Miguel Pajares ha publicat “Bla-bla-bla. El mito del capitalismo ecológico” (Raig Verd Editorial). És una anàlisi molt ben documentada del repte que representa avui l’emergència climàtica alhora que una denúncia del que qualifica com les “mentides” de la neutralització d’emissions i el zero net. L’alternativa que proposa aquest llicenciat en Ciències Biològiques, doctor en Antropologia Social i autor de llibres com “Refugiats climàtics”, és construir una alternativa basada en el decreixement sostenible. Llegir “Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic” condueix a la conclusió que l’altra alternativa és el col·lapse de la humanitat.
O decreixement sostenible o col·lapse de la humanitat? És aquesta la disjuntiva en què ens movem? No hi ha un camí intermedi?
Crec que sí, que aquesta és la disjuntiva. El camí que aparentment és enmig i pel que aposten governs i empreses, del creixement sostenible, del creixement verd, el què s’està demostrant fins ara és que res del que es fa en aquesta direcció suposa un descens del consum de combustibles fòssils. El què estan plantejant governs i empreses, que es basa en desenvolupament d’energies renovables, hidrogen, captura de carboni de l’atmosfera, tot un conjunt d’alternatives que no posen en qüestió el creixement econòmic i que fins i tot s’espera que siguin les grans corporacions mateixes les que encapçalin tot aquest procés -de fet, les que més fons públics estan rebent per a aquest tipus d’actuacions són les empreses petrolieres, gasistes, energètiques-, queda clar que no redueix el consum de combustibles fòssils i, per tant, no redueix les emissions de gasos d’efecte hivernacle. O sigui, que només el decreixement ens pot portar a una reducció real de les emissions i ràpida i, per tant, és o això o anar a una situació de desastre climàtic que, efectivament, amenaça amb un col·lapse de les societats humanes.
Per què hem arribat aquí?
Hem arribat aquí perquè durant molt temps hi ha hagut molt negacionisme climàtic. Ara ja no, els governs assumeixen que el canvi climàtic, la crisi climàtica, és una amenaça de gran magnitud per a la humanitat. Això està assumit. Les empreses, fins i tot les més negacionistes com les petrolieres, ara diuen que ho entenen i que ja estan posant les seves pròpies mesures. Per tant, hem arribat aquí perquè fins fa molt poc no s’han començat a fer coses efectives. Els governs parlaven, cada vegada que es reunien a les COP (Conferències de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), d’afrontar el gran problema que és el canvi climàtic i tal, però després no feien res. Això no es traduïa en els pressupostos generals dels estats, ni en polítiques governamentals concretes. I ara sí, ara es tradueix; és a dir, hem fet un salt endavant, ara hi ha ministeris de transició energètica, ara hi ha diners per a totes aquestes coses, n’hi ha als pressupostos dels estats, a les polítiques dels governs.
Només el decreixement pot evitar arribar a una situació de desastre climàtic que amenaça amb el col·lapse de les societats humanes
Però ho assumeixen? Els governs i les empreses diuen que ho assumeixen, però podem fiar-nos-en o és ‘bla-bla-bla’?
Això és convenient precisar-ho una mica. Crec que els governs estan fent coses reals. El que passa és que al mateix temps dic que és ‘bla-bla-bla’ perquè aquestes coses són absolutament insuficients i, a més, no van en la direcció del que seria efectiu per afrontar l’emergència climàtica. Quan abans deia que el decreixement és l’única manera de reduir realment les emissions, és una cosa que els governs no tenen en absolut assumit, estem llunyíssim que ho facin. Quan el PIB no creix tot el que esperàvem que creixés, tothom es posa nerviós. Per tant, estem molt lluny que els governs comencin a entendre que cal oblidar-se del creixement del PIB, que cal replantejar tot el sistema productiu perquè sigui un sistema de menys emissions. Hi ha moltes coses que es poden fer, des del desenvolupament del ferrocarril, en lloc de continuar plantejant la construcció d’autopistes, etc., portar el transport de mercaderies al ferrocarril, desenvolupar tota una indústria de reciclatge, de reutilització; és a dir, economia circular. Hi hauria d’haver ja, per exemple, una carrera d’enginyeria del reciclatge amb diferents especialitzacions, i tota una indústria. Hi ha d’haver una relocalització industrial de tot allò que s’ha dut a produir a Àsia, etc., produir-ho més a prop per a reduir el transport mundial… Hi ha moltes coses que es podrien estar fent i no s’està fent res. L’única cosa que els governs estan plantejant és que fem créixer les energies renovables o fabriquem hidrogen per substituir la benzina per hidrogen en determinats transports, cosa que és una fal·làcia. Sí que estan fent coses, però ni de bon tros s’aproximen a allò que realment s’ha de fer per afrontar l’emergència. I, en aquest sentit, és ‘bla-bla-bla’. No és el mateix ‘bla-bla-bla’ que podríem haver dit fa 10 anys. Sí que es parlava, però no es feia res, era ‘bla-bla-bla’ al 100%. Ara és ‘bla-bla-bla’ en el sentit que es fan coses, però que estem molt lluny de fer el que s’ha de fer.
