Dalí i Tàpies, de Xile a la Xina

En poc temps s’han inaugurat dues exposicions de clàssics contemporanis catalans; si a Xile es va inaugurar l’exposició “Antoni Tàpies, obra gràfica” al Centre d’Extensió de la Universitat Catòlica de Xile, al centre de Santiago, a la Xina s’inaugurà “El Geni de Dalí”, a l’International Fashion Center de Guiyang, una ciutat emergent del sud-oest de la Xina.

Els dos muntatges són una feina quixotesca. Una feina que, malgrat les distàncies entre un i altre projecte, tant geogràfiques com de recursos, tant de format com conceptuals, deixarà als visitants la petjada i el coneixement del fruit d’una terra culturalment fèrtil com la catalana. Però, atenció, una fertilitat que, si les administracions no adoben, cuiden i recolzen, convertirà la nostra cultura en un fòssil més enmig d’un sequer de grans dimensions.

Portar i fer dialogar els nostres artistes amb altres entorns culturals ens amplia la visió del món, i contribueix a superar els prejudicis que l’anquilosament cultural comporta. Reafirma la importància de la cultura com a eina diplomàtica en la superació de conflictes.

“Antoni Tàpies, obra gràfica”, al Centre d’Extensió de la Universitat Catòlica de Xile (del 16 de març al 30 de juny de 2023)

En el moment de penjar els gravats de Tàpies en el mateix centre que avui conserva gran part de l’obra plàstica de Violeta Parra, a pocs metres del seu malaurat museu, ens porta a veure afinitats conceptuals entre ambdós. Si despullem a Violeta del vestit folklorista, descobrirem en ella una inquietud per la condició humana, les injustícies, la lluita per la igualtat… que també és present en l’obra de Tàpies. Els dos creadors tenen una mirada cap allò que ens connecta amb la terra, amb la riquesa de la pobresa, la dignitat de l’individu que viu amb allò que té. I tenen també en comú una càrrega espiritual que sobrepassa la materialitat de les coses, i que ens parla de la importància de les coses senzilles; de la  força expressiva d’un mur o d’una arpillera.

Mentre Tàpies construeix a través d’un gest enèrgic, a vegades amb ràbia continguda, Violeta ho fa a través de la puntada rabiosa, hereva de la tradició popular que construeix figures, formes i escenes; i que, com en Tàpies, venen a referir-se a la preocupació d’un món que els dos veuen que està col·lapsant. No és gratuït que Violeta fos convidada i exposés les seves arpilleres al Louvre en un moment on l’anomenat Art Brut estava en el punt de  mira del món cultural europeu. La faceta plàstica de Violeta Parra i Antoni Tàpies estan molt més properes del què aparentment sembla.

No és nou dir que Tàpies, durant la seva trajectòria, sent una forta afinitat cap a les filosofies i la cosmovisió de les cultures orientals; el Haiku, la pintura Xina, la poesia japonesa van agafant espai de la seva biblioteca, i aquesta necessitat de la contemplació mística que envolta les expressions culturals tradicionals orientals el van omplint. Així, la complicitat i -a la vegada- la força d’un signe són per a ell elements que guanyen espai en la seva obra. Un signe que mai és unívoc, sinó polisèmic, perquè Tàpies no imposa, sinó que convida a la reflexió.

“El Geni de Dalí”, a l’International Fashion Center de Guiyang (del 27 d’abril al 30 d’agost de 2023)

Si bé Tàpies és el silenci, Dalí és el soroll. El geni de Figueres no va trigar a veure la importància de la mediatització, tant en la societat com en la creació artística. De seguida es preocupa i s’ocupa dels mitjans, i juga per a fer-los treballar a favor de les seves propostes. Aquesta mediatització és una eina més en la creació d’un món propi histriònic de Dalí, que beu de la seva capacitat de crear correspondències i afinitats entre objectes, conceptes i visions que semblen llunyanes. Dalí és capaç de portar una troballa atzarosa a l’alçada d’obra singular, artística o no, però que interpel·la a la societat i al públic.

Les creixents ciutats xineses tenen molt de dalinianes. Ciutats altament tecnificades, on tot passa a través de la pantalla d’un smartphone. Aquest apèndix humà s’ha convertit en un element essencial per viure a la Xina, un país que, ara per ara,  és el paradigma de les societats mediatitzades.

Segurament, si Dalí visqués avui, faria de la Xina la seva segona pàtria, enlloc dels EUA. Qualsevol de les ciutats emergents del subcontinent xinès seria un lloc adient. La Xina moderna, plena de contradiccions, té una capacitat regenerativa que molt s’assembla a la que tenia Dalí. El difícil equilibri entre la força de la tradició i el pes de la tecnologia crea uns contrastos culturals i paisatgístics, sense oblidar els socials, que no deixen de ser un terreny fèrtil per a les propostes dalinianes.

Dalí encaixa en aquest món que podríem qualificar com a surrealista on, com un palimpsest o un cadàver exquisit, se sobreposen tradició i modernitat en un automatisme sense fre, i que genera paisatges impossibles, com ho són els paisatges dalinians.

Ressonar en el buit

Més enllà del propi relat de les exposicions, ja interessants per elles mateixes, i del diàleg que es crea amb les formes culturals locals dels municipis que acullen les exposicions, per la difusió de la cultura catalana, amb totes les seves contradiccions i equilibris, experiències com les que aquí citem són un actiu que ens situa com a territori de creació i generació de formes culturals. Obert a compartir i co-crear noves propostes i llenguatges, potenciant així les relacions culturals com un eix bàsic per a la superació de perjudicis i conflictes.

La pervivència de la cultura catalana no s’aconseguirà des de la mirada intimista i interior de la nostra cultura, sinó des d’una mirada oberta, generativa, dialogant i constructiva amb ganes d’aprendre dels altres i de mostrar-nos als altres sense prejudicis; sempre des d’una relació horitzontal, de tu a tu.

És important ser receptius amb aquells que, des de distàncies o espais culturals llunyans, se’ns acosten per conèixer-nos millor. Els hi hem de reconèixer el seu esforç cap al coneixement i difusió de la nostra cultura. I, és més, ens hem d’obrir a establir una relació continuada que pugui fructificar en propostes conjuntes que construeixin vincles, relacions i generin un coneixement i formes expressives mútues.

Si volem ser i perviure com a cultura, no podem deixar que aquesta es converteixi en un espai administratiu. Hem de lluitar i crear espais generatius de mirada àmplia i atrevida. Malaguanyat esforç fem a conservar un patrimoni sempre tancat portes endins.

Una llàstima, Molt Honorable President, que en passar per davant hagués visitat l’exposició de Tàpies a Santiago de Xile un assolellat dissabte de març. Les seves paraules cap a la cultura, com les que va pronunciar durant la presentació dels anys Picasso, Dalí i Tàpies, haguessin tingut sentit. Però, una vegada més, ressona la buidor cap a la cultura. La mateixa d’aquells que no veuen més enllà de la cicatriu del cordó que ens unia a la mare, s’il·luminen amb focs artificials, terminologia anglòfona o tecnologia i nomenclatura sense sentit.