Estimat lector, aquests dies en tindràs ben prou d’anàlisis electorals. Aquest article s’hi basa, però no jugo a la típica dissecció. Durant aquest dos darrers anys he parlat amb moltes persones sobre com una de les claus dels comicis municipals a Barcelona podria ser molt bàsica: Manuel Valls i Ciutadans deixaven a l’aire sis regidors. Qui els guanyés tindria gairebé tota la feina feta, i com aquests vots provenien de la zona alta poden intuir a qui ha afavorit el buit.
La geografia de Barcelona no és en absolut capritxosa. La dissecció s’efectua per districtes i no mostra la veritable realitat urbana, només una aproximació suficient. Si desgranem el mapa a partir d’aquest decàleg territorial cometrem l’error de no aprofundir als barris, útils per a exhibir quelcom sempre omès pels analistes de circumstancies: a las municipals es vota carrer a carrer, i a Barcelona el seu efecte és el de detectar una espècie de trilogia.
Els districtes de la zona alta han depositat la seva confiança en Trias i no hi ha res sorprenent en això perquè, amb l’excepció de Sarrià-Sant Gervasi, el 2018 empraren el mateix procediment amb ERC, la gran perdedora d’aquesta cita pel transvasament en favor del candidat provinent de l’antiga Convergència.
Hi ha d’altres factors diferencials, doncs l’Alcalde entre 2011 i 2015 ha guanyat sense tant d’estrèpit a Gràcia i a l’Eixample. La seva victòria en aquest districte ha sigut decisiva, si bé a la quadrícula de Cerdà i a la Vila pot apreciar-se un manteniment o un ascens dels Comuns, els quals, guanyadors a 17 barris, acumulen molt recolzament entre la classe mitja aspiracional, els Bobos, burgesos bohemis amb mitjans, partíceps d’un estil de vida concreta i un xic il·lusos per creure que Barcelona no els fagocitarà.
Altrament no podria explicar-se el 22% a l’Eixample i algunes cotes superiors al 30% de la formació d’Ada Colau al rovell de l’ou de Gràcia, no així a Vallcarca, una barriada amb molts menyspreus i fronts oberts, o al Camp d’en Grassot, proper a la Sagrada Família, on Trias s’ha endut la palma.
Els Comuns han assaborit la joia del primer lloc als districtes de Sants-Montjuic i Ciutat Vella. La propaganda donaria a entendre aquest calador als entorns de la muntanya olímpica per les reformes a la Marina del Prat Vermell. El cert és que l’escrutini fou molt ajustat, no així en enclavaments com el Gòtic o el Raval, feus propicis als actuals governants, mentre la Barceloneta ha optat pel PSC.
La formació de Jaume Collboni ha crescut, com ve fent a les urnes posteriors a 2015, quelcom res xocant. En aquell cicle electoral, les seves expectatives no podien ser altres, perquè encara era recent el desgast pels trenta-dos anys seguits al poder de la capital catalana, quelcom agreujat perquè, aleshores, el frame imperant era procesista, element clau per a comprendre com la bipolarització municipal caminà envers un duel entre Trias i Colau, reeditat al 2019 amb Maragall enlloc del líder de la dreta nacionalista.
Aquests penúltims comicis suposaren una remuntada de la candidatura socialista, per davant durant gran part de l’escrutini. El 2023, el PSC ha recuperat el nord treballador, no per propostes, sinó per una tradició deguda, des del meu punt de vista, a la creixent longevitat de la població. A falta de propostes concretes, inexistents durant la campanya, els votants d’aquests barris han tirat de memòria i queixa, amb Collboni apoderant-se o revalidant districtes com Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Martí i Sant Andreu.
Si el PSC es posés a fer feina i es postulés com un veritable partit de centre esquerra podria recuperar sense gaire maldecaps l’hegemonia barcelonina. En tindria prou amb trepitjar els barris guanyats a la immensa perifèria i preocupar-se per a polítiques de veïnatge, recuperar els Bobo amb propostes que el·liminin la caducitat de la marca i millorar els seus percentatges a la zona alta si reforcés en aquest sector de la ciutat tot l’altaveu de propostes neoliberals, però aquesta vegada han sigut penalitzats per la seva coalició governamental amb els Comuns. Si tinguessin una visió global de les tres Barcelones podrien dominar-la amb certa solvència, sempre que aquesta sigui renovadora, doncs més d’un cop la sensació transmesa és d’inèrcia per desconeixement, característica compartida per la majoria de sigles d’aquesta contesa.
