Minuts abans de què comencés la investidura de l’alcalde de Barcelona van començar a sonar tots els telèfons. Transcendia que els Comuns havien decidit votar a Collboni tot i anarse’n a l’oposició. De cop s’obria la porta a què Jaume Collboni, el candidat del PSC, es fes amb l’alcaldia amb els vots del Partit Popular. Les cares dels assistents a l’acte reflectien sorpresa, desconcert i indignació, a una banda. I alegria a l’altre. El guió havia fet un gir digne del final d’una pel·lícula d’intriga. La votació (16 a 23) feia alcalde, per sorpresa, a Jaume Collboni.
Els parlaments dels qui ja es veien al govern municipal, Xavier Trias i Ernest Maragall, estaven carregats d’amargor i retrets. Els de socialistes i comuns anaven plens d’arguments, especialment dirigits als seus electors. I el de Xavier Sirera, del PP, eren les paraules del que es sentia l’autor real del desenllaç. Una vegada a l’escalinata de l’Ajuntament, la cara dels regidors eren un poema, sigui per un motiu o un altre: Uns tenien que dissimular la seva alegria, i altres no podien amagar la decepció.
El camí del nou consistori fins a la Generalitat no va tenir la intensitat de fa quatre anys. Segurament l’efecte sorpresa no havia donat temps a congregar seguidors d’uns i altres a la Plaça sant Jaume. I una vegada a la Generalitat, una certa fredor. El gir de guió havia agafat amb el peu canviat al president de la generalitat. I així ho va fer notar Pere Aragonès en el seu discurs: la tesi de què tot és fruit d’un pacte acordat pels dos grans partits de l’Estat és la versió oficial de l’independentisme i la que corre més per les xarxes.
Catalunya Plural, 2024 
