Doñana sempre guanya i aquesta vegada no serà diferent. Serà que per naturalesa tendeixo a l’optimisme. Serà que continuo creient en l’ésser humà. O serà que no em resigno a claudicar. Sigui pel que sigui, estic convençut que Doñana guanyarà aquesta nova batalla. Sortirà de la lluita, com en anteriors ocasions, malmesa, però creixent en recursos. Estic convençut que la reserva natural de Doñana està tocada amb la gràcia de la supervivència. Contra vent i marea sobreviu des que als anys seixanta van intentar dessecar els seus aiguamolls per construir urbanitzacions i, des d’aleshores, manté una guerra permanent amb un entorn avarent, insaciable. Lluita de la que sempre surt, sinó indemne, sí victoriosa. Ferida, però viva i disposada a continuar resistint.
Per aquesta confiança que tinc en la fortalesa de Doñana m’he abstingut d’opinar, els últims mesos, sobre les amenaces que planen sobre el parc natural més important del sud d’Europa, la legalització i ampliació dels regadius de l’entorn i l’urbanització de xalets i camp de golf de Trebujena. No he opinat fins ara perquè tenia l’esperança que la balança es tornaria a decantar una vegada més a favor de Doñana. Ara escric perquè ja no tinc l’esperança, sinó la certesa. El president de la Junta, Juanma Moreno, després d’ensopegar amb la comissió europea, ha començat a recular en el projecte de legalització dels regadius de l’entorn, i la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir ha dit que no autoritzarà el vell projecte de Trebujena.
Doñana no es toca. Ja en té prou amb la manca d’aigua que pateix per la sequera i pels bombaments, legals i il·legals, que delmen l’aqüífer 27, la principal reserva humida del parc. Que Doñana és intocable ho haurien de saber a hores d’ara tots els que es dediquen a la política en aquesta Andalusia nostra. Només la ignorància o la manca d’experiència de Moreno Bonilla expliquen que fes el pas d’anunciar el seu projecte de legalitzar els pous il·legals que deixen sense aigua al parc i, fins i tot, ampliar els regadius. Ignorància i interessos perquè hi ha nombrosos ajuntaments de la comarca en joc, i el colofó d’un possible control de la Diputació de Huelva. Dit en poques paraules, els veïns del parc voten, els ànecs no.
Els que s’aventuren a les agitades aigües de Doñana ignoren que el parc va superar fa molts anys el punt de no retorn. Desconeixen que Doñana ja és una fortalesa inexpugnable. La marca Doñana, Patrimoni Universal de la Humanitat i Reserva de la Biosfera, té vida pròpia, i qui gosi enfrontar-s’hi té força paperetes per sucumbir en l’intent. Juanma Moreno ho acaba de descobrir i no sap com sortir de l’atzucac on s’ha ficat. Encara no ha fet marxa enrere públicament perquè està en campanya electoral i intenta salvar els mobles del grapat de vots dels pobles dels termes municipals que confronten o estan inclosos en terrenys protegits.
Com ho van descobrir els anteriors presidents de la Junta d’Andalusia i algun dirigent polític. Que ho preguntin, si no, a Manuel Chaves, que va haver de fer front al vessament contaminant d’Aznalcóllar (1998) destinant una ingent suma de diners per salvar Doñana davant la mirada recelosa de l’UE. Que ho preguntin a José Rodríguez de la Borbolla, que va gestionar la batalla anterior a la d’Aznalcóllar: l’ús massiu de plaguicides en arrossars dels aiguamolls, i que va posar en perill milions d’aus migratòries. O Diego Valderas, exdirigent d’IU i exalcalde de Bollullos Par del Condado, que va patir el trencament de la seva coalició amb Els Verds precisament per la falta de bel·ligerància davant del projecte d’urbanització de Trebujena, avalat per un alcalde d’IU.
“Doñana no es toca” hauria de ser la primera assignatura de tot polític que aspiri a governar Andalusia. És més, Doñana sempre creix després de cada batalla. Quan van voler dessecar els aiguamolls per urbanitzar-la va néixer el primer territori protegit, l’Estació Biològica de Doñana. Va ser fruit d’una subscripció internacional promoguda pel professor Valverde, amb Bernis i Hoffman, que va acabar adquirint 6.794 hectàrees per dos milions de francs suïssos. Des d’aleshores, Doñana no ha parat de créixer i avui ocupa una superfície de 122.487 hectàrees. L’Estació Biològica de Doñana, l’embrió inicial, va néixer el 1964. El parc nacional va ser creat el 1969 amb 54.000 hectàrees. Vint anys més tard, el 1989, se li va sumar el parc natural (68.000 hectàrees més), que va créixer una altra vegada el 1997.
Si la història del parc diu que després de cada batalla Doñana en surt reforçat, ara li toca fer créixer la disponibilitat d’aigua. L’increment de l’espai protegit ha estat paral·lel a la implantació a l’entorn de nous cultius agrícoles, maduixes i altres fruits vermells. Amb la conseqüent exigència d’aigua per al rec. Ara el que està en joc no és tant la superfície protegida com el subsòl, les aigües subterrànies. La batalla és diferent de les anteriors i està marcada per l’escassetat de pluges originada pel canvi climàtic i per la sobreexplotació dels aqüífers. El repte per al parc és gegantí perquè un dels factors, el canvi climàtic, ja pot estar fora del control humà.
Tot i això, sense saber encara com el canvi climàtic ho modificarà tot, hi ha indicis que apunten que Doñana pot sortir ben parada d’aquesta nova batalla. De moment, s’anuncia l’agilització d’un transvasament d’aigües dels rius Odiel, Tinto i Piedras per portar aigua a Matalascañas, l’enorme urbanització que viu ara de l’aigua que extreu del subsòl de Doñana. També hi ha moviments per aplegar aigua mitjançant el recreixement de la presa del riu Agrio. Alguna cosa es mou i caldrà estar alerta perquè Doñana no mori. Però sense perdre l’esperança, perquè Doñana no es toca.
Catalunya Plural, 2024 
