A la Constitució es contemplen els principis tendents a crear el nostre model de convivència democràtica. Els principis són els de “llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític”. Però aquests principis, per al seu desenvolupament, necessiten un ethos democràtic en el comportament dels qui participen en la funció pública.
L’ethos democràtic significa una lleialtat profunda als valors i regles del sistema, és a dir, un rigorós respecte dels drets i garanties individuals, servei exclusiu a l’interès general, règim estricte d’incompatibilitats, procediments administratius transparents i decisions presidides per la probitat.
Que estem davant d’una societat desigual, econòmicament i socialment, és indubtable. Així ho reconeix el mateix T.C. (S.3/83): “l’economia de mercat s’assenta sobre un ordenament compensador i igualador amb vista a la correcció, almenys parcialment, de les desigualtats fonamentals”. Això significa el reconeixement exprés d’una societat desigual. Per aquesta raó, el ciutadà no només té un “estatus libertatus” sinó també un “status civitatis”, que comprèn els drets socials, econòmics i culturals que, en definitiva, pretenen atorgar als ciutadans un nivell de benestar que és també una exigència de la dignitat humana. Benestar del que també han de ser garants, entre les administracions públiques, els Ajuntaments.
Des d’aquesta perspectiva, cal reconèixer els avenços que s’expressen al Programa electoral de Barcelona en Comú i, per descomptat, d’Ada Colau. El Capítol del Programa que somerament examinem constitueix una descripció de la desigualtat econòmica que vivim a la nostra ciutat, on s’aborden mitjans i objectius per reduir-la i, en la mesura que sigui possible, superar-la. Realitat que és una conseqüència directa del règim capitalista en què vivim.
Comencem pel primer paràgraf. “En vuit anys hem contribuït a evitar més de 20.000 desnonaments a través de la Unitat Antidesnonaments de l’Ajuntament, hem iniciat més de 6.000 habitatges públics…etc”,”no volem lloguers abusius…” i es planteja “reforçar l’aplicació del 30% de habitatge assequible…i grans rehabilitacions de barris tensionats”. Es disposen mesures a partir d’un pressupost fàctic: “Barcelona és la ciutat espanyola on més persones viuen de lloguer, al voltant del 40% de la població”. I, a continuació, es decideix “reduir la possibilitat d’especular a Barcelona” i l’activació de la “Unitat contra l’especulació i el setge immobiliari”. I, per descomptat, es planteja crear un “parc públic d’habitatge”.
Sota el títol de “Feminisme i LGTBI”, es proposen mesures, part de les quals ja deuen estar en vigor. Com “Apostar per un feminisme que combat les desigualtats de gènere, antiracista i interseccional”. Que es complementa amb la següent: “Per això prioritzem la inserció laboral de dones en situació de vulnerabilitat, la millora de condicions dels sectors més feminitzats i precaritzats i el seu reconeixement”. Recordant la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona del 1995, que va plantejar la participació activa dels homes en la lluita per l’equitat de gènere. Amb una singular atenció a l’enfrontament contra la “feminització de la pobresa”. Fet que comporta la necessària reforma de l’Ordenança de Civisme de l’Ajuntament, particularment, quan afecta la protecció del treball sexual. Tot això, des d’una perspectiva que pretén destacar l’activitat de l’Ajuntament com a “referent internacional en la manera d’entendre, comunicar i abordar la sexualitat”.
Presenta un interès particular el Capítol sobre “Drets de ciutadania”. Estretament vinculat amb l’Oficina de no discriminació, l’Observatori corresponent i els Programes de justícia restaurativa i d’atenció a les víctimes de violència institucional. En aquest àmbit, presenta una rellevància especial fer de Barcelona un “model de ciutat intercultural i antiracista”. I, aquí, presenta una especial rellevància la següent proposta: “…posar en marxa polítiques emancipatòries que posin el focus a lluitar contra la precarització econòmica a què es veu abocada gran part de la població amb bagatge migratori i una política decididament antiracista…”, dins d’un marc de ciutat intercultural, que ha de conduir a acollir i respectar la multicultularitat, excloent-ne qualsevol forma de discriminació.
A això, cal afegir el compromís públic de Barcelona en Comú per a una ciutat amb voluntat de socialitzar la responsabilitat de les cures. A partir d’una dada impactant: ”La ciutat de Barcelona té 355.000 persones que tenen (i viuen) de la cura d’altres”. Per això, es planteja com a objectiu institucional i cívic ser “Una Ciutat que cuida”.
I atesa l’extensió del Programa, em permeto citar només dos punts més, molt expressius del contingut programàtic contra la pobresa i la desigualtat, que continuen presents en aquesta ciutat malgrat els esforços i els resultats ja assolits durant els vuit anys anteriors: “3 de cada 10 nens de la ciutat viuen en situació de pobresa i creix amb menys oportunitats”. Destacant que la nostra ciutat està adherida a l’Aliança estatal Pobresa Zero, amb la consegüent prevenció, detecció i atenció a la infància en situació de greu risc i violència. I “en la lluita contra les desigualtats i la defensa dels drets socials”, “millorar la cartera de prestacions de serveis socials per donar una resposta més adequada a les necessitats socials de la ciutadania”.
Catalunya Plural, 2024 
