Hi ha polítics als quals els agrada tant la Fórmula 1 que parlen de la política com si fos una cursa de cotxes. Un espai de soroll i competitivitat on només guanya qui queda primer. Però la política, malgrat tenir característiques competitives, és més aviat com el ciclisme en ruta, una competició on la col·laboració entre els participants és fonamental.
La normativa aplicable als ajuntaments dictamina que és alcalde qui aconsegueix el suport de la majoria absoluta del plenari. I, com a opció secundària, si cap candidat l’ha aconseguit, ho és qui ha obtingut la majoria de vots, per molt feble que sigui la seva majoria al plenari.
En general, sembla del tot preferible per a la ciutadania tenir un govern ampli representatiu de voluntats diverses expressades a les urnes que un govern feble encapçalat pel candidat del partit més votat, però incapaç de bastir una majoria de govern àmplia i amb un cert grau de consonància en els seus objectius.
En un context global de pujada de l’abstenció, certa onada conservadora i, a Catalunya, de desencís del moviment independentista, a Barcelona el candidat més votat ha estat Xavier Trias, un conservador que ha assolit 11 regidors evitant qualsevol referència a l’independentisme, reivindicant l’herència de Pujol i concentrant el vot de protesta contra el govern municipal. En particular, ha atret bona part del que va anar a parar a Ciutadans.
Curiosament, malgrat aquest vot de càstig al govern municipal, els socis que el conformaven han passat, paradoxalment, de 18 a 19 regidors, ja que els Comuns han perdut un regidor i el PSC n’ha guanyat 2 en superar els Comuns per uns centenars de vots.
ERC, tot i el seu descens electoral a Barcelona, similar al patit a tot Catalunya, té a les seves mans fer possible un govern progressista, amb polítiques valentes per garantir el dret a l’habitatge o lluitar contra la contaminació i el canvi climàtic, que doni continuïtat a les ja acordades aquests 4 anys amb Comuns i PSC i que vagi més enllà. L’alternativa d’actuar en clau d’una unitat independentista que va saltar pels aires fa temps representa subordinar-se a un alcalde que vol donar barra lliure al turisme massiu i al lobby immobiliari. I que ha deixat en campanya perles negacionistes com que els cotxes no tenen res a veure amb el canvi climàtic o propostes estrafolàries com negar-se a connectar el tramvia per la Diagonal.
Barcelona mereix un govern progressista, com ho és la majoria de la seva ciutadania, i fort per fer front als reptes que té per davant. Així que la millor opció sembla ser un tripartit progressista format per ERC, Comuns i PSC, els components del qual ja han arribat a grans acords de ciutat durant aquest mandat, entre ells l’aprovació de cadascun dels 4 pressupostos o la connexió del tramvia.
Evidentment, cal trobar una fórmula d’acord que satisfagui a les tres parts, així que confiem en la imaginació dels nostres representants. No oblidem que la seva missió és aconseguir portar a terme el màxim de polítiques expressades en el seu programa i a la campanya electoral i això, gairebé sempre, és millor fer-ho des del govern que des de l’oposició.
Catalunya Plural, 2024 
1 comentari
César Ochoa els feixistes NO farien millor comentari que el que has fet tu. Ets periodista???? i dones voltes pels carrers de BCN???? El gran problema es que els partits amb representació municipal són simplement buròcrates, i vividors de la politica. Govern progressista???Suposo que vols dir govern dels incompetents . Un últim apunt. Ni amb Trias ni sense Trias . La classe política catalana es mediocre i vulgar. La classe empresarial igual que el conjunt de la societat catalana, sobreviu en un un pais Catalunya que està en reculada total.