Les darreres setmanes em condueixen de mode gairebé irremeiable al concepte de súper illa, transformat al llarg d’aquest reportatge en marca perniciosa tot depenent on s’apliqui, perquè molts barris tenen espais semblants sense necessitat d’intervencions més aviat pomposes, amb el temps causants de gentrificació.
La de l’Eixample és un dels focus d’aquestes eleccions. Fa poc vam disseccionar els seus pros i contres. El passat cap de setmana vaig ser guia d’un passeig pels orígens de la quadrícula de Cerdà, i vaig comprovar quelcom no tan sorprenent: malgrat la peatonalització, certs punts de Consell de Cent continuen amb un gravíssim excés de contaminació acústica.
Els detractors del format podrien al·legar, no sense certa raó, com la causes de tot aquest soroll és la concentració del trànsit a certes vies. L’absència de previsió al voltant d’aquest assumpte es regularitzarà amb el temps. Per ara, anant un xic més avall, l’ampliació de les voreres de la via Laietana permetrà visualitzar millor el seu patrimoni, quelcom aplicable al carrer de Balmes, regne indiscutible dels vehicles motoritzats.
La súper illa és una promesa de silenci i verd benestar. Aquesta parella tornarà amb freqüència durant aquestes línies. La de l’Eixample compleix amb el duet si passegem pel bell mig, lluny de mals fums, això sí, sense, per exemple, assolir els nivells d’excel·lència dels passatges de Méndez Vigo o Permanyer, pioners de l’entorn i un veritable oasi de pau entre la bogeria central.
Aquestes jornades m’he mogut més que una baldufa. Un dimarts romà, sense consultar la legislació de la Ciutat Eterna, vaig meditar sobre els seus sectors sense trànsit, peatonals per morfologia i el clàssic envoltar-se de grans vies de comunicació. Trastevere, Campo de’Fiori, Via Giulia, la Isola Tiberina, el Gueto, bona part de la Suburra i el Mont Celio, per citar només alguns llocs, són un miracle sense gairebé convivència entre caminants i cotxes, hegemònics, com apuntàvem, als eixos dels alentorns.
Es pot passejar per Roma sense gaire sentir la molèstia del seu celebèrrim caos automobilístic, addicte a un cert recorregut més convenient i menys laberíntic, quelcom comú a moltes urbs europees des de diferents tessitures. A Trieste, un mon en sí mateix, les arteries entre el port i els cims es coordinen de meravella per a brindar un bon tros del seu origen als ciutadans sense volant. Ambdues formes de moviment poden convergir, com als creuaments de la via XX Settembre, sense comportar cap tipus de col·lisió. A Bolonya, la via dell’Independenza es tanca en un horari concret, amb tota seguretat ampliable en un futur, doncs manca de sentit endinsar-se amb l’auto cap al conjunt del Duomo i la seva rodalia, on els vianants tenen els seus propis vials entre els arcs, no com als del barri bordelès de la Bastide, ara més a la moda quan les seves iniciatives, com a molts altres racons de la capital d’Aquitània, debutaren amb la senzillesa de nodrir amb més verd els carrers, sense més.
Si torno a Barcelona, ve al meu record una altra imatge: l’entrada a la súper illa fundacional, la del Poblenou. Passo molt per aquest quilòmetre zero, associant-lo a les fotografies presentacionals de disseny irreal i efectista. Tot és ideal, hi ha molta vegetació i la serenor del silenci és un regal per a les orelles, pertorbades a la Diagonal pel contrast.
La súper illa del 22@ tenia poc risc de distinta manera a la de l’Eixample, on un veí em comentava per Sant Jordi com es beneficiava sí o sí amb la revalorització. Si ven el seu pis podrà comprar un altre apartament a Barcelona, quelcom inusual per a gairebé qualsevol veí dels altres barris. Si hi roman, així ho afirmà, millorarà el seu habitat natural dels darrers anys.
La implantació de la súper illa amb el seu nom respon més d’una vegada, almenys des de la meva modesta opinió, a una operació de marca, perquè hi ha llocs on s’ha configurat ella mateixa mitjançant el pas del temps i la configuració espacial. Ho va intuir Xavier Trias durant la campanya de 2015, quan piulà un tuit amb la proposta de set súper illes, entre elles el polígon de Can Peguera, l’únic supervivent dels creats amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929.
Trias, un gran expert ecològic com de tots és sabut, donà al clau des de la simplicitat, doncs a Can Peguera no hi entra cap cotxe, a no ser que sigui del veïnat; ficar-se dins del seu entrellat no té ni cap ni peus, com passa també en d’altres polígons del passat, més o menys ben fets, com els concebuts per l’arquitecte Guillermo Giráldez i els seus socis a Montbau i al sud-oest del Besós, ambdós autogestionats a la seva verdor pandèmica pels veïns, els quals, malgrat múltiples dificultats afegides, sobretot els segons, modificaren amb esplendor els seus dominis.
Quelcom similar es donà al Clot, un altre paradigma de com no urgeix llançar-se a fer súper illes perquè sí. El seu rovell de l’ou bé podria ser un cas d’empoderament sense retòrica. Sí passen motos i quatre rodes, clar que sí, però del mercat fins al carrer de Bilbao és rar notar-los com una amenaça perquè no abunden. El carrer del Clot podria ser un arquetip de treball sense exaltació de la idea de la discòrdia. Té un patrimoni meravellós per a donar-lo a conèixer mitjançant la pedagogia urbana, és lliure de voreres, és a vessar de salut comercial i, només amb l’afegit de vegetació a cada una de les seves bandes, seria radicalment distint. La circulació continuaria sense provocar malsons als vianants.