Els socialistes han sobresortit a Canyelles i Roquetes, amb més d’un 36% dels vots. En aquests marges no crec que les seves proclames a favor de l’ampliació de l’aeroport i les picades d’ullet a l’IBEX-35 hagin animat a un electorat conformista i empipat per allò no realitzat pel Consistori, com també es dóna als barris d’Horta-Guinardó, amb tres al cim del malestar acaparats per Trias.
Es tracta de Can Baró, Font d’en Fargues i el Baix Guinardó. Aquest darrer, ho sabrà qui llegeixi aquests reportatges amb certa freqüència, ha sigut el centre invisible de tots els desgavells de la passada legislatura. Les seves problemàtiques són llargues per a copsar-les en un espai tan petit: deixar podrir el torrent del Lligalbé enlloc de crear un eix verd, patrimonial i ciutadà, cessions a l’església, mal rotllo per la instal·lació d’un narcohotel al costat d’una escola o la proposta de col·locar el mercat provisional de l’Estrella als Jardins del Baix Guinardó, com si Gràcia fos més que aquest petit barri sense interès ni identitat per a molts perquè es troba en un limbe entre el Park Güell i la Sagrada Família.
Trias guanyà i els socialistes han quedat tercers. La dada no és irrellevant, doncs el districte d’Horta Guinardó tingué com a cap a la regidora socialista Rosa Alarcón, per a qui no importa gestionar la seva responsabilitat de manera horrible. La ciència política resa que sol penalitzar-se al partit que encapçala les coalicions; això pot veure’s en general als resultats d’aquests barris on s’ha imposat el PSC, però el Baix Guinardó no ha tingut pietat ni amb els Comuns ni amb els seus socis, arraconant-los per inacció.
Com pocs es fixen, menys encara la premsa, als resultats barri per barri, els socialistes no prendran gaire nota de tot això, entre d’altres coses per haver superat al Guinardó al seu rival d’esquerres. Haurien de posar el focus en cadascun dels setanta-tres detalls, doncs una cosa és posar-se galons i l’altre haver-los merescut.
El mateix pot aplicar-se als Comuns. Durant tota aquesta setmana m’he preguntat més d’una vegada els motius de la seva derrota. La seva dèria per la classe mitjana que no ho és pas tant ha comportat menystenir els barris. Els que tenen súper illa han respost bé al reclam, no així els del Pla de Barcelona, fastiguejats per tantes promeses de postal, destrucció irrespectuosa del patrimoni i molta ignorància sobre les seves realitats. Penalitzar-los no crec que signifiqui recolzar a l’altre, doncs en aquesta ciutat molts s’omplen la boca de municipalisme, però pocs són els polítics que el practiquen gastant sola de sabata i veu per a conèixer millor als seus representats.
Els Bobos poden proporcionar molts vots i likes a les xarxes socials. Poden ser una solució de futur, malgrat que aquest es presenta negre per a Colau i els seus si aquesta abandona el vaixell, desaprofitant-se el seu hiperlideratge carismàtic, bastió i tortura del moviment, sense presència a la zona alta, com Trias a la perifèria, on el seu 4,7% a Ciutat Meridiana eternitza una tendència.
Així doncs, tenim una ciutat dividida, a priori, en allò ideològic des de tres eixos preponderants als colors del planisferi. És una trilogia tan sols econòmica? No serà també demogràfica des de l’edat i cabrejada des de la passivitat a determinades zones urbanes?
Moltes són les preguntes i bastantes les respostes, a modificar en funció de com progressin els propers quatre anys. L’abstenció, un mal endèmic, també indica una desafecció profundíssima, gens estranya i causa d’una darrera reflexió. Tenen els partits successors pels seus candidats actuals? Trias ha ressuscitat com pol circumstancial perquè, n’hi ha prou amb llegir les seves declaracions, tot era un desastre. Ha deixat anar mil parides durant les dues setmanes de campanya i res ha passat, com tampoc amb els deliris de Collboni en favor dels interessos de la Patronal. Hi ha algú capacitat per a ocupar el seu lloc després de tres desfetes seguides?
Si els partits volen ser l’estima de la ciutadania, quelcom més aviat quimèric, han de crear persones amb suficient impuls per a canviar la manera de fer política municipal, no des de l’irrealitat del despatx, sinó des del pols del carrer a poder transformar des de la cantonada, no des de l’estadística elaborada per algú sense suor al front ni dubtes sorgits per omplir-se d’asfalt. Podem tenir tres Barcelones, però cap d’ells les coneix, i això és una tragèdia indescriptible, catastròfica.
Catalunya Plural, 2024 
