El règim del 78 es va anar construint sobre la fal·làcia d’una Espanya bipartidària, de vermells i blaus, capaç de representar les preferències dels votants. El seu partit més històric i estructurat –i el que més poder polític ha tingut i més vegades i durant més temps ha exercit la presidència- és el Partit Socialista Obrer Espanyol. El PSOE és qui té el rècord, de l’any 1982, de la majoria absoluta més contundent de la història parlamentària espanyola: de 202 escons. Gairebé un 58% dels escons. Al Congrés d’abans de les eleccions del 23 de juliol la formació liderada per Pedro Sánchez té només el 34,2% dels diputats i diputades. Una circumstància que, amb el seu famós triple, el president vol corregir.
Al sistema nascut de la transició no li agraden els governs de coalició, ni tampoc treu pit dels pactes de geometria variable. Sovint hem sentit malparlar als mitjans de comunicació estatals dels pactes de socialistes i populars amb forces d’àmbit no estatal com ‘hipoteques’, ‘xantatges’ o ‘submissió’. El parlamentarisme, que teòricament és un senyal d’identitat del sistema democràtic espanyol, sembla ser un obstacle o un problema.
Paradoxalment, cada cert temps, el Partit Popular i el Partit Socialista posen pausa a la seva pretesa enemistat per donar pas a polítiques d’Estat. Els pactes que escriuen amb majúscules, que compten amb la benedicció dels grans mitjans de comunicació, que fan que la política sigui honorable. Altura de mires, capacitat de negociació, generositat, lideratge. A diferència dels pactes que es fan amb les esquerres i els independentistes, que són xantatges i traïcions. Coses del màrqueting sistèmic.
L’elecció de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona ha estat un exemple de política d’Estat; de cooperació inesperada entre actors teòricament antagònics. Sóc poc sospitós de ser partidari de Xavier Trias, i tanmateix la investidura del nou alcalde socialista està envoltada de circumstàncies alarmants. La repetició, quatre anys després, de la fórmula Valls a Barcelona ha donat pas a una majoria Frankenstein d’aquelles que només es poden sostenir contra alguna cosa, però no pas per proposar quelcom. Veurem votar PSC, Comuns i PP alguna altra vegada en el mateix sentit durant aquests quatre anys? Segurament, no (almenys en cap gran projecte de ciutat). Una circumstància prou explícita.
Aquesta “santa aliança” entre socialistes i populars ha tingut un convidat especial a Euskadi: el Partit Nacionalista Basc. A Vitoria-Gasteiz, malgrat la victòria electoral d’EH Bildu, la candidata socialista va poder ser investida amb els vots de nacionalistes bascos i el Partit Popular. El que calgui per barrar el pas a les institucions als sobiranistes. A Galícia, curiosament, ha passat quelcom similar al municipi de Mugardos (A Coruña), on la candidata d’Esquerda Unida va decidir no propiciar un pacte d’esquerres i lliurar el govern local al Partit Popular. I sí, efectivament, el pacte alternatiu hagués estat encapçalat pel Bloc Nacionalista Gallec (BNG). Polítiques d’estat.
I ara toquen eleccions generals. La temptació de Sánchez era la d’esborrar Podemos i minoritzar la influència d’Esquerra Republicana o Euskal Herria Bildu. Certament, la primera missió l’ha pogut assolir parcialment gràcies a la cooperació de la seva vicepresidenta Yolanda Díaz; tot i que ara arriba el segon acte de la funció. El PSOE es presentarà en campanya com el gran actiu de l’esquerra per frenar el feixisme, el gran antídot contra un govern del Partit Popular on VOX tingui un rol determinant. Tot i això, a Catalunya, no tindrà gaire credibilitat aquesta proposta després que els socialistes hagin aconseguit l’alcaldia de Barcelona amb el vot favorable del Partit Popular i l’aplaudiment públic d’Alberto Núñez Feijóo.
Cal no descartar un escenari, perfectament plausible, en el que socialistes i populars arribin a un acord generós, propositiu, amb l’aplaudiment de la premsa pàtria, per evitar que els extremismes exerceixin el poder a l’Estat. Entengui’s la ironia. I així, en un mateix moviment, marginar Sumar i situar ERC i Bildu a l’alçada de VOX. El Partit Socialista ja ha mostrat, amb la convocatòria súbita d’eleccions i amb les recents declaracions de Sánchez sobre el feminisme, que no li tremolarà la mà si cal esmenar qualsevol de les seves polítiques dels darrers anys. Si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres.
Els catalans i catalanes hem de prendre una triple decisió en relació als propers comicis electorals. En primer lloc, hem de preguntar-nos si volem participar d’aquesta polarització artificiosa, si ens posem a les mans d’aquells que, postelectoralment, podran arribar a pactes amb la dreta espanyola. Votar socialista, a dia d’avui, malauradament, no sabem ben bé què vol dir l’endemà de les eleccions. Votar Sumar-Comuns, la CUP o Esquerra Republicana, en canvi, genera moltes més certeses. En segon lloc, cal que des de Catalunya s’opti per formacions polítiques que posin les polítiques socials al centre, en un context de reacció ultraconservadora i d’atac als drets de les persones. El fet diferencial, si és que existeix, es manifesta a través del vot. Per últim, cal prendre nota sobre els moviments que s’han succeït després de les eleccions municipals. Mentre ERC prenia nota i passava a l’acció després d’un resultat advers, Sumar ha purgat Podemos i ha engegat una revolució interna que no se sap molt bé cap a on camina. La única certesa sobre aquest projecte és que consolida el lideratge de Yolanda Díaz.
Catalunya no ha de renunciar a condicionar amb tota la seva força la governabilitat de l’Estat. Quan els catalans i catalanes votem massivament podem frenar la ultradreta, apostar per polítiques de protecció social i evitar apuntalar el règim del 78. Tot en un. Podem fer nostra la frase que Otegi ha dedicat a Feijóo –i adreçar-la també a Sánchez-: “Si està a les nostres mans, vostès no derogaran res”.
Catalunya Plural, 2024 
