L’única possibilitat que Trias no sigui alcalde

Si aquesta fos una qüestió estrictament d’afinitat ideològica no hi hauria impediments al pacte. ERC ha aprovat els pressupostos de l’ajuntament de Colau i Collboni sistemàticament, i el PSC li ha aprovat a Pere Aragonès els comptes a la Generalitat; però ERC i el PSC són partits polítics, i com a partits que són, la seva agenda ve més determinada per l’expectativa electoral que per la voluntat d’aplicar les polítiques públiques definides en el seu programa. Com a mínim a la ciutat de Barcelona, és possible comparar el model de Trias amb el model Colau-Collboni (+Maragall) que ha governat la ciutat en els darrers anys. Aquí van algunes dades:

Trias va apujar el preu dels transports públic mentre que Colau els ha mantingut o reduït, especialment el dels tiquets d’ús reiterats: el de la T-Jove l’any 2015 (l’any que es va acabar el mandat de Trias) era de 105 €, mentre que en l’actualitat és de 80 €, i el de la T-Mes era de 52 €, mentre que ara és de 40 €. En l’actualitat hi ha 11.700 habitatges públics a la ciutat, 4.000 dels quals s’han construït en els darrers quatre vuit anys. Trias en va construir menys de mil.

O la diferència de preferències en la construcció d’escoles bressol a la ciutat: mentre que Trias va aturar la construcció de noves escoles bressol i va prioritzar el concert amb centres privats, en les dues darreres legislatures se n’han construït 10 més de noves. També s’ha incrementat en un 120% respecte del curs 2015-2016 el nombre total de places amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE). Tres quarts del mateix passa amb l’evolució de les llicències per a pisos turístics: del creixement exponencial durant el mandat de Trias, a l’estancament durant el període Colau.

L’evidència entre models és palpable. Un representa el centredreta liberal, l’altre (el bloc conformat pel tripartit), el del centreesquerra socialdemòcrata. Ni comunistes, ni neoliberals. Però certament la Barcelona de Trias es pensa des del districte de Sarrià-Sant Gervasi amb la connivència del Grup Godó, del RACC i d’Agbar, mentre que el bloc progressista es deu a un discurs que prima, en grau més alt, la igualtat d’oportunitats entre ciutadans. Per què hi ha dubtes, llavors?

La convocatòria sorpresa d’eleccions anticipades de Pedro Sánchez va congelar les opcions de plantejar una alternativa a Trias; si ERC tenia pocs incentius a l’hora de fer alcalde a Collboni — decisió estèticament lletja pels republicans—, la “jugada mestra” del president del govern de l’Estat hi va posar terra enmig. Si ja era difícil abans, la por a prendre vots en les eleccions vinents i a ser acusats de botiflers per part de Junts, fan gairebé impossible el pacte. ERC té una perillosa tendència a acomplexar-se respecte de Junts per Catalunya i cedir a la seva voluntat. El gest de Pere Aragonès, flirtejant amb la idea de reeditar una llista unitària, n’és un clar exemple.

Ara bé, aquests esculls s’aplanarien molt si en lloc de fer alcalde a Collboni s’apostés per una alcaldia compartida, dos anys pel líder socialista i dos per Ada Colau. A ERC li resultaria molt més senzill “vendre” al seu electoral que realment es fa una aposta per les polítiques progressistes, i podrien argumentar que gràcies al seu suport no només han impedit que Trias sigui alcalde, sinó que ho sigui Collboni a temps complet. I perquè no, es pregunten molts? Collboni ha quedat per davant per 146 vots (a falta del recompte final), un número gairebé insignificant. Si Colau és capaç d’aconseguir els suports d’ERC i del PSC, i, en canvi, el PSC només és capaç d’aconseguir els de Colau, no sembla una idea gens forassenyada. La pregunta és: acceptaria Collboni?