Al 1977, el sisè president de la República Italiana Giovanni Leone li donava a un jove empresari milanès la medalla de Cavaliere del Lavoro al Palau del Quirinal, la seu de la presidència italiana. Poc sabia aquell quadre històric de la Democràcia Cristiana que el guardonat, que aleshores tenia 41 anys i ja preparava el seu salt des del sector immobiliari al mediàtic, que quinze anys més tard, al 1994, en Silvio Berlusconi es presentaria per ser primer ministre italià i guanyaria. I que seria, a més, no només el fill bastard de les cendres de la Primera República (1947–91), sinó que es convertiria en l’home polític més rellevant de la història recent italiana, deixant llegats de simpatia i brutícia.
Quan li vaig proposar al director d’aquest diari, en Guillem Pujol, escriure un article sobre aquest personatge, no em vaig poder estar de dir-li també: “Tinc un sentiment estrany, era un personatge tòxic i perillós, i alhora molt simpàtic, el típic amic que saps que no has de tenir però que saps que t’ho passaràs bé quan surtis de festa amb ell”. Hagués hagut d’incloure: “i acabes empastifat mentre ell canta dient-te que no cal preocupar-se per la brutícia”. I és que no conec ningú que no hagi dit mai que Silvio Berlusconi era un antipàtic. Era un maleducat, un bèstia, deia coses sense cap tipus d’educació protocolària, se’n reia de tothom i de tots (sobretot dels intel·lectuals de l’esquerra italiana) amb l’arrogància de saber que ell era cent vegades més ric que ells, que havia suat més que molts d’ells, que havia creat un holding empresarial de primera magnitud a Itàlia i a Europa, que tothom ballava al seu so… Però… Era un tio molt simpàtic. I ha deixat una sèrie de llegats polítics que ens fan entendre la visió, perversa, però visió al cap i a la fi, que tenia: canviar per a mantenir.
I qui podria votar una persona així? Al 1994, més de 16 milions d’italians. Al 2001, més de 18 milions. I al 2008, més de 17 milions. Les tres vegades, amb participació de més del 80%. Silvio Berlusconi és l’únic polític italià que ha acabat una legislatura sencera, des de 2001 a 2006. La mitjana de temps d’un primer ministre italià és de 3 anys com a molt, i les legislatures duren uns cinc anys constitucionalment.
Repetim la pregunta: Qui ha votat, en Silvio Berlusconi? Sobretot homes que l’han idolatrat o el volien copiar, homes que, com ell, tenen una empresa (a vegades petita, a vegades mitjana) o són, directament, autònoms (el primer ministre Berlusconi va baixar els impostos, sobretot pels autònoms i les pimes, al 2001); homes sense vergonya, catòlics però cansats d’haver de seguir la moral catòlica; homes que volen viure bé, calcio els vespres dels caps de setmana, bons dinars i sopars, pocs immigrants als carrers, pocs problemes, que se’ls reconegui que són la persona més important de la casa, de la cuina i del llit. En Berlusconi era un gran venedor, els havia sabut vendre (a aquests homes, però també a moltíssimes dones) que ell (amb una fortuna que havia arribat a rondar els 5.900 milions d’euros, segons la revista Forbes) era com tots ells, però més i millor. “Si jo ho he aconseguit, vosaltres també”. I hi ha hagut còpies arreu: la darrera és l’extrema americana Donald Trump. A Espanya, en Jesús Gil el va voler copiar (experiment Marbella–Atlético). I a Catalunya, el seu sòsies més nostrat podria ser en Joan Laporta. Cada berlu té el seu motlle nacional, al cap i a la fi.