Per tenir un sistema de menys emissions cal oblidar-se del creixement del PIB i replantejar-se el sistema productiu
Això pel que fa als governs. Les empreses són de fiar o tot el que fan és greenwashing?
Pel que fa a les empreses, el ‘bla-bla-bla’ és molt més accentuat, perquè efectivament hi ha molt greenwashing. Hi ha de tot, hi ha empreses mitjanes, petites, amb empresaris molt conscienciats amb aquest tema, que estan fent coses molt ben fetes, però, en general i sobretot quan parlem de la gran empresa, i més encara quan anem a les energètiques, automobilístiques, les grans emissores, l’única cosa que estan fent són rentats d’imatge. Entrem ara a la pàgina web de qualsevol empresa d’energia i tot és verd, tot són fotos d’aerogeneradors i tal. Tanmateix, la realitat és que continuen sent les grans emissores. A Espanya, el rànquing té Repsol en el primer lloc i Endesa en el segon. Totes les energètiques són als llocs més alts d’empreses emissores. I això no està canviant, perquè òbviament aquestes empreses no posen en qüestió el model de negoci. És a dir, el que volen és treure beneficis i se’n treuen més si se segueix tirant de combustibles fòssils i es complementa amb energies renovables, però sempre buscant el que doni més benefici. Per tant, aquí no hi ha unes polítiques climàtiques reals. Si moltes empreses han apostat per les renovables és perquè hi ha fons, perquè això els dóna diners, perquè hi ha ajudes i perquè ara són barates. L’energia renovable ara és barata, fins i tot és més barata que el gas. Les energètiques tenen molta energia renovable ara, perquè els va bé per al negoci, però això no ha fet reduir el consum de combustibles fòssils, perquè allò que no volen és substituir el gas de les cases per electricitat; això, no. Quan produeixen electricitat sí que l’estan produint, en part, amb renovable, però els interessa mantenir el gas per a la calefacció de les cases, que és una de les fonts emissores importants. Mantenen el seu negoci i tot el que expliquen del seu compromís és greenwashing, campanyes d’imatge.
Quan cal deixar d’extreure combustibles fòssils?
Cal deixar-ho ja. Els governs haurien de dir que començaran a reduir l’extracció de petroli, de carbó… Primer de carbó. De carbó ja s’ha fet a molts països. A nivell mundial, el carbó continua suposant el 27% de l’energia que es fa. I això no ha variat gaire, perquè a Àsia se segueix utilitzant moltíssim el carbó. Als Estats Units se segueix utilitzant força, a Europa no tant, però a l’Europa de l’Est molt. Fins i tot països de la Unió Europea. La mateixa Alemanya, també. Però el que aporta més energia continua essent el petroli. Entre petroli, carbó i gas aporten el 80% de l’energia, el 82 i escaig. Cal començar a reduir ja, i és urgent fer una planificació de l’economia que ho permeti. La clau és que l’economia, si segueix com funciona ara i si qui mana són els negocis empresarials, això no permet reduir el consum de combustible fòssil. El contingut d’un mòbil, les seves diferents peces estan fabricades a cent països diferents com a mitjana. Això implica el transport mundial d’una banda a l’altra, fins arribar al lloc on s’acobla tot, i després se li afegeix el transport per a les vendes. S’acobla a Àsia i es ven a Europa, als Estats Units, etc. Si hem de començar a reduir els combustibles fòssils, cal canviar el sistema productiu. Aquesta és la clau. Quan hem de començar? Ja. Les dades les ha aportat Nacions Unides, que va dir que per no superar els dos graus d’escalfament global, des del 2020 havíem d’estar cada any reduint un 6% el consum de combustibles fòssils. I, en canvi, continua augmentant. El fet és que està augmentant el consum de combustibles fòssils, malgrat tot el desenvolupament de les renovables.
