Han passat dues guerres mundials, el capitalisme i la globalització han canviat radicalment el paradigma econòmic, el canvi climàtic amenaça l’existència dels humans a la Terra, i una empresa privada preveu aviat un peu a terra a Mart… i, tot i això, quan parlem de política, tots els camins ens acaben portant la Revolució Francesa i als conceptes d'”esquerra” i “dreta” que es van forjar entre 1789 i 1791 a l’Assemblea Nacional Francesa, on els partidaris del rei i l’antic règim seien a la dreta del president de l’assemblea, mentre que els revolucionaris i els partidaris del canvi seien a l’esquerra. Els elements que componen els significats d’esquerra i de dreta van mutant amb el temps, però, en el fons, hi ha una qüestió elemental que té a veure amb la distribució del poder: la dreta tendeix a defensar que el poder estigui distribuït entre uns pocs, mentre que l’esquerra pretén, amb més o menys èxit, democratitzar-lo. Defensar els serveis públics de sanitat i educació, o potenciar la diferència segons el nivell adquisitiu dels pares. Defensar als llogaters o defensar els propietaris. Facilitar els convenis col·lectius de negociació, o posar una catifa vermella al lliure acomiadament. Etc, etc, etc.
Avui, a Barcelona, hi ha un bon reguitzell de combinacions possibles per a governar la ciutat. Tres candidats tenen opcions reals de guanyar (Colau, Collboni, Trias). Alhora, aquests tres tenen diferents possibilitats d’aliar-se: Colau ho pot fer amb el PSC i amb ERC. El PSC ho pot fer amb aquests dos i amb Xavier Trias, i Trias ho pot fer amb el PSC, el PP i amb ERC. El govern que surti de les eleccions podrà ser un govern de coalició, però no ho serà necessàriament, ja que també es podrien arribar a pactes d’investidura sense haver entrat al govern. En aquest cas, els actors satèl·lits com VOX, el PP o la CUP podrien decantar la balança, per exemple, facilitant un govern de Trias o un de Colau. I si bé és probable que Barcelona tingui un dels consistoris més colorit que es recorden, en repassar les diferents formacions s’efectua simultàniament l’operació de situar-los en el costat dret i esquerra de l’espectre ideològic. Retorn a la Revolució Francesa, a l’esquerra i a la dreta, i de sobte tot se simplifica. A la dreta: VOX, les restes de C’s, el PP i Junts per Catalunya. A l’esquerra: CUP, ERC, i Barcelona en Comú. I què passa amb el PSC?
Els socialistes es troben al bell mig de la frontera que separa aquests dos mons. Asseguts en un terreny suposadament neutral, resten a l’espera de veure els resultats per a decantar-se cap a un costat o un altre. Les condicions imposades per Collboni (sí a l’ampliació de l’Aeroport, sí a la lleialtat institucional i sí a les polítiques socials) contenen, en una ambigüitat mil·limetrada, elements que els vinculen tant amb el votant de Colau com amb el de Trias. Perquè és cert que la majoria dels votants socialistes es perceben a ells mateixos com a pertanyents a tots aquells valors que, des de la Revolució Francesa fins a l’actualitat, es representa el costat esquerre de l’hemicicle. Com pot ser, llavors, que una persona com Salvador Sostres signi un article titulat “Yo votaré a Jaume Collboni” a l’ABC? Com pot ser que Xavier Trias no descarti cogovernar amb el socialista, i com pot ser que el candidat dels populars digui que “no faré alcaldessa ni a Colau ni a Maragall”, però que no digui res de Collboni?
La resposta és clara i ja ha estat avançada: jugar a la ficció de situar-se entremig és possible quan no s’han de prendre decisions, i la campanya electoral és el gran joc ficcional de la democràcia. Com en la literatura, tot és imaginable durant la campanya. És l’endemà, quan s’acaba l’obra, que la tossuda realitat (cap candidat ni candidata obtindrà majoria absoluta) t’obliga a posicionar-te. Què farà, llavors, Collboni? Ho sap ell?
Mentrestant, una part de la militància socialista tem en silenci un acord que faci trontollar una identitat tant antiga com actual, mentre que a l’altra banda, els representants d’una concepció més limitada del poder, es freguen les mans. Només queda una setmana per a començar a sortir de dubtes.
Catalunya Plural, 2024 