El mateix ocorre des del carrer de Sants fins al d’Olzinelles. Les cotxeres, l’església, la plaça d’Iberia, el carrer de Dalmau o el de Sant Crist, amb la seva rectitud de camí ral, han cultivat una sonoritat humana unida amb un ritme de barri aliè a l’estrèpit, relegat, quelcom repetit per activa i per passiva, a vials cada cop més esmerçats a les seves funcions, aïllant-se així sectors amb certa volada.
Un d’ells podria ser el comprés entre passeig de Maragall i la ronda del Guinardó, interrupció a una unitat perllongada fins a Verge de Montserrat. Aquesta porció del Guinardó viu en la serenor perpetua des de fa dècades, i el camió de les escombraries és la única estridència durant hores. Molts dels seus carrers tenen esquerdes als panots i els han deixat sense papereres, arrancades per l’Ajuntament sense previ avís, mals menors davant l’assossec imperant, aliat amb algunes places, perfectes per a jugar o llegir.
Aquesta súper illa espontània prossegueix més enllà de la ronda i brilla al carrer Feliu i a l’Antic del Guinardó, enfocats cap a la plaça de Salvador Riera. A la seva vora, són varis els carrers cap a Verge de Montserrat, gairebé sempre buits i sense perill si ens dóna el rampell d’anar enmig de l’asfalt.
Montjuïc és un altre vector propici per a aquestes germinacions sense intervenció del poder, sobretot a la seva altra cara de la lluna. Ho apreciem a l’estructura de la barriada Plus Ultra a Port, a la del barrí del Polvi o als successius escapçaments de la Font de la Guatlla, protegida el seu tarannà per la muntanya i el fragor de la Gran Via envers la plaça d’Espanya o l’Aeroport.
Entre Collblanc i Sants, tota l’àrea del carreró de les Ànimes i Canonge Pibernat només requeriria d’accions concretes per a atorgar-li una altra brillantor que complementés la seva mítica i proverbial calma, afí a les del carrer de Vilapicina o mare de Déu de les Neus, beneïdes sense clàxons perquè aquests solen decantar-se pel passeig de Fabra i Puig, una connexió impecable entre Sant Andreu i Horta.
En aquest darrer barri també hi hagué una anticipació de la súper illa, la tercera Horta, sense personalitat històrica, relegada ara mateix per un canvi de direccionalitat circulatòria en favor de la popular Campoamor, amb menor freqüència, transvassada als carrers abans sense ensurts per acceleracions o frenades.
Poden trobar-se súper illes espontànies a tots els barris barcelonins. Els Indians o el Congrés tenen, com a molt, trànsit intern, perquè avingudes com passeig de Maragall, La Meridiana o Concepción Arenal el canalitzen. A Sant Andreu n’hi ha prou amb passejar sota d’aquesta darrera i avançar amb la sensació d’estar en un poble amb un repartiment natural entre el pastís motoritzat i el dels passejants, sobirans amb escassa contestació al barri de Romans, entre el Baix Guinardó i Gràcia.
A molts barris, la síntesi d’aquestes súper illes espontànies seria la seva ubicació entre artèries significatives, sense els cotxes urgits per a penetrar al seu territori, quelcom que deuria animar als dirigents a la fita d’augmentar àrees d’accés tan sols pel veïnat.
L’aplicació de la súper illa a un barri com el Camp de l’Arpa pot ser la prova de toc. La gentrificació del concepte, reconeguda per l’Ajuntament, pot veure’s aquí propulsada al carrer de la Muntanya com a rèplica dolenta i encaridora de la innominada rambla de Rogent, on l’aparició d’un cotxe sol aixecar disgust. A més a més, Muntanya té una altra característica particular. A la seva conjunció amb Mallorca, que impedeix l’accés als vehicles de quatre i dues rodes. La resta del seu trajecte, incloent-se el tros d’Eterna Memòria, és gairebé peatonal. Li mancaria un extra de verd, qui sap si motor d’una ruptura del conjur del Camp de l’Arpa contra l’expulsió dels seus veïns, en realitat en marxa sense pressa ni pausa.
La vegetació, com proposàrem abans al carrer del Clot, seria una mesura irreprotxable. Tota l’altra impedimenta sona a l’adopció de la cultura de postal per part dels Comuns. Janet Sanz presumeix en campanya d’una bossa de mà amb Súper Illa, que es vegi.
A Biscaia, de Múrcia a Navas, han posat un mostrari d’urbanisme tàctic, per motius escolars, sense avisar i és digne d’aplaudiment. Potser no doni vots això d’emprar una súper illa a un marge tan desconegut per a la majoria. El terme i les solucions han d’usar-se quan així ho requereixi l’enclavament, no pas per a posar-se medalles, sino més aviat des d’una reflexió sobre si això no és un gravamen quantiós per allò a reformar.
Per anar envers aquest proposta no estaria de més que els mandataris trepitgessin l’espai per a conèixe’l, perquè, en resum, si pretenen alterar barris potser és millor mirar-los des de terra per a diagnosticar com millorar-los, doncs amb la metodologia actual de vegades la súper illa és com un metge que opera a un pacient de tres dolències, quan només caldria fer-ho d’una.
Catalunya Plural, 2024 
