Comú i ERC són majors que entre el partit de l’alcaldessa i el PSC.
Què diu el PSC dels pactes electorals? Doncs que l’única línia vermella és VOX. Però no només això. Collboni situa tres condicions per a arribar a acords, dues d’elles força abstractes i una més de concreta. Les abstractes: polítiques socials i lleialtat a l’Estat. La concreta: estar a favor de l’ampliació de l’aeroport. Si s’entesta a exigir el compliment de les tres condicions, no hi ha cap partit que les compleixi. Les polítiques socials, amb Trias, no existiran. La lleialtat institucional — si això implica excloure els partits independentistes —, deixaria a fora a ERC, i, sobretot, a la CUP en cas que obtingués representació. I Barcelona en Comú està contra l’ampliació de l’aeroport. En ser aquesta l’única condició concreta, és també la més important. Les altres dues sempre es poden justificar amb giragonses argumentals, i això porta a pensar que aquesta darrera condició aplana, més que cap altra, el camí cap a la sociovergència.
Perquè… què diu, Trias? L’exalcalde de Barcelona es presenta com l’antagonista de Colau. Ella és la línia vermella. Els seus potencials aliats —o, com a mínim, aquells a qui Trias assenyala com a tals —, són ERC i el PSC: “si guanyo les eleccions, els trucaré a vostès” —, deia en un dels debats electorals. I dia rere dia no deixa escapar l’ocasió de picar-li l’ullet a Collboni, com va fer recentment en declaracions a l’Agència Catalana de Notícies: “compartim model de societat, des d’un punt de vista econòmic”.
I Maragall? De tots els candidats, el cap de llista dels republicans és el que ha amagat amb més recel les seves intencions postelectorals, fet s’explica perquè l’exsocialista es troba endarrerit respecte del Top 3 (Colau, Collboni, Trias) que lideren les enquestes, i no vol ser percebut com a crossa d’un govern alternatiu al seu. Es podria pensar — d’acord amb l’afinitat programàtica esmentada amb els comuns —, que la coalició més natural seria entre ERC i el partit d’Ada Colau. Però com diu el refrany popular, el que és personal és també polític. Maragall té una espina clavada amb Colau per haver-li “robat” el somni de ser alcalde de la seva ciutat natal en les eleccions de l’any 2019, així com l’oportunitat de vincular per l’eternitat el cognom Maragall a la capital de Catalunya. És la gran incògnita de l’endemà de les eleccions.
O potser hi ha una sorpresa més. Perquè si hi ha un partit que històricament ha tingut la capacitat d’entronitzar i desterrar governs, aquest és la CUP. Cal recordar que, sense el vot favorable de la CUP l’any 2015, Ada Colau no hagués estat alcaldessa de Barcelona. Tot i que avui dia no és gens segur que la candidatura que lidera Basharat Changue entri al consistori, en cas de fer-ho, podrien tenir la clau de volta de l’Ajuntament.
I quines són les predileccions postelectorals de la CUP? Preguntats al respecte per aquest mitjà, aquesta ha estat la resposta obtinguda: “La CUP Barcelona és l’alternativa al model actual de Collboni, Maragall, Trias i Colau. La CUP no donarà suport a cap investidura ni govern de dretes i això inclou en el PSC. La resta hauran de demostrar que volen canviar les coses si volen el suport de la CUP”.
Traducció: només ERC i BComú poden ser considerats com potencials aliances de govern. Però hauran de suar la gota gorda.
Vaja, que tot indica que el diable estarà ocupat durant les properes setmanes.
Catalunya Plural, 2024 
