No deixa de ser fascinant com l’estudi d’una zona concreta condueix a una major comprensió d’un conjunt superior. El barri de Salvador Riera, qui de ben segur s’hagués ofès amb allò dels Segons Indians, volgué generar el seu propi tarannà de creuaments i límits, topant-se gairebé sempre amb designis més poderosos, com les cotxeres en el cas de Ramón Albó i Federico Mayo, un extens mur per a separar-lo de les flamants vivendes del Congrés.
Avui no tinc gaire intenció de marejar-vos; així doncs, he de ser diàfan des del principi. El protagonisme de les següents línies recaurà al carrer de Prats i Roqué, una línia més aviat recta des de passeig de Maragall amb els Quinze fins a Federico Mayo.
No fa gaire setmanes, vam veure com era de pietós aquest empresari seder mort el 1894 amb vàries donacions al seu testament, entre elles vuitanta-mil pessetes, aprofitades per La Caja de Ahorros y Monte de Piedad per a edificar a partir de 1912, així consta a l’Arxiu Municipal, immobles econòmics per a treballadors, quelcom considerat des d’aleshores com el precedent més immediat de les successives lleis de cases barates, en auge durant el primer terç del Noucents.
L’advocat Lluís Sagnier encarregà les finques al seu fill Enric, el més prolífic dels arquitectes, esmerçat en copsar el desig del seu progenitor a dues seqüències, la del 38 al 44 del carrer de Lluís Sagnier i una altra del 8 al 22 del de Prats i Roqué, així denominat almenys fins juny de 1927, quan la Gaseta Municipal registra l’acceptació de canviar-lo per Marquesa de Caldes de Montbui a instàncies dels militars de la cooperativa del passatge de Tinent Costa, una meravella massa poc remarcada de Barcelona.
Fins aquell moment, el nostre objecte d’estudi s’anomenà amb un vague i sec Prats. El nou bateig no ha suscitat gaire preguntes, ignorant-se la subtil connexió existent entre la urbanització de dalt i el barri de Salvador Riera, confirmada per un assumpte estilístic acaparat per Enric Sagnier, un autor mig invisible en aquests nuclis malgrat la seva omnipresència.
No queden moltes cases barates de les que construí vers 1919 a Prats i Roqué i Acàcies. Les supervivents tenen força similituds amb el número 6 de l’actual carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui, afinitat també intuïda al 64-66 de Ramón Albó.
Durant l’alba de Prats i Roqué no tot fou cosa de Sagnier. Els anys vint ompliren els solars de petits propietaris i cert entusiasme a l’hora de facilitar l’accés a una llar a molts treballadors. El 1929, Miguel Comas contractà a l’arquitecte Antoni Ferrater Bofill amb aquesta finalitat als seus terrenys compresos entre els números 35 i 41, reemplaçats per blocs més o menys recents.
Així doncs, al primigeni Prats i Roqué s’apostà amb fermesa pel model de cases barates; tot i així, alguns petits burgesos, molts provinents del casc antic i l’Eixample, volgueren posar la seva particular pica, com Ramon Fonollosa o Ramon Osó qui, amb tota probabilitat per haver vist la seva feina al carrer d’Acàcies, confià en Joan Guardiola, bastant ocupat en aquestes immediacions abans de donar un salt fins a inventar el seu inimitable estil faller.
A vegades dóna la sensació que, per a l’autoritat municipal, Prats i Roqué ha comptat poc o res. L’adveniment de la Segona República l’eliminà del nomenclàtor, substituït per Pau Sabater fins a la conclusió de la Guerra Civil. D’aquesta manera es trencava una unitat característica del barri, amb els noms dels carrers meditats per a teixir plegats als seus impulsors i la noblesa d’Acàcies, popular per la filera d’aquest arbre que li atorgava un toc d’ombra i distinció.
Pau Sabater fou un peix gros de l’Anarco-Sindicalisme català, cèlebre per la seva valentia i líder del ram dels tintorers de la CNT. La seva visibilitat i gust per l’acció feren d’ell un blanc molt temptador durant els anys del Pistolerisme, fins a ser assassinat a prop del seu domicili, al 274 del carrer Dos de Maig, per la banda del temible Bravo Portillo. Més tard, durant la nit del 17 de juliol de 1919, fou traslladat a la carretera de Montcada, on fou trobat el cadàver d’un obrer llegendari, celebrat com pocs durant el seu funeral, del Clínic al cementiri de Montjuic.
La República degué definir i omplir tota l’extensió de Prats i Roqué, si bé al seu sector junt a Ramon Albó i passeig Maragall, localitzem immobles amb l’estil arquetípic de la segona meitat dels quaranta i principis dels cinquanta. En aquest perímetre del carrer, a una de les cantonades amb Ramon Albó, hi hagué un refugi. D’altra banda, no deixa d’admirar i sorprendre la tossuderia del Consistori, fins i tot en l’agonia bèl·lica, quan s’acordà pavimentar Prats i Roqué amb formigó mosaic.
La derrota em fa imaginar l’espai relatat en aquestes pàgines amb aspecte desolat i lúgubre. El lector podrà remugar i criticar-me en silenci per anar envers allò més fàcil. No us equivoqueu. Passejo amb assiduïtat per Prats i Roqué, encara més aquestes darreres setmanes per a estudiar-lo sobre el terreny amb major minuciositat. M’agrada parcel·lar tots els seus racons a través de les façanes. Un cop deixem enrere Ramón Albó predominen les d’una certa ressaca modernista, quelcom propi als barris, aquest amb un color entre beige i marró com a hegemònic, amb tota seguretat unitari fins al gran retorn especulador, dens i cap amunt, dels anys cinquanta, consolidat amb la Democràcia.
A la meva memòria, Prats i Roqué sempre tingué un aire mig congelat, com si en algun instant s’hagués aturat el seu rellotge, l’atmosfera gris, com el cel, clausurant-se la seva totalitat a la pantalla de Federico Mayo/Alexandre Galí. Si llencéssim un cotxe com bojos des del debut de Prats i Roqué amb passeig de Maragall fins a la muralla del Congrés, imposada cap a 1956, el resultat seria un xoc espectacular i vertiginós, un crash com a les pelis dels setanta.
Una de les meves vistes favorites d’aquest 2023 consisteix a la multiplicitat d’angles de la cantonada de Prats i Roqué amb Federico Mayo/Alexandre Galí. Un abraça fins al passatge de l’Ordi, mentre un altre és exemplar tot mostrant-nos com un caseta de principi dels quaranta fa de frontissa entre dos universos, el darrer immiscint-se al barri de Salvador Riera fins a disminuir-lo i robar-li el limes de la carretera d’Horta a Sant Martí.
Des de fa dècades, Prats i Roqué s’ha vist devorat per la negligència del municipi amb el nomenclàtor. Les plaques ens informen de trobar-nos al carrer del Prat d’en Roquer, una invenció indignant, un botó més de menyspreu ben disseminat per molts marges urbans. El nom, junt a la dissecció d’allò caminat per a fondre el planisferi de l’avui amb els d’ahir, sol ajudar a la comprensió de molts factors, aquí arruïnada amb estrepitós menyspreu.
Catalunya Plural, 2024 
