L’endemà de les eleccions municipals, Pere Aragonès compareixia davant les càmeres per a fer una anàlisi dels (fluixos) resultats de la seva formació. Les paraules del president de Catalunya foren aquelles tan característiques d’ERC quan, a la primera de canvi, les coses se’ls hi torcen una mica: mirar cap a la dreta i intentar satisfer a Junts per Catalunya, en aquest cas, amb la mitja proposta de repensar la possibilitat de concórrer a unes llistes úniques. Qui es pensava que ERC havia passat pàgina, s’equivocava, perquè la síndrome d’Estocolm és forta i la possibilitat de repetir els mateixos errors del passat, elevada.
Dues setmanes més tard, Arnaldo Otegi (Bildu) i Oriol Junqueras (ERC) compareixen en roda de premsa per anunciar que ambdues formacions concorrerien en una llista única al Senat a les eleccions del 23 de juliol sota el nom d'”Esquerres per la Independència”. Una de freda, i una de calenta. El discurs d’ERC en l’àmbit estatal ha estat fixat en l’eix de classe, empenyent per arrossegar cap a l’esquerra les polítiques públiques del govern de coalició sense perdre la mirada —i l’estratègia— sobiranista. A Catalunya, però, ERC sembla que encara no ha aconseguit deixar enrere la relació tòxica que arrossega dels anys de Rahola i Colom. D’alguna manera, el seu sentir conservador i acomplexat respecte la figura de Jordi Pujol ha quedat incrustat en la forma d’una por estructural.
El raonament estratègic que es fa des d’aquest complex és que hi ha una sèrie de potencials votants, més preocupats per la independència que per la distribució de la riquesa, que ballen entre Junts per Catalunya i la formació republicana. De girar “massa” a l’esquerra, perden vots a la dreta; d’explicar que la independència no s’obtindrà només si ens agafem de la mà i ho desitgem molt fort, sinó que és necessari una anàlisi realista de la correlació de forces, seran acusats de botiflers i traïdors. Però és un raonament erroni. La causa dels alts i baixos d’ERC és precisament la incapacitat de trencar el cordó umbilical que els uneix amb l’eterna convergència.
Al votant d’ERC li falta autoestima, i no hauria de tenir raons per ser així. ERC presideix la Generalitat, és el partit amb un major nombre de regidories al país i la primera força catalana amb representació al congrés dels diputats. Una ERC on primés la memòria de Companys i la voluntat d’esquerres de Joan Tardà disposa dels elements suficients per entroncar amb sentir majoritari del país. ERC té por a perdre a vots pel costat de Junts, però el forat que li pot fer al sector progressista del PSC i a una part dels comuns ho superaria amb escreix.
El problema del PSC és un altre, un possiblement més greu i difícil de resoldre. D’entrada, la família socialista ha conviscut històricament amb dos discursos: el que mantenen a l’oposició – republicà, sovint federalista, i amb més contingut progressista —, i el que exerceixen quan han governat. Però si el complex d’ERC ve determinat pel món posconvergent, el dels socialistes el determina l’Estat i les seves estructures. El PSOE mai ha dominat l’esquelet de l’Estat, ni la judicatura, ni en la policia. Però, històricament, ha preferit caure’ls-hi en gràcia per guanyar-se el seu favor puntual en lloc d’enfrontar-s’hi. Només amb la tensió constant de l’esquerra (cas del govern estatal o de l’Ajuntament de Barcelona), s’han pogut tirar endavant polítiques públiques en les quals el votant socialista progressista s’hi veu reconegut.
En els darrers anys un element més allunya els socialistes dels postulats de Pablo Iglesias, el seu fundador. L’aparició de Ciutadans els va empènyer cap a la dreta, i ara, un part d’aquests votants s’han quedat al partit; per por a perdre’ls, els socialistes accepten alguns postulats impensables anys enrere. Collboni ha flirtejat durant la campanya amb discursos racistes relatius a la seguretat al districte de Ciutat Vella, i sovint el to del candidat s’apropava més al de Trias que al de Colau, amb qui ha governat.
I arribem a la ciutat de Barcelona, a tres dies perquè se sàpiga qui serà, finalment, l’alcalde de la ciutat. Quina és l’alternativa possible a l’esquerra de Trias? Depèn principalment d’una qüestió: la voluntat dels partits que es diuen d’esquerres de fer polítiques d’esquerres. “Fets, no paraules”, que deia Montilla.
Catalunya Plural, 2024 
