No vaig anar a Roma per Silvio Berlusconi, però la seva mort milanesa del dilluns 12 de juny activà les meves alarmes a la recerca d’un reportatge solvent. Si ho he aconseguit, dependrà del judici lector. El resum de la investigació, realitzada passejant de l’alba al crepuscle, és que Itàlia fa silenci, passa pàgina, perquè ha assumit la transformació antropològica generada per Il Cavaliere més enllà de la seva acció de govern.
La meva font primordial era el carrer, un indret fenomenal a Roma per a disseccionar cartells i més cartells. Pel maig, durant una breu i agradable visita, vaig comprovar com les organitzacions juvenils d’extrema dreta han fet més cru el seu llenguatge. Els lemes d’aquestes formacions, així com el seus representants adults, van perdre fa temps una normativa del què és políticament correcte. Tot i així, fa por llegir “combat” entre els verbs escollits, a les antípodes dels termes i dissenys dels manifestos d’esquerra, ancorats qui sap on.
L’excepció seria el Pasquino, el rei de la Congregazione degli arguti, una sèrie d’estàtues de la Urbs, desafiants a la censura papal. Pasquino es troba, mai més ben dit, en una cruïlla. Aquest heroi de la Llibertat d’Expressió pateix la peresa de l’antic agitat poble de Roma i la no gaire despietada acció dels serveis de neteja, encara amb ressaca acumulada per les vagues d’escombraries.
Pasquino conservava, el dissabte 17, un poema satíric en record a un episodi de 2011 i un altre en pur estil de la poesia romanesca, el què es diria un Trilussa, amb versos tan comprensibles com Vuoi la putana fresca o se ne frega degli italiani. Aquest darrer conté molts quilats conclusius sobre el testament del magnat convertit en monstre del museu de cera.
El diumenge 18 vaig parar més l’orella. A Roma, les parets parlen amb Totti, el malaurat David Sassoli, proclames feministes, pintades arquetípiques del lloc i un no parar d’art urbà on, sense anar més lluny, és possible encara trobar restes de les eleccions de 2022, amb els candidats de dreta elevats al suprem precipici.
Les urnes de setembre desmentiren aquesta caiguda i consagraren a una coalició de dretes, capitanejada per Giorgia Meloni, amb Forza Italia com a element residual, ara amb dubtes sobre la seva supervivència després de la mort del Déu. No hi ha gaire ira contra el govern d’aquesta antiga ministra de Berlusconi, és més, potser una de les xerrameques més freqüents d’aquesta setmana ha sigut la de considerar-la una gran comunicadora, malgrat en alguns murs sí es reflectís el descontent d’uns pocs. La primera ministra -tot i l’elecció d’Schlein com a nova secretària del PD, un partit pels radical chic com els Comuns a Barcelona- du la direcció del relat, i un GIF, viralitzat durant la campanya electoral, era un tribut a Berlusconi amb la broma gruixuda dels melons de la Meloni.
En un tuit, el periodista Gabriel Jaraba opinava que el valor de Berlusconi era el d’haver unit a la dreta italiana, quelcom incrementat per la incapacitat de l’esquerra per a entendre’l, fenomen estès a tot l’arc progressista europeu. Remata amb un ho pagarem car. Estic d’acord al 99% amb la seva digressió. Si la qüestió de la trilogia de dretes és per l’abans president de l’AC Milan ho posaria més en dubte, perquè hi ha més factors, des de lleis electorals fins al curiós trasbals entre els conservadors. Salvini, sempre ridícul, ha passat de ser cap de lleó a bufó.
Berlusconi no és un estat d’ànim, o potser sí. Aquesta és una de les causes del mutisme. És un d’aquells famosos, més que en aquest cas, dels quals no recordes si són morts o vius, si bé aquí hi ha un transsumpte d’immortalitat, perquè la seva estela inunda l’aire, no tan sols italià, sinó mundial.
El tres cops primer ministre, amb rècord de permanència a la presidència del consell, sabé aprofitar l’ensorrament degut a Tangentopoli, anticipant-se vint anys a Donald Trump mitjançant un entrellat de populisme científic, l’expressió no és pas meva, amb anterioritat inoculat en vena des de la televisió privada, la compra, el 1989, del gran grup editorial Mondadori, i el culte a la seva persona, donada a conèixer amb més estrèpit amb el triomfal Milan.