Els governs fan coses però ni de lluny s’aproximen al que realment s’ha de fer per afrontar l’emergència climàtica.
És a dir, que hem de deixar d’extreure petroli, però en consumim més que mai.
Sí, i se’n segueix buscant. Se’n continua buscant al mateix ritme que es buscava. Hi va haver alguns països que van començar a plantejar retallades a les prospeccions per buscar nous pous. Regne Unit ho va fer al mar del Nord, Noruega als mars àrtics que controla, però amb la guerra d’Ucraïna tot això s’ha fet enrere i tothom està buscant més petroli com bojos. I més gas.
Diu que la declaració d’emissions i el zero net són una mentida
La definició que les Nacions Unides va donar del zero net és quan es recullen de l’atmosfera tantes emissions com se’n produeixen. El que cal saber és que, perquè això sigui possible, les emissions han de ser molt petites. El que es pot recollir de l’atmosfera és poc. Si acceptéssim que el zero net és un objectiu però que només es pot aconseguir amb unes emissions molt baixes no tindria cap objecció a la idea del zero net. El què passa és que la idea del zero net s’està utilitzant per dir “ja recollirem de l’atmosfera tot allò que estem emetent, i ara seguim amb els nostres negocis perquè no ens hem de preocupar per les emissions que estem fent”.
No se’n fia?
És que no es podrà fer. Podem arribar a recollir l’1% de les emissions que fem. Aquests són càlculs per al 2030. Més endavant pot pujar aquest percentatge, encara que és dubtós. Un institut de finances del govern dels Estats Units va recomanar recentment al govern deixar d’aportar diners als projectes d’instal·lacions per captar CO2 de l’atmosfera perquè fracassaran. Han fracassat tots els que s’han intentat, i continuaran fracassant. El govern dels Estats Units està posant molts diners per això. A més, els està donant a les petrolieres, que són les que presenten projectes més potents de captura de carboni de l’atmosfera. I la Unió Europea, una cosa semblant.
Estem llençant els diners?
Sí, en aquest tema s’estan llençant molt els diners. Per què es fa? Es fa perquè els governs no gosen fer un plantejament global com el que comentàvem abans. Han de dir que s’estan posant diners per a la transició energètica, que s’estan posant diners per a tot això. Per què es llencen els diners? Segons ens diuen els científics, és el que s’està fent. Certa captura s’ha de fer. Per exemple, instal·lacions de captura de carboni a les centrals elèctriques. Totes haurien d’estar dotades ja d’això. Les centrals elèctriques que continuen cremant gas les haurien de tenir, perquè la captura de carboni de la xemeneia és més fàcil que de l’atmosfera. La captura de carboni, segons està sortint el CO2 per una xemeneia, és molt més fàcil. Costa menys diners, és més fàcil, perquè el CO2 està en més concentració. Capturar-lo de l’atmosfera és molt més difícil. Reduir les emissions capturant de les xemeneies aquest CO2 que emeten moltes empreses hauria de ser una obligació. Però una cosa que cito al llibre és que el 2020 el govern de l’estat de Wyoming, als Estats Units, va obligar totes les empreses a posar instal·lacions de captura a les xemeneies, les energètiques i altres. Les empreses van dir que sí. A més, van rebre fons per fer-ho. I al 2022, dos anys després, van comunicar al govern que no ho farien perquè no era possible, perquè costava molts diners. Estem parlant de les xemeneies. Imaginem-nos la captura de l’atmosfera. Per això dic que, al final, aquests compromisos de reducció d’emissions, aquests compromisos de zero net que estan assumint els governs es basen en fal·làcies, es basen en coses que no funcionaran.
La transició energètica de funcionar amb combustibles fòssils a fer-ho tot amb energies renovables és una utopia?
