La masia

Al número 32 del carrer del Cardenal Tedeschini sobresurt una vella masia, amb els seus terrenys més propers reconvertits en un club de petanca i l’antic canòdrom d’Antoni Bonet i Castellana, frec a frec amb la Riera d’Horta.

La finca rural s’ha transformat en un restaurant i roman dempeus perquè, vora 1952, els seus propietaris ho exigiren com a condició sine qua non per a impulsar una de les propostes més atrevides i modernes de la Barcelona contemporània, les vivendes del Congrés Eucarístic, diferents, fins i tot per trencar l’ordre harmònic horitzontal d’aquells marges comtals.

Ca L’Armera o Can Ros fou, segons les escasses fonts disponibles, una vila romana, quelcom probable si s’atén com els orígens de la propera Vilapicina també es relacionen amb aquest període.

A partir del segle XVIII, la propietat fou compartida pels Peguera i els Ros, un condomini força endogàmic, com en breu comprovarem. L’extensió de la masia era enorme i s’envoltava de la majoria de camins crucials de la zona, del de Sant Iscle a la carretera de Sant Andreu a Barcelona, de la de Sant Martí a Horta a l’homònima riera, totes elles d’un veïnatge sòlid, com si fossin possessions dels terratinents.

Una d’elles ens proporciona molta informació del seu poder. Parlo de la llegendària Micaela de Borràs Peguera Casanovas, vídua des de 1837 del noble cavaller Joan de Peguera i en segona instància de Matías Ramón Casanovas de Bacardí, amb tanta  generositat com per a renunciar a la seva immensa herència; potser en tenia prou amb tot allò obtingut, ben difícil de gestionar.

Micaela fou la gran resistent i urbanitzadora de la part superior del Camp de l’Arpa, i sorprèn com els Comuns no li dedicaren cap plaça o carrer al barri, quelcom bastant metafòric de la seva derrota als barris de veritat, sense preocupació per a conèixer el seu teixit; d’haver-ho fet, haguessin revalidat mandat, però han preferit campanyes de postal pels que no viuen a l’Upper Diagonal i encara es creuen classe mitja.

Micaela tingué, fins a la seva mort el 1867,molta feina. Les seves possessions comprenien hectàrees del Fort Pienc, la masia de Can Peguera, tot allò circumdant a la farinera gran de la Sagrera, on avui hi ha el parc de la Pegaso, més bons metres de la carretera de Ribes i un sector gens menyspreable de Vilapicina, urbanitzat a finals del segle XIX per Joaquim de Ros, fill de Joan Baptista, senyor de la nostra protagonista d’aquests paràgrafs, un cop la seva cosina passà a millor vida.

A partir d’aquest moment, en consonància amb tota la perifèria, els Ros aplicaren amb escreix el deliri urbanitzador finisecular. Joan Baptista es centra als voltants de la farinera, al carrer Gran de la Sagrera, mentre Joaquim enfocà més els seus esforços a Vilapicina, mitjançant el meravellós carrer de la Mare de Déu de les Neus, una ruta secundària i paral·lela al passeig de Santa Eulàlia, enllaç entre Horta i Sant Andreu que, junt a d’altres prohoms, volgué connectar encara més a través d’un frustrat projecte tramviari el 1880.

Durant aquells decennis, Can Ros fou la peça intocable del patrimoni familiar, rehabilitada el 1915 i el 1942 pel fill de Joan Baptista, Ignacio de Ros y de Puig, l’home essencial de tota aquesta trama. La seva biografia donaria per a vàries Barcelones i la rescatarem si hi ha oportunitat. Per ara ens quedarem amb quatre trets bàsics. Nascut el 1876, contragué matrimoni amb Pilar de Ramis, filla d’una família de la burgesia de Sant Celoni, amb immobles agrícoles i camps a l’àrea de Santa Maria de Palautordera.

Ignacio podia pertànyer a l’aristocràcia dels afores, sense per això disminuir ni molt menys els seus dons per a integrar-se entre la flor i nata del centre barceloní, a partir de saber treure profit dels seus talents i emprar la rutina social de la seva classe sense avorrir-se. La seva vocació política s’intueix des de la joventut, adscrit a cercles catòlics a Barcelona i Sant Celoni, ciutat poble on organitzà als anys vint actes d’exaltació patriòtica.

Tot aquest desplegament assolí el seu punt àlgid durant la dictadura de Primo de Rivera, quan fou regidor amb galons, ocasional tinent d’alcalde, ben col·locat a mil juntes municipals i un dels artífexs de certa castellanització del nomenclàtor, d’altra banda molt pompós durant aquell septenni, amb l’avinguda Gaudí dedicada al batejat com su Mussolini per Alfons XIII, o el passeig Maragall al terrorífic Severiano Martínez Anido.

Durant els anys vint hi ha una contradicció molt especial entre l’activitat de patriarca a Can Ros, assetjada sense perill pels Indians al carrer de Cienfuegos i pel naixent barri de la Jota, rere la Riera d’Horta. L’horitzó envers Concepción Arenal era gairebé verge, així com el del seu tros, gairebé privat, de la carretera d’Horta a Sant Martí, amb una rèmora a Cartellà un cop superada l’avinguda dels Quinze, Borbó fins fa no gaire.

Aquesta estretor l’evoca una mica à la Rosebud de Citizen Kane durant la Guerra Civil, període on es refugià a Can Ros, imagino ben defensat pel tracte amb els camperols al seu servei, transmès de generació en generació i amb vincles molt forts per ser ben a prop masies com Can Xiringoi, Can Garrigó, Torre Llobeta, Can Berdura, Can Sabadell o Can Vintró, tan sols per citar-ne les fonamentals quan formar part de Barcelona encara era quelcom força inversemblant, malgrat el seu imperialisme.

Ros morí el 24 de juliol de 1947. Es celebraren funerals en honor seu a Santa Anna, el clan tingué la seva residència en aquest carismàtic carrer del centre, i a Santa Eulàlia de Vilapicina. Era cavaller de la reial mestrança de cavalleria de Sevilla, D’honor i devoció de la Sobirana Ordre de Malta i també de la de Carles III.

L’herència de Can Ros, restaurada el 1942 pel seu fill Joaquim de Ros i de Ramis, es dividí entre els vuit fills, amb la casa en règim de fideïcomís pel més gran, Joan de Ros. A principi dels cinquanta, els hereus vengueren setze hectàrees i mitja al Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic, següent esglaó d’aquesta nova sèrie, on convé contextualitzar molt bé els seus perquè abans de passejar a fons pels seus carrers.