L’altre dia vaig anar a jugar a bàsquet a la pista poliesportiva del meu gimnàs. Aprofito per a fer una mica d’esport i, alhora, practicar l’esport que més m’agrada. No destaco pas pel meu físic privilegiat, ni per una tècnica exquisida, però és l’activitat esportiva que més he practicat al llarg de la meva vida. Una mica de música i a gaudir. Aquest moment de desconnexió, però, va ser interromput per un altre noi. Alt i fort, se’m dirigeix en anglès i em demana si vull jugar un partit contra ell. “Amb normes FIBA de 3 contra 3”, rebla, amb un marcat accent rus. Accepto i penso que perdré estrepitosament després de veure’l llançar des de mitja distància. No només té un físic privilegiat, sinó que a més sap com jugar. En aquest context només tinc una opció: jugar ràpid i tirar des de fora, des de ben lluny, per a sumar punts més ràpidament. Triple rere triple. Llançament des de la línia de 6,75m per a fugir de la seva defensa.
Pedro Sánchez i el Partit Socialista han patit una clara derrota en aquestes eleccions municipals i autonòmiques. Els resultats al País Valencià, les Illes Balears o Extremadura se sumen a les ja esperades –i contundents- derrotes a la Comunitat i a l’Ajuntament de Madrid. Algunes d’aquestes comunitats autònomes constituiran governs de coalició entre els populars i la ultradreta, tal i com ja havia passat amb anterioritat a Castella i Lleó. Un magma complexíssim per als socialistes, però també per a Unidas Podemos, que desapareix de la Comunitat de Madrid –i també de l’Ajuntament- i obté un resultat pírric a totes les autonomies que ahir triaven assemblea parlamentària. Podemos i els seus aliats van obtenir entre un 3 i un 7 per cent dels vots a aquestes autonomies. Els dos socis del govern de coalició en greus problemes davant de l’avenç de la dreta i l’extrema dreta.
Com ha decidit Sánchez enfocar aquesta situació negativa? Ell, que havia jugat a les categories inferiors d’Estudiantes, segurament ha demanat temps mort a Moncloa per assajar una jugada de pissarra. La única manera de deslliurar-se’n del marcatge de l’oposició de dreta era fer quelcom que no s’esperés ningú. I d’aquesta manera és com ha decidit convocar eleccions generals per al proper 23 de juliol. Uns comicis a mig camí entre la platja i l’inhàbil mes d’agost, que tradicionalment a Espanya no és que desmobilitzi, és que paralitza absolutament. El President del Gobierno està llançant un triple d’aquells que a les retransmissions de la NBA diuen que s’efectua “des del pàrquing” o “des de casa seva”. Molt bombejada, fent un paràbola increïble i efectista. Digna d’Stephen Curry. Veurem si entra.
Les conseqüències del triple de Pedro Sánchez són imprevisibles –tant com la seva pròpia tàctica-. Per una banda, sembla que la millor manera d’armar-se contra la ultradreta no és convocar unes eleccions en ple estiu. És una obvietat que l’abstenció ha jugat un paper rellevant a la desfeta de les municipals i autonòmiques i no sembla clar que la solució passi per uns comicis a finals de juliol. Per l’altra, la manca d’articulació d’una candidatura per part de Sumar i Podemos no ajuda a imaginar un escenari on aquests puguin sumar parlamentàriament amb els socialistes. Sánchez, evidentment, és ambiciós, i pretén esborrar de l’arc parlamentari l’espai que li queda a la seva esquerra a través del noble art de la polarització. Però, i si no és suficient? I si de tant audaç, Sánchez no arriba a bon port? Arriscat i temerari.
Corren per xarxes molts vídeos de partits de bàsquet on els jugadors, molt joves, mostren habilitats diferents a l’hora de plantejar el joc. Si abans passaven la pilota i intentaven demostrar les seves capacitats combinatòries, ara és només un d’ells qui encapçala l’equip i fa servir el seu llançament per sumar de tres en tres. Triples. Sobta, perquè és un estil de joc criticat pels entrenadors que ensenyen nanos en etapa formativa, que es queixen de les males influències del basquetbol americà. La política, com el bàsquet, no és un esport individual i requeriria de calcular els esforços en comú. Tot i això, la cultura política del bipartidisme segueix intacta a l’ADN socialista. Potser a Sánchez li cal un entrenador d’aquells que, com al bàsquet formatiu, renya el jugador que juga sol i només sap llançar triples.
Per si us ho havíeu demanat, el partit al meu gimnàs fou ben dur. El meu col·lega rus em va fer un parell o tres de taps, no va ser gens fàcil plantar-li cara. A més a més, vaig necessitar molta punteria per equilibrar la balança. Vaig perdre el primer partit, a onze punts. Però, vés per on, al final els triples van entrar un rere l’altre fins a dues victòries consecutives. 2-1. “Game”, deia ell, mentre reia conscient que en condicions normals s’hagués hagut d’imposar.
Sánchez, però, ha apostat a doble o res, s’ho juga tot amb l’última carta que li quedava. L’ambició de recollir tot el suport d’esquerres polaritzant la campanya juga un paper crucial. Massa, em temo. Jo, malgrat que convençut triplista, no me’n refio massa de l’efectisme d’una jugada mestra d’aquestes característiques. Molt de compte, avís a navegants: això no va sobre una patxanga de bàsquet; ens juguem que el futur estigui governat per la ultradreta espanyola.
Catalunya Plural, 2024 
