A l’últim ple de l’Ajuntament, Ada Colau es va acomiadar amb la certesa de no tornar: “He estat presidenta durant vuit anys i està per veure l’alcalde i el govern que surti dissabte que ve o els propers mesos. En tot cas, segur que no tornaré a presidir el ple“. La filla del Guinardó, antagonista d’una oligarquia parapetada contra vent i Tramvia al seu endogàmic univers “Upper Diagonal”, deixava el càrrec havent defensat el seu projecte contra les campanyes mediàtiques i un dur lawfare.
Aquests dies hem començat a llegir balanços d’aquests vuit anys al capdavant de Barcelona. A mesura que es rebaixi el soroll ambient i el seu llegat es pugui veure en perspectiva, es constatarà que va respondre amb mèrit indubtable a un temps de crisi profunda. Al relat històric s’hauran de ressituar moments tan crítics com els atemptats del 17 d’agost o la pandèmia de coronavirus, per citar-ne dos. Es comprovarà també, quan la història li faci justícia com acostuma a fer-ho amb els de sota, que va redefinir la ciutat amb un model ecològica i socialment més just; l’únic apte per encarar la duresa de tot el què ens ve.
Sobre tot això i més, hi haurà temps per a fer-ne balanç. Però ara ens interessa entendre davant de quin escenari ens situa el ple de dissabte, i quines opcions s’obren a partir d’aquí. En acomiadar-se, Ada Colau se n’havia anat amb la única certesa del final del seu mandat. A l’aire quedava tota la resta i una recta final de negociacions d’infart. Un període breu i intens dels que apassionen a qualsevol politòleg, i molt especialment els que identifiquem en la decisió la matèria primera de la política.
Dissabte per fi es van aclarir les incògnites amb un gir final del guió, al qual els Comuns semblaven resistir-se, però no els va quedar cap altra opció que acceptar: Collboni seria investit alcalde amb els vots de dues formacions antagòniques, però conjunturalment unides en una votació instrumental. A un costat, BComú cedia els vots, però es passava tot seguit a l’oposició; a l’altre, el PP intentava compensar el destí del pacte valencià i presentar-se com un partit “constitucionalista” de cara al 23J. Un exercici de Realpolitik.
Com a rerefons de la votació, la decisió audaç de Moncloa de situar la constitució dels municipis a l’horitzó del 23J. Si no hagués estat per això, el guió escrit del retorn cap a l’ordre del 78 prescrivia una alcaldia de Trias amb suport del PSC i l’estabilitat d’una majoria absoluta de 21 vots comptats (cosa que la politologia coneix com a “coalició mínima vencedora”, per cert encara ben possible). No sorprèn la indignació de la gent d’ordre, que hauria preferit la sociovergència amb Trias. Però tampoc no és una sorpresa que la crisi de règim segueixi més lluny de tancar-se del que solen pensar els defensors del marc constitucional; molt especialment en territori català, a tots els efectes epicentre antagonista de tot el succeït des del 2010.
Es fa de dia després d’una segona legislatura de la Colau, que no és poc. Aconseguir ser la primera dona alcaldessa de Barcelona, dues legislatures en una posició minoritària i tot això sense renunciar a ser una força de ruptura i de canvi constituent… No van resistir una segona legislatura els seus antecessors, Trias i Hereu, malgrat tenir una situació política força menys adversa i projectes polítics del tot homologables als paràmetres institucionals del règim. Que Ada Colau hagi resistit, fins i tot havent estat derrotada en vots el 2019, mostra la intensitat que encara té a Barcelona l’antagonisme polític.
Des de dissabte, però, tot ha estat gesticulació per part dels perdedors en el seu intent per salvar la cara davant dels seus votants. La ràbia i la impotència davant del poder efectiu de la decisió han estat predominant com a tonalitats emotives de la política a l’esfera pública catalana. També a les mateixes files dels comuns, on el seu sector independentista es dol per no haver aconseguit tornar a plasmar una decisió com l’expulsió de Collboni el 2017. Sembla que entre l’opció d’haver d’escollir entre Trias i Collboni, el primer fos la seva opció preferent, fins i tot si amb això, en realitat, només es beneficiés la Barcelona del Cercle Eqüestre.
