Per Sant Jordi va sortir publicat el llibre “Federalisme: fàcil”, editat conjuntament pel Triangle i Còrtum, Club de Debats. És un llibre coral, amb aportacions de grans coneixedors de la matèria, entre els quals, agosaradament, hi vaig treure el nas amb un capítol on hi barrejo dos conceptes: “canvi climàtic” i “federalisme”, que d’entrada pot semblar una ximpleria per part de qui es vol mostrar falsament enginyós. Per tant, en aquest article, a banda de convidar-vos a llegir el llibre, intentaré exposar quina és la meva hipòtesi.
El clima d’un lloc és una estadística sobre el terreny de valors com temperatura, pluja, humitat, pressió, vent, etc. Com qualsevol estadística, quantes més dades tingui el nostre univers, més bo serà el resultat. Això és molt evident en els pronòstics electorals: com més persones responguin a les preguntes, més probabilitats d’encertar-la. Amb el clima succeeix que els números d’observacions amb un punt: la sèrie és poc llarga (com a molt 200 anys), i no sempre els instruments han tingut la mateixa precisió. Per tant, no tenim cap registre de quin era el clima quan l’home va començar a desplaçar als neandertals o, fins i tot, de quan Cèsar va conquerir les Gàl.lies. Però sí que sabem que a la conca de l’Amazones plou més, i que fa més calor que a Barcelona, i això ens permet distingir entre un clima tropical i el mediterrani.
Ara tot apunta al fet que el clima està canviant; malgrat que ens falti la perspectiva temporal, la gran majoria de científics hi estan d’acord. La temperatura mitjana de la Terra ha augmentat 1,5oC des de l’època preindustrial; les onades de calor i la seva intensitat han crescut, i els fenòmens extrems són cada cop més freqüents arreu. En canvi, les dades de precipitacions no semblen tan contundents: malgrat que vivim una situació de sequera, se sap que han sovintejat històricament, fins i tot amb dades tan indirectes com els registres parroquials, de rogatives i processons per demanar la pluja.
I els canvis del clima que estem patint tenen dues característiques insòlites: són més ràpids que mai i sembla evident que l’home els ha provocat alliberant grans quantitats de carboni amb l’ús dels combustibles fòssils. I aquesta alteració, si no sembla tenir capacitat per acabar amb la vida humana al planeta, sí que alterarà el model actual de vida, i la resistència suposarà grans inversions econòmiques que s’hauran de treure d’altres llocs.
Per tant, l’anomenada emergència climàtica és un problema global, així que no serveixen solucions particulars i egoistes. I és totalment injusta en relació als seus efectes sobre les persones, ja que no tothom els patirà igual. L’atmosfera també és única; de què serveix realitzar esforços per reduir les emissions a Europa si a altres països no fan més que augmentar-les, seguint el camí que també nosaltres vàrem recórrer, de basar el creixement econòmic en un consum intensiu d’energia? Heu pensat mai que una part dels nostres residus d’aparells elèctrics i electrònics van a parar a països pobres, on s’intenten aprofitar els elements valuosos sense cap protecció, ni personal ni ambiental? I, si el clima està produint fam a l’Àfrica per culpa de les emissions d’altres països que no aturen les emissions de gasos d’efecte hivernacle, no és una manera moderna de colonialisme? I, si per fer Europa la transició energètica requereix uns elements i terres rares que s’exploten en esclavatge i un fort impacte ambiental en alguns països, no és també una injustícia que el benefici “ecològic” d’uns el paguin uns altres?
Encara hi ha un altre element d’injustícia: per un ciutadà del primer món, el canvi climàtic pot suposar només un sobrecost econòmic. En canvi, per a alguns països amb l’agricultura al límit, el fet que plogui una mica menys, o que la temperatura sigui més alta, pot suposar no poder conrear i, per tant, fam. I aquesta gent, si pot, haurà d’emigrar engreixant les xifres dels anomenats “refugiats climàtics”.
Si es vol trobar una sortida a aquesta problemàtica, cal respectar les singularitats de cadascú i cooperar en un projecte comú, anteposant els interessos generals als particulars. És a dir, amb federalisme, que és una manera d’enfocar els problemes polítics entre les parts, però també els ecològics, ja que som una sola Terra, però a cada part no hi ha de tot: energia, aigua, aliments, recursos minerals, territori i fins i tot la biodiversitat s’hauran de bescanviar i compartir. El model eco-federal pot evitar algunes de les injustícies que albiren a l’horitzó.
Catalunya Plural, 2024 
