Algú s’ha preguntat què passarà demà? I no parlo de demà com el dia després dels resultats de les eleccions. Demà com a terme genèric per referir-nos al futur. Què passarà? Ningú ho sap, i aquí resideixen uns dels grans problemes que travessen les nostres democràcies: la falta de certeses i de control que disposem de les nostres vides.
Aquesta ficció en la qual vivim no és nova. Alexei Yurchak va emprar el terme hipernormalització al seu llibre, Everything Was Forever, Until It Was No More: The Last Soviet Generation, per referir-se al període previ a la caiguda del mur de Berlín a l’Est comunista, on tothom sabia que el sistema s’estava enfonsant però el poder feia com si no passés res i la gent s’havia de resignar a fer veure com si tot seguís funcionant, sent conscients les dues parts que tot col·lapsaria. Més tard, Adam Curtis, periodista de la BBC, va fer un documental amb el mateix nom, connectant aquest sentiment de falsedat i no futur amb l’Occident capitalista i el món de mentida que les corporacions, els gegants tecnològics, financers i els governs havien construït.
Tots som fills d’aquest monstre
Al mateix temps tots som víctimes d’aquesta profecia autocomplerta, on res canvia perquè ningú es mou. Hem deixat de creure, perquè creure també implica fer-nos mal si els nostres somnis es trenquen, si les nostres esperances es frustren. És impossible construir una utopia fent polítiques per a les classes mitjanes en un país on les classes mitjanes són una utopia en sí mateixes i el record de la pobresa encara és present. Com il·lusionar-se amb projectes d’esquerres que sempre es queden a mig camí i amb una dreta que vol dinamitar-ho tot? La gent no és idiota, però tots hem de continuar vivint, i a vegades oblidem com de trista és la realitat. No és que tots siguin iguals, però potser encara han de ser molt més diferents. En un moment de màxima desigualtat, d’expansió de la precarietat com mai a les nostres vides l’hem vista, amb unes condicions socioeconòmiques pròpies del període d’entreguerres, potser necessitem grans apostes i alhora compromisos per tornar a creure de nou.
No és normal que ens haguem acostumat a viure entre el desencantament i la frustració
La manca de socialització, la soledat contemporània i la precarietat existencial minven la nostra capacitat de reacció, la nostra voluntat; ens foten la vida. No tenim vides líquides perquè ens agradi, no vam tenir mai pas elecció. Tampoc no vam tenir elecció a l’hora de canviar de pis, de parella, de feina, de sou… Les nostres vides s’acceleren i s’empobreixen al mateix temps que les proclames dels polítics es tornen absurdes i irrealitzables. Com continuar creient quan se sap segur que ens defraudaran? A mesura que la pobresa augmenta, la societat es divideix, creant dos grups cada cop més diferenciats entre els que aconsegueixen salvar-se i els que s’enfonsen. Com creure en la solidaritat quan ens passem el dia competint contra el veí?
Com comprendre a l’altre quan aquest altre cada cop està més lluny?
Potser el problema no és el vot, sinó tot el que l’envolta. L’estatus quo ho té fàcil en que les coses continuïn com fins ara, en que res canviï, i per tant, no els calen grans eslògans ni grans mobilitzacions per seguir amb la seva forma de vida. Els canvis polítics, com qualsevol canvi a la vida, impliquen esforços que els propis partits semblen no estar disposats a fer. I qui necessitem que voti, en realitat no necessitem que voti, sinó que es comprometi, que sigui actiu com a ciutadà i que amb la seva acció faci que un altre món pugui ser possible. Fins que no entenguem això, des de la ciutadania, moviments socials, partits polítics i espais transformadors, mai conquerirem el cel, perquè s’ha d’arribar des del bell mig de la terra.
No hi ha cap solució màgica, però sí de punts de partida interessants. Richard Sennett a El artesano ens proposa que a mesura que prenem consciència de la feina que fem, i aquesta feina té sentit, també dota de sentit la nostra existència. La clau resideix aquí: lluitar per allò que val la pena, perquè no només ens fa moure i organitzar-nos, sinó que dona control i direcció a les nostres vides.
No necessitem que tot sigui per sempre, però sí decidir el nostre demà.
Catalunya Plural, 2024 