És una utopia si seguim gastant l’energia que gastem. És una utopia absoluta. No és possible que les energies renovables ens donin l’energia que ens donen els combustibles fòssils. Repeteixo que els combustibles fòssils, ara com ara, estan aportant el 82% de l’energia. La resta ho aporten la nuclear, les renovables i la hidroelèctrica. Dedico força espai al llibre a fer el càlcul de quanta electricitat necessitaríem per substituir per complet els combustibles fòssils i fer-ho tot amb electricitat. Amb electricitat que, a més, prové de fonts renovables. I la conclusió clara és que això no és possible. Les energies renovables no tenen una taxa de retorn energètic com la dels combustibles fòssils. La tenen molt més baixa. Necessites gastar molt més per produir un megawatt en renovable. Necessites gastar una quantitat d’energia que és molt més gran de la que es necessita per a un megawatt de petroli. O l’equivalent en energia. Aquesta és una primera dificultat, la taxa de retorn energètic. La segona i gran dificultat és que les energies renovables depenen d’uns metalls escassos i s’han fet càlculs segons els quals, si s’hagués de tenir en renovables tota l’energia actual, hauríem de convertir la tercera part del sòl terrestre en mines. Si anem de Barcelona a Granollers, hauríem d’estar veient mines constantment, i així a tot el Planeta, a tota la superfície terrestre, a part del desenvolupament de la mineria marina que, tant les Nacions Unides com moltes organitzacions ecologistes, estan intentant evitar pels danys que pot causar. Això és hipotètic perquè no podem remoure totes les terres per cercar minerals. Perquè si no estan concentrats gastem molta més energia a treure aquests minerals que l’energia que ens donaran després. Els minerals han d’estar concentrats perquè siguin rendibles; és a dir, en mines. La mineria és buscar on estan concentrats els minerals, zones on hi hagi molta quantitat d’un determinat mineral i treure’l. Més enllà, pot continuar havent-hi aquest mineral, però si ja no està tan concentrat no és rendible treure’l. No es podria remoure la tercera part del sòl terrestre, perquè no tindria cap sentit.
No és possible que les energies renovables ens donin l’energia que ens estan donant els combustibles fòssils
Ho pinta molt negre…
És que al final tot porta a la mateixa conclusió. Cal reduir la despesa energètica. I això vol dir reduir el consum.
Caldria convèncer els governs que la pujada del PIB no és una notícia per triomfar als informatius, que no és bo. I això no ho fa cap govern
Per això, precisament, les polítiques dels governs no són les que cal fer. Mentre els governs estiguin entestats en el creixement del PIB, no estaran fent la transició energètica i ecològica que necessitem. És així de dramàtica la conclusió. Tot el llibre està desenvolupat per explicar això.
Acaba dient que “si aconseguim sortir més o menys indemnes d´aquesta crisi, també estarem vivint en una societat més justa”. Això de si sortim més o menys indemnes sona a alarmant
El que dic al llibre és que aquesta gran transformació ecosocial que necessitem passa per desenvolupar una economia diferent, una economia més solidària, més social, basada en cooperatives, basada en xarxes de consum de proximitat, basada en mobilitat compartida, basada en construccions d’habitatges diferents, on hi hagi serveis comuns, basada en una agricultura camperola, agroecològica, que necessiti menys combustibles fòssils, menys fertilitzants i totes aquestes coses. Això és l’únic que ens portaria a reduir el consum energètic, reduir el consum en general i, per descomptat, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquest tipus de societat és una societat més igualitària, més justa. Per això ara es parla de justícia climàtica. No es parla només de lluita contra el canvi climàtic, sinó de justícia climàtica, de vincular la lluita climàtica amb la lluita social, amb les polítiques d’igualtat, amb combatre les desigualtats, amb combatre aquesta concentració tan brutal de la riquesa que s’està fent en mans de les elits corporatives i financeres. Tot aquest conjunt d’accions que ens pot portar a una societat amb menys consum energètic és el que ens porta a una societat més igualitària. I per això aquesta idea final que si sortim més o menys indemnes de la crisi climàtica estarem vivint en una societat més justa, perquè només així en podrem sortir.
Indemnes del tot no en sortirem?
