És necessària amb urgència una reformulació del concepte de passatge a Barcelona, no des del passeig, sinó des d’una postura formal. Espero no haver espantat a ningú amb aquest inici, motivat pels nostres protagonistes d’avui.
Si analitzem les travessies de mode individual, les podem jutjar belles, horribles, sense esma o normals, però el que mai s’ha de fer és pensar en d’altres ciutats europees si les calibrem, menys encara si les abordem aïllades, doncs la seva existència sempre sol respondre a una funció concreta.
A la sèrie del barri de Salvador Riera hem analitzat fins ara les seves tres artèries principals. Acàcies seria la noble, amb la seva arbrada i una sèrie de finques amb aspecte respectable i unes intencionalitats estètiques destinades a destacar i a mostrar cert ascendent dels seus propietaris, quelcom reproduït amb matisos a Ramón Albó, mesclada als afores del barri al concebre’s com un enllaç per a arribar a Vilapicina, mentre Prats i Roqué seria una connexió interna de la barriada, factor més evident amb el pas del temps i certes ruptures forçades.
El passatges de Salvador Riera i el de l’Ordi semblaven no existir. A un mapa de 1931 gairebé ni surten dibuixats. El del fundador del barri s’insinua sense tan sols batejar-se, mentre el segon té un aspecte un xic més quallat, sense consolidar a la postguerra segons un planisferi de 1943, on s’adverteix el seu traçat ideal, truncat a mitjans dels cinquanta amb l’aparició de Federico Mayo/ Alexandre Galí, la bèstia anòmala de tot aquest entorn.
L’origen d’ambdós carreronets pot datar-se, segons els arxius municipals, envers 1924. És en aquesta data quan Dolores Borràs Berenguer, casada amb August Roca Torà, adquirí un seguit de parcel·les, conservades fins a la seva mort el 1967. Encarregà la futura finca, el 2-4 del passatge de l’Ordi, a Josep Graner, un clàssic en aquestes facècies, com també ho fou Josep Alemany just fa un segle, aprofitant-se del boom immobiliari dels anys vint als marges.
Malgrat tantes i tantes transformacions, el passatge de l’Ordi, preciós en la seva falsa unitat, pot recordar als seus mateixos orígens perquè manté una harmonia d’altures que no ha sigut escapçada per afegits posteriors, d’una estranya coherència que propicia caminar la seva extensió sense sentir una ruptura d’èpoques, potser al ser aquesta invisible i només detectable després de moltes observacions.
La falla ressalta amb esclat a la seva junció amb Prats i Roqué, dissolta de cop i volta, i Alexandre Galí, causant de l’escurçament de la travessia a mitjans dels cinquanta, just quan la premsa publicà la única notícia sucosa de la seva cronologia quan, pel juliol de 1958, robaren a Antonio Barcelona Zapata rellotges i diners per aproximadament quatre-mil pessetes.
Aleshores, alguns veïns, com Mercedes Nieto o Francisco Boixeda Pàmies, veieren expropiats els seus immobles pel terratrèmol causat per les obres de les Vivendes del Congrés Eucarístic. Hem comentat al llarg de les anteriors setmanes la incidència de Federico Mayo/Alexandre Galí per a cloure el somni d’uns límits propis per a la barriada de Salvador Riera. La imposició d’aquest llarg mur suposà el final d’aquest desig d’anar més enllà de la quadrícula dels albors, en realitat un impossible, perquè els propietaris de Can Ros eren molt més poderosos.
La resta de terrenys de la rodalia teixiren una doble dinàmica. D’una banda, és grat llegir la llista de residents als passatges, molts d’ells arquetips d’una petita burgesia amb aspiracions. Alguns, com el citat Boixeda, havien sigut magnífics estudiants universitaris, mentre Dolors Borràs es postulà durant tota la seva existència a la defensa del català, com potser Jaume Bonaterra, qui sap si el cèlebre sardanista a la recerca d’un racó apartat i silenciós a la Ciutat Comtal.
Si el passatge de l’Ordi filava el barri de Salvador Riera, anomenat dels Garrofers en una nota de 1930, amb el seu eix interior, el de Salvador Riera, disculpeu la redundància, era el seu enllaç amb els Indians per anar del carrer Acàcies fins al de Manigua, carrer convertit durant els anys cinquanta en gran ingrés del Congrés Eucarístic per les vistes de la plaça del Doctor Modrego i l’església de Pius X, una de les més complicades de fotografiar de la capital catalana per tots els seus elements circumdants, dels blocs laterals a la vegetació de l’àgora.
Dins d’aquest joc de divisòries, el passatge de Salvador Riera es configurà des de la supremacia a la zona dels Laboratoris del Doctor Ferran, amb el seu immens espai readaptat després de la Dictadura en una combinació de centres escolars. La preeminència d’aquestes instal·lacions determinà la morfologia de tot el barri, amb la travessia erigida en breu i apetitós tram, bé pel seu significat a la trama de carrers com per la seva ubicació, propera a múltiples latituds.
És per això que no ens sorprèn en absolut trobar entre els compradors d’hectàrees a Benjamín Peidró, afamat acumulador de possessions als limbes entre Concepció Arenal i passeig de Maragall. L’havíem conegut mitjançant una casa groga a l’antiga carretera de Barcelona a Sant Andreu, just on els Indians tingueren el seu topall, a la cantonada amb Cienfuegos. Veure’l a Salvador Riera, almenys fins 1940, quan es va desfer del seu pedaç de terra, exhibeix una lògica a l’hora d’adquirir metres quadrats, com si alguns homes haguessin vist un manà de futur en aquesta perifèria, amb un abans i després xifrat a la Guerra Civil Espanyola.
Fins a la detonació del conflicte, el passatge de Salvador Riera i el de l’Ordi foren de la mà en igualtat d’esperit, el de moltes persones disposades a invertir fora del centre amb l’esperança de cimentar una base de seguretat, esmicolada quan cessaren les morts al camp de batalla i començaren els afusellaments al Camp de la Bota. Amb la Victòria s’esvaí aquesta atmosfera d’anhels. Tot allò amb olor passat s’havia de liquidar sense pressa, per això al cap i a la fi molts dels immobles anteriors, com les cases barates de Sagnier, es mantingueren dempeus sense la llum i energia d’antuvi, engolida pel Congrés, assassí d’una il·lusió i botxí de la coherència urbanística de quadrícules cap a la Meridiana. Així fou com el barri i els seus passatges cobraren més lligams interns, únic consol davant la condemna de congelar-se, víctima de ser una metàfora del contrari pretès pels mandataris franquistes, obsessionats en anular per terra, mar i aire la màgia d’una Barcelona horitzontal, amb el cel a l’abast dels mortals.
Catalunya Plural, 2024 