Però si un s’abstrau i mira enrere sense ràbia, descobreix que la ciutat només ha estat fidel a ella mateixa. En línies generals, dissabte es va tornar a votar d’acord amb els vells aliniaments: una majoria progressista en general amb una concreció de la correlació entre el PSC i el BComú; com abans ICV i abans fins i tot PSUC. Ja no estem en els bons vells temps socialliberals de la Barcelona postolímpica (no per res Collboni va fitxar un perfil com Lluís Rabell). Potser sí en un altre punt indeterminat, però més proper a aquelles primeres eleccions en què el PSC i el PSUC van posar en marxa la ciutat democràtica. Com sigui, vuit anys després de la desfeta, el PSC coneix les profunditats del seu sòl electoral (cinquena força i quatre regidors), i sap que només un parell de centenars de vots els han donat el triomf sobre els Comuns.
Aquí és on la figura de “la Colau”, aquest significant de maltractament mediàtic articulat pel discurs de les elits econòmiques durant tots aquests anys, es pot girar avui sobre l'”Ada” oculta, com si es tractés del déu Jano. És sabut que a la mitologia romana era el déu de les portes, el que amb dues cares marcava el llindar del començament i el final, on encara avui fem el passatge de l’any nou al seu mes “gener”. Heus aquí, precisament, el poder de la decisió: marcar el pas pel llindar del que és irreversible en establir la cesura entre un abans i un després.
En decidir investir Collboni sense entrar al govern, BComú ha adoptat la millor decisió democràtica, és a dir, la que és pròpia de la forma “menys dolenta” de govern. A risc de ser massa simbòlic i esquemàtic, l’elecció de dissabte era, per una banda, triar entre Trias sense contradiccions a Pedralbes o Collboni amb contradiccions a Nou Barris; de l’altra, establir un horitzó polític per recuperar el marge perdut pel desgast de l’acció de govern. Amb la decisió adoptada s’obre la porta a recuperar una via que el triomf del 2015 va fer impossible: el projecte municipalista. Amb aquesta finalitat BComú disposa ara de l’avantatge de la seva posició davant d’aquest electorat barceloní que ha estat fidel a ell mateix.
Si el 2015 governar amb 11 en solitari era gairebé impossible per a Ada Colau, més difícil es torna l’aritmètica institucional amb només 10 per a Collboni. Un cop investit per BComú (el que implícitament és un gest cap a l’electorat que se n’ha anat al PSC) l’alcalde no pot recórrer a la sociovergència sense arriscar-se a perdre votants. La posició dels Comuns passa a ser la del Barlteby de Melville, que a cada moment podrà recórrer al “preferiria no haver de…” per salvar el seu llegat (compartit, per cert, amb el PSC). Tota la càrrega passa així al PSC i a provar que veritablement ha encertat amb el diagnòstic del moment de la ciutat. Mentrestant, BComú pot emprendre el projecte municipalista que en governar va deixar pel camí.
La destra ex activista “Ada”, experimentada alcaldessa avui, pot encarar així a “la Colau” si aborda un balanç autocrític i posa en marxa pràctiques instituents que reprenguin l’impuls democratitzador original de Guanyem Barcelona. Si no és així, sucumbirà a l’altra cara de la Colau i alinearà BComú en la genealogia refundadora, fracassada i en declivi de l’eurocomunisme: PSUC, ICV, BComú. Llegir avui l’encert de la decisió passa perquè Ada Colau assumeixi el lideratge d’una autocrítica sempre relativa, ja que els resultats i la consegüent votació de dissabte no són sinó una esmena parcial. L’energia de l'”egregor” que va forjar la il·lusió del 2015 espera l’Ada perduda.
Catalunya Plural, 2024 