No, del tot no. Això ja està molt clar. Arribem tard. Però el que també és cert, i això ho ha dit Nacions Unides al seu darrer informe, és que encara estem a temps d’evitar el pitjor de la crisi climàtica. Encara estem a temps de mantenir un escalfament global per sota dels dos graus i evitar que la crisi climàtica es converteixi en el col·lapse de les societats humanes.
S’ho creu?
Sí; que estem a temps, sí. Una altra cosa és que vegi com es materialitzen en l’horitzó els canvis tan radicals que s’han de fer. Aquí tinc més dificultat, perquè serem capaços de vèncer el poder corporatiu i financer que, ara com ara, és qui marca les línies de desenvolupament econòmic, que són unes línies basades en els seus interessos, en el seu negoci, i que, per tant, no ens poden portar a reduir les emissions? En serem capaços? No ho sé. El que sí que sé és que això és el que hem d’intentar.
Convèncer la gent que ha de baixar el ritme de consum per evitar el col·lapse climàtic no és fàcil.
Cada cop hi ha més gent conscienciada en aquesta direcció, i més comunitats organitzant-se, més municipis que estan fent polítiques d’autoconsum, comunitats energètiques, etc. Tot això està creixent molt de pressa. I després hi ha hagut tot aquest moviment juvenil, Fridays for Future i altres, que han desenvolupat molta consciència. Això en qualsevol moment pot tornar. El 2019 va ser un any d’inflexió en aquest sentit, d’un creixement del moviment climàtic molt gran. Després va venir la pandèmia del 2020 i ho va frenar. Però, en qualsevol moment es pot rellançar amb molta força. Això farà que els governs comencin a entendre que la societat està demanant una altra cosa, perquè ara com ara un govern que digui que cal reduir el consum perdria les eleccions. I, per tant, cap ho fa. Però potser d’aquí a pocs anys és al revés, i aleshores comencen a haver-hi canvis de govern i canvis de polítiques molt més profunds, molt més en la direcció del que estem assenyalant. Ni sóc optimista ni sóc pessimista. Dic que això és el que cal fer i cal impulsar-ho. I cal ser-hi. O ens podem quedar amb allò que deia Gramsci del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat. Potser som pessimistes perquè veiem que la societat no té per davant una perspectiva de canvi com el que es necessita, però cal mantenir l’optimisme de la voluntat, d’intentar-lo.
Ara per ara un govern que digués que cal reduir el consum perdria les eleccions. I per tant cap ho fa. Però potser d’aquí a pocs anys és al revés
El 2100 no hi serem ni vostè ni jo, però com se l’imagina? Estarà tot inundat? La temperatura haurà pujat 4 graus?
Si hem arribat als 4 graus, probablement el nivell del mar haurà pujat entre 1 i 2 metres. Totes les ciutats costaneres estaran en una situació molt delicada, moltes ja semidestruïdes i d’altres a prop d’això. El 40% de la població mundial viu a prop de la costa. Si les costes esdevenen inhabitables, la situació de la humanitat serà dramàtica. Això pel que fa a la pujada del nivell del mar. Després, hi ha el fet que amb un escalfament de 4 graus la pèrdua de les collites serà massiva, amb la qual cosa la possibilitat d’alimentar els 10.000, 11.000 milions de persones que se suposava que hi hauria el 2100 –que no les hi haurà, precisament per aquest motiu– és molt petita. Aleshores, l’any 2100 podem tenir un planeta i una humanitat en una situació radicalment diferent a la que tenim ara. És el que ens diuen els científics si arribem a un escalfament de 4 graus. Un informe de Chatham House deia que la possibilitat d’una pèrdua simultània de collites a nivell mundial el mateix any, que es perdi una part important de totes les collites, ara és molt reduïda. S’estan perdent collites per l’escalfament global, però es perden en unes zones i en altres no, depèn. Però es pot donar una situació, si continua augmentant l’escalfament, en què podria arribar al 50% la possibilitat, la probabilitat de pèrdua simultània de les collites a tot el món. Si això es dóna…
Deixem-ho estar
Exacte. Pensem en el que això significa.
I vostè ho veu això?
Hem de saber que això pot passar. El que hem de fer és ser conscients que aquests són perills que hi ha i accelerar l’acció per evitar-los.
Catalunya Plural, 2024 