I tornem a repetir la pregunta: Però, qui vota a aquest home? Quantes vegades hem sentit, o murmurat, aquesta pregunta! Una anècdota per entendre una mica més el personatge: al barri europeu de Brussel·les, a deu minuts a peu del Parlament Europeu, hi ha un restaurant napolità que es diu Le Nouvel Artiste Da Enzo. En Vincenzo Sorvillo ha sabut crear un trosset de Nàpols a Brussel·les, cuina fatta a casa, de vegades hi has de pagar en espècies “perquè la màquina no funciona” (ai), però sempre menges bé, beus bé, t’ho passes bé: il Presidente, com li diu l’Enzo, durant la seva primera curta etapa d’eurodiputat (1999–2001), tancava el restaurant amb desenes de persones, segurament pagava en cash, era l’ànima també d’aquella festa, i finalment deixava la seva empremta amb alguna foto de la que l’Enzo encara està tot cofoi i l’ensenya a tothom: “Aquí il Presidente Berlusconi venia i ens ho passàvem molt bé!” (Ci divertivamo tantissimo!). Com no estimar una persona que t’omple el local de vida, et paga més del compte, et fa sentir important perquè amb ell veuràs gent important (polítics, polítiques, empresaris, veline o hostesses de televisió reconvertides en polítiques, alts funcionaris de Roma i de Brussel·les…) i, a més, t’inclou en tot aquest sarau que ha muntat a casa teva!
Potser és a Brussel·les on veurem, de forma més explícita, el seu llegat més rellevant: l’obertura a les noves dretes europees, com ara Fratelli d’Italia, la Lega, Reagrupament Nacional, Llei i Justícia, per part de la dreta democristiana clàssica (el Partit Popular Europeu). En economia, neoliberals com en Reagan. En societat i valors, amb en Donald. Això ja ha anat funcionant a Roma, amb l’actual primera ministra, Giorgia Meloni, que va debutar com a ministra, amb la cartera de Joventut, al darrer govern Berlusconi, de 2008 a 2011. I ella, el dilluns 12 de juny de 2023, ha glossat a Twitter la vida d’una persona que li ha fet de mentor polític. Després de les eleccions europees del juny de 2024, veurem la berlusconització final en la política europea: la democràcia cristiana clàssica s’ha acabat, és cosa del segle XX. Al XXI, la dreta és més crua, no està d’acord amb la correcció política (o almenys la fa servir per fer mal a l’esquerra, que alhora la manipula i exagera en el seu ús). Al segle XXI, la dreta és més dura, és obertament xenòfoba, llei i ordre a l’americana (almenys encara sense armes de foc a casa).
Berlusconi, en realitat, és el gran importador de l’americanitat en el modus vivendi europeu. Aquest és el seu gran llegat: tot és show business. Des dels clubs de futbol que ha tingut (Milan, Monza); a les teles arreu d’Europa (Mediaset, que a Espanya ha trobat la seva versió més esperpèntica gràcies, justament, a una productora catalana: La Fàbrica de la Tele); i, com no, a la cosa pública. Cal veure quina plataforma de streaming farà la sèrie de la seva vida, perquè segurament hi posarà cullerada alguna de les empreses de la seva família.
I aquí hauríem d’acabar: mort el patriarca, veurem què passa amb les dues nissagues que el succeeixen. Per una banda, el holding familiar Fininvest (Finanziaria d’Investimenti), presidit per la seva filla gran Marina. Segurament serà justament aquí on no veurem gaires canvis, ja que darrerament han estat els seus fills Marina, Piersilvio, Paolo i Barbara els qui han gestionat, de forma discreta i eficient, aquest imperi empresarial oligopolístic (o directament monopolístic). En les seves darreries, en Silvio semblava gestionar directament només l’Associazione Calcio Monza, joguina que va comprar l’any 2018 i que va aconseguir que pugés de la Serie C a la B al 2020, i de la B a la A al 2022, quedant-ne onzena en aquesta darrera temporada. Serà potser la seva nissaga política, Forza Italia, que ell governava com una mena d’empresa dins de la cosa pública, la que veurà alguns maldecaps, ja que no hi ha successor clar allà dins, i tothom acabarà per comprendre que Fratelli d’Italia i la Lega són els nous llocs on estar. Al cap i a la fi, en Silvio Berlusconi va ser el primer i principal actor en coaligar les tres dretes des de 2001. El seu llegat perdurarà arreu d’Europa.
Catalunya Plural, 2024 
