Ahir, menys de dotze hores després de l’inapel·lable triomf de les dretes a les eleccions, Sánchez va provocar un tomb complet a l’estat d’opinió en què ens havíem despertat: el 23 de juliol, eleccions generals. Sorpresa absoluta. L’esfera pública en estat de xoc. Lluny d’acceptar amb resignació el resultat d’ahir, el president del Govern envia un missatge contundent: està disposat a treure pit de la gestió i a lluitar pel poder sense que ningú no pugui ni agafar aire (incloses les seves pròpies files).
Amb la seva decisió ha agafat per sorpresa propis i estranys; a socis parlamentaris i a oposició. Una decisió –important és recordar-ho– que és “seva”. Doncs, entre les seves potestats, el president disposa la de dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades. Res de nou sota el sol. Així va passar el 2019, quan sense esperar a esgotar la legislatura –en què havia arribat a president mitjançant la moció de censura– va anticipar la convocatòria electoral al no aconseguir el suport de l’independentisme català per als seus pressupostos.
Tot i la sorpresa general, sembla que hi ha un ampli consens sobre la pertinència d’aquesta convocatòria avançada. Els motius són molt diferents. A la dreta es vol presentar com la drecera a un final agònic. Sánchez és mostrat com un president esgotat, sense projecte i segrestat per uns socis que gairebé són l’encarnació del mal. A l’esquerra, per contra, se saluda la gosadia de Sánchez per no arronsar-se davant el triomf de la dreta. Després de tot, encara que molt dur per la seva traducció en poder institucional, tampoc no ha estat una derrota sense pal·liatius.
De seguida, la decisió de Sánchez ja s’ha demostrat un exercici digne de la millor virtut del príncep maquiavelià: malgrat el seu èxit electoral, les dretes s’han quedat sense marge per capitalitzar els seus bons resultats electorals. La crònica de la derrota anunciada que la dreta viu des de fa mesos en els sondejos –a excepció del CIS de Tezanos, és clar– s’ha enfonsat. Les eleccions de diumenge devien haver servit per cuinar Sánchez a foc lent, lligat a les responsabilitats del semestre europeu i amb els socis de coalició embrancats en les disputes intestines. Amb la decisió d’escurçar la legislatura, aquest horitzó s’ha extingit.
Ahir a les onze del matí, després d’una consulta nocturna al seu nucli de confiança més reduït, s’activava el pla B. La dreta mediàtica es quedava sense cap altra opció que parlar d'”audàcia”. I de manera molt simptomàtica no apel·lava a un concepte ben proper: la “temeritat”. La frontera política entre l’audàcia i la temeritat és un pla molt més ambivalent i relliscós del què es pugui pensar. El què al final decanta el sentit és més la manera i l’horitzó de la decisió: audaç, si és valent i procliu a l’encert; temerària, si és covard i tendent a l’error.
Audaç o temerari, el cas és que Sánchez va adoptar ahir una de les decisions més importants que pot prendre un president. Lluny de ser un simple tràmit o formalitat, la decisió ho ha estat en tota la seva envergadura. Vet aquí el poder del gest polític. No només executa una decisió institucional (la que la Constitució li atribueix), sinó que a l’exercici d’aquesta decisió sobirana s’obre a l’horitzó de la contingència democràtica (a un horitzó “ontològic”). En altres paraules, atesa la naturalesa democràtica del procés electoral, amb tots els defectes que es vulguin veure al règim del 78, el cert és que per a un president determinen l’únic horitzó de subordinació a què s’hauria de sotmetre: la decisió del poble sobirà.
Per aquest motiu, en la seva pròpia execució, la decisió de Sánchez ha desencadenat un estat subjectiu de la ciutadania que se li ha tornat favorable: l’empoderament popular. En reconèixer i reforçar el caràcter sobirà de les eleccions de diumenge, Sánchez ha aconseguit alterar el marc d’interpretació general del moment polític. En establir un diàleg directe entre el governant i el poble, sense cap mediació partidista (ni tan sols les del seu propi partit), Sánchez ha situat per darrere tots els seus competidors a la carrera pel poder. Dit amb el símil automobilístic: el seu gest cap a la ciutadania li ha valgut bé una pole position.
