La feina de periodista consisteix en alguna cosa més que publicar notícies, o fins i tot emetre opinions sobre elles. L’evolució que la comunicació ha experimentat ens du als professionals a ser capaços de realitzar diverses competències relacionades amb la comunicació, i aquestes de vegades representen xocs d’interessos: informació o relacions públiques, per exemple, per no parlar de la coneguda incompatibilitat entre periodisme i publicitat.
No tot el que semblen notícies ho són, no ho són les comunicacions que afavoreixen interessos particulars tot simulant atendre a l’interès general. L’univers cada cop més complicat de la xarxa i els mitjans fa que es solapin o, fins i tot, es suplantin formes comunicacionals aparentement informatives que en realitat són publicitàries. Unes i altres es diferencien així: l’una, satisfer el coneixement de fets esdevinguts per part del públic, al qual li cal saber d’ells per a decidir i actuar en el terreny cívic amb coneixement de causa; l’altra, diferent, saber de l’existència de productes, serveis o activitats que poden ser adquirits pel públic per a satisfer una o altra necessitat.
Informació i publicitat, totes dues legítimes però orientades a fins diferents: cal saber fer aquesta diferenciació, per la qual passa una alfabetització informativa i mediàtica elemental. La publicitat ens beneficia com a clients, usuaris i consumidors, la informació serveix a la nostra condició de ciutadans, que aspirem a ostentar un coneixement el més aproximat de la realitat dels interessos generals que afecten a les nostres decisions i la nostra vida social.
El desplaçament dels interessos empresarials cap a la web torna a empènyer els informadors vers terrenys no específicament propi del periodisme independent sinó solapats amb l’estimul·lació publicitària o l’animació d’audiències. Es demana als periodistes de les redaccions que supervisin o disposin estratègies de captació de lectors o bé es presenten continguts clarament publicitaris com si fossin notícies d’interès quotidià (branded content).
Els joves professionals que han accedit a llocs redaccionals o aspiren a fer-ho ja no poden evitar la realització de tasques semblants. I això té una repercusió sobre els lectors: el periodisme independent es basa en un acord implícit entre el periodista i el seu públic, un pacte no escrit de confiança mútua. El lector aprofundeix en la capçalera de la seva elecció en la mesura que accepta que a l’altra banda de la pantalla hi ha algú que vetlla pels seus interessos en tant que consumidor i ciutadà. El llegeixo, t’escolto i et faig atenció perquè entenc que ets lleial amb mi, dedico la meva atenció al teu mitjà o a la teva peça informativa perquè entenc que mereixen confiança. La jerarquització de la informació presentada en la redacció, l’ús d’un llenguatge clar, concís i precís en el desenvolupament del text, la valoració i contextualització d’allò noticiós constitueixen no només signes de qualitat professional sinó de respecte al públic al qual un s’adreça.
Tot aquest conjunt d’equilibris i contrapesos existents en la relació entre periodistes i públic s’assembla molt, i d’una manera que és inquietant per a molts, a les compensacions i calibracions que es donen a les relacions polítiques democràtiques. És un bon senyal: la visió esquemàtica i simplificada de les relacions humanes –o amb mí o contra mí—amaga sovint una voluntat de dominació o una imposició de fets consumats que sempre acaba en la disminució de la llibertat. La democràcia consisteix en posar a prova de manera continuada les relacions de confiança, el seu mereixement i el gaudi del seu oferiment. Es diu que el que defineix una democràcia no és el fet de poder elegir als representants polítics mitjançant el vot universal i secret sinó la possibilitat de deposar-los, dimissió inclosa, quan ha acabat el termini previst en la seva elecció o quan han decebut o traït els qui els van votar. No és posar els polítics al comandament, és poder foragitar-los en qualsevol moment el que marca la diferència entre la democràcia i la seva absència.
La construcció d’aquest equilibri de confiances entre periodista i públic és la tasca fonamental de la feina periodística. Aixó significa que no dissimulem ni amaguem cap altre interès que no sigui informatiu, per legítim que pugui ser. No fem la feina dels publicitaris, dels administradors, dels gerents, dels mesuradors d’audiències o dels animadors de públics. Totes elles dignes, però que no són pròpies dels periodistes, els qui s’honoren en guanyar-se l’atenció del públic, a través de l’interès dels afers sobre els quals informen, que és el mitjà amb que pretenen atreure l’atenció dels seus lectors.
La nostra capacitat de suscitar interès mitjançant una lleial organització dels elements que el promouen és la manera com els periodistes tenim de caminar cap l’acompliment del pacte no escrit de confiança mútua. Perquè en fer-ho els periodistes assumim la part fonamental de la nostra responsabilitat democràtica. Aquesta és la nostra condició d’administradors del dret democràtic a la informació, més enllà, o tot incloent, la producció i distribució de notícies. És una greu responsabilitat i força singular, doncs poquíssimes professions tenen encomanada la preservació d’un exercici democràtic fonamental i insustituïble. Per aquesta raó se’ns reconeix (o caldria que se’ns reconegués) el dret al secret profesional i per aixó el tracte als informadors i als mitjans per part dels poders públics i els seus agents és revelador de la qualitat de la vida democràtica d’un país.
Fem molt més que posar un micròfon davant una persona que té alguna cosa a dir, que prendre notes de declaracions o d’informacions que ens són confiades, que contrastar les notícies que descobrim i les dades entre les quals furguem: ser periodista és molt més que fer tot aixó. Per aixó hem de preguntar-nos en tot moment si estem fent honor a la confiança que el lector diposita en nosaltres quan fa un clic sobre una peça que hem escrit o editat. Perquè això és molt més que una simple qüestió sobre medició d’audiències a la xarxa sinó que es tracta de la medició de la qualitat de la democràcia en la societat.
Catalunya Plural, 2024 
