Eco-masclisme i racisme verd

Què és foc, què és cremar? –es pregunta l’Ariel a la versió en acció real de La Sirenita que s’ha estrenat aquest any. I Twitter crema indignat; l’Ariel és negra. Les respostes més ben intencionades recomanen a aquests adults commocionats per la inexactitud –biològica?, històrica?– d’aquesta última versió de La Sirenita que llegeixin les milers de pàgines publicades amb lectures feministes, queer i trans de la pel·lícula. Però ningú no llegirà res, ni falta que fa.

Haver construït la raça i la sexualitat en termes d’identitat és un dels grans èxits de la indústria de l’entreteniment. El paradigma identitari, efectivament, ens entreté; captura la nostra atenció i la dirigeix ​​cap a discussions estèrils i nínxols de mercat. Però, és clar que Ariel és negra, o del sud-est asiàtic, i definitivament és un cos trans feminitzat; encara que potser no pels motius woke i puritans que voldríem.

En una acció el 2022 davant de les instal·lacions de la marca El Pozo a Múrcia i en una altra, el 2023, davant d’una de les fonts del Palau Reial de Madrid, activistes de Futuro Vegetal protestaven perquè l’agroindústria espanyola consumeix el 70% de l’aigua estatal i contamina la resta amb purins, antibiòtics i hormones. Resulta evident que, amb aquestes dades, l’Ariel és inconscient i irremeiablement trans; viu en un medi contaminat de disruptors endocrins provinents de la indústria agrícola. El seu sexe, sigui quin sigui, està immers en un procés de construcció tecnològica que no depèn del desig, sinó dels abocaments del primer món. Des d’aquesta perspectiva, és l’Ariel trans? correm a quadrar-nos en formació contra els trànsfobs?

Si, a més, tenim en compte que les granges més industrials i les fàbriques on es produeixen i manipulen els plàstics més contaminants s’ubiquen als mateixos llocs del sud global on els països desenvolupats exportem les nostres deixalles, evidentment l’Ariel, a més d’inconscientment trans, haurà de ser racialitzada. Però, és el seu color de pell el què hauríem de discutir? correm a llançar una alerta antiracista?

Potser el paradigma identitari estigui ordenant les nostres opinions en filies i fòbies amb massa rapidesa, perquè si veus La Sirenita sense aquestes estructures teòriques, l’Ariel és un personatge que es presta a explicar-se amb més facilitat des de lògiques de sinestèsia, a partir dels seus desitjos i des de la seva fantàstica corporalitat. Al capdavall, la sireneta és una noia que passa l’estona cantant-li a un peix tartamut, que les seves prioritats són veure alguna cosa especial, ballar, torrar-se al sol, estudiar, cremar-se un dit i segurament desfer-se del carregant cranc i del seu pare.

Crec que allà ho entendran, ja que no prohibeixen res. Per què m’haurien d’impedir anar a jugar? –canta la pobra insensata entre forquilles i llevataps oxidats. Doncs és clar que ho podríem entendre, i és clar que no prohibim res del que puguem ser aliats o haters, però aquesta cantarella no ens interessa. La llibertat material i d’opinió que ens donem se sustenta en aquest tipus d’opressions indirectes, gairebé inconscients, reprimides i subcontractades a l’inevitable intercanvi global de béns i desaprofitaments que resulta, en molts casos, en una realitat d’amables eco-masclismes i racismes verds dels quals preferiríem no haver-ne de parlar.