Però encara més: en la política dels nostres dies l’avidesa de decisió és directament proporcional a l’heteronomia amb què es veuen cada cop més atrapades les nostres vides. Per poc que es recordi el que ha estat la legislatura es podrà entendre immediatament: pandèmia, volcà, guerra… si alguna cosa ha caracteritzat l’etapa que comença després de la repetició forçada d’eleccions el 2019 això ha estat un esdevenir cada cop més marcat per l’heteronomia dels esdeveniments sobre la vida de la gent més precaritzada. Per això, la decisió de Sánchez ha interpel·lat amb força la ciutadania en conjunt, i molt especialment els que més pateixen l’heteronomia en la seva expressió més cruel: el mercat (mercat de lloguers, de feina, d’aliments i béns de consum).
Sánchez és un fill polític del seu temps: contractes precaris, vides sempre a l’aire, improvització constant… En termes cronològics, la seva pròpia biografia s’inscriu en l’esdevenir neoliberal de la societat espanyola. En termes polítics, de fet, s’escriu en la contingència d’un règim en crisi: guanyant unes primàries a Eduardo Medina, enfrontant-se i derrotant l’aparell del seu propi partit (a la vegada que reconciliant-se i integrant-lo a posteriori), aconseguint el poder per mitjà de la primera i única moció de censura existosa en la història de la democràcia. A la seva manera i per allò mateix que encarna –sens dubte una versió amb èxit per a les biografies de la seva generació–, Sánchez ha sabut traduir un cert esperit generacional. I com deia Condorcet: “a cada generació, la seva constitució”.
Vist de manera retrospectiva, Sánchez ha sabut llegir el seu temps i ha arribat més enllà que Iglesias Turrión –audaç fins a quasi temerari com només un gran narcisista pot arribar a ser– va aconseguir arribar al seu dia. Vet aquí, per tant, el gran problema que enfronten els seus adversaris. Com mostrar al poble una audàcia més gran davant dels temps que corren? Tal és avui la pregunta que hauria d’informar l’acció política dels que aspiren a guanyar les properes eleccions generals.
I aquí, el qui un dia s’havia definit per ser un espai de ruptura democràtica, avui gairebé no és “un espai”, un territori erm en què gairebé no s’escolta ja el ressò estrany i oblidat d’aquell “assalt al cel”. Un lloc on els habitants amb prou feines habiten una altra cosa que el temor atàvic de perdre allò rebut per gràcia de la fortuna. No és sorprenent per als qui coneixem aquesta psicogeografia de primera mà. Doncs de la derrota vénen i sobre el retorn a la derrota han construït les seves biografies; governats per la prudència de qui se sap fora de perill, de qui ha vist com l’un darrere l’altre han anat caient tots els que s’han vist obligats a sortir de les trinxeres, al capdavant, sota les ordres d’un mal general.
A l’avançar les eleccions, Sánchez no ha ubicat els seus competidors davant del problema de la unitat, sigui de les dretes (Cs, PP i Vox), dels nacionalismes (PNB i Bildu, ERC, Junts, etc.) o de les esquerres a la seva esquerra (Sumar i Podemos). Sánchez ha situat els polítics davant del dilema de ser audaços com ell. Tota l’habilitat orgànica, tàctica i discursiva amb què l’equip de Yolanda Díaz ha anat construint el cartell electoral no val res si, al final, no aconsegueix establir amb l’electorat (aquell “poble” somiat per Íñigo Errejón) un lideratge basat en l’audàcia de la decisió.
I aquesta audàcia avui, agradi o no, passa per posar punt i final a l’espectre de la derrota que ha convertit Podem i encara encarnen les seves figures públiques. De cap altra manera es pot conjurar el marc interpretatiu del vot útil a què empeny ja la decisió audaç de Sánchez. El debat mai no va ser, del 15M en endavant, un debat al marge esquerre de l’esquerra, sinó una disputa sobre com articular una democràcia real en termes polítics (i no merament utòpics); sobre com eixamplar, per mitjà d’una institucionalitat més democràtica, el poder de la gent corrent que patia la crisi del 2008 i que avui pateix, encara més, la seva multicrisi d’aquests anys vint que amb prou feines han començat.
Catalunya Plural, 2024 