A la majoria de mitjans espanyols es preferí, durant més de tres dies, tirar d’anecdotari amb allò de cantar a un vaixell i altres històries de l’home fet a ell mateix, quan el seu pare era amic del més que tèrbol banquer Michele Sindona, i ell mateix tingué carnet a la lògia maçònica P2, immersa a tots els merders d’alt voltatge.
El dilluns quedo per a sopar amb un professor de Ciències Polítiques de la Universitat Roma 3. Just abans, de pura casualitat, he comprat la magistral revista L’Espresso. Potser empri l’adjectiu perquè, en aquest instant, és utòpic imaginar a Espanya una publicació d’aquest nivell al quiosc, sempre més absents a la capital italiana.
El número s’encapçalava amb un rotund Non è finita, una síntesi impecable explicada a l’interior amb més d’un centenar de portades amb el finat com a protagonista, gairebé sempre furibundes contra els seus mil i un rostres, que sempre eren el mateix.
Mentre mengem una pizza a San Lorenzo, Andrea comenta com Berlusconi és aigua passada sense ser-ho, amb un afegitó interessant. Mediaset ha sigut una essència a l’educació sentimental de vàries generacions d’italians. Li replico, més aviat arrodoneixo, al voltant d’una idèntica influència als infants dels primers noranta, doncs a ambdós països mediterranis les sèries de dibuixos eren les mateixes i el format televisiu, creador d’una societat més estúpida per terra, mar i aire, era bessó.
De Silvio saltem a Jesús Gil i la suposada derrota a Espanya d’una concepció populista. El tema donaria per a moltes més pàgines. Segons l’Andrea, molts són incapaços d’odiar-lo, entre la seva omnipresència i l’impacte de la seva transgressió, des del meu punt de vista, més perillosa perquè gairebé tot fou a cara descoberta, era evident la seva criminal fiscal i el seu ser impresentable a Brussel·les, però la suma no donava igual: incrementava l’aura, contagiada a l’atmosfera transalpina com un virus endèmic.
Una de les altres frases per a emmarcar de L’Espresso és: Sacsejà l’ètica i l’estètica pública sense resoldre els problemes del país. Facin el símil amb la seva proximitat, així com amb altres latituds. Berlusconi governà les consciències, i ara Meloni, acatada sense problemes la sobirania limitada d’Itàlia, legisla l’interior, sense anar més lluny amb la prohibició per a les parelles homosexuals d’inscriure fills al registre civil.
Això és una evolució dins d’un procés històric. El dimecres passejo durant una llarga hora de San Lorenzo a un petit limbe entre la via Nomentana i Corso Trieste, durant els anys setanta bressol d’una classe alta amb fills amants de l’extrema dreta, amb moltes seus del Movimento Sociale Italiano, els pares de Fratelli di Italia.
A pocs carrers d’on sóc es descobrí, el 30 de setembre de 1975, una de les escenes més bèsties de tot el segle XX. Donatella Colasanti salvà la vida de miracle, tot donant cops al maleter del cotxe on agonitzava, nua i ensangonada, amb la seva amiga Rosaria López, morta. Ambdues havien sigut enganyades per tres nois d’aquest barris de volada. Eren fills de contractistes, caps immobiliaris i dirigents de banca. Angelo Izzo, Gianni Guido i Andrea Ghira violaren a les dues adolescents d’un barri perifèric, els hi propinaren infinites violències i cregueren ser tan superiors com per a deixar-les al vehicle i anar a sopar. Aquest macabre succés fou el detonant que emprà Edoardo Albinati per a escriure el seu monumental L’Escola Catòlica, al meu parer una de les novel·les del segle, i per tant amb predicció de ser poc llegida.
No vaig parlar de Berlusconi amb l’escriptor, centrant-nos més als anys setanta, la bogeria de setembre de 1975 i d’altres minúcies. El diàleg fou un veritable plaer. Ell és crític i serè, simpàtic i molt amable. Ens acomiadem després de gairebé hora i mitja. No necessitàvem treure a col·lació l’omniscient, exiliat d’aquell moment.
El dijous i divendres vaig riure un parell de vegades perquè els turistes preguntaven als guies per Berlusconi, victoriós per l’oblit instantani d’allò succeït vint-i-quatre hores abans, sense importar gaire si es tracta de les nostres vides o de les bronques polítiques. És molt probable que durant aquelles hores gairebé ningú penses en ell; tot i així, hi era, com també era als turistes com bàrbars a la rodalia del Colisseu. Molts nuvis realitzaven estoiques sessions a les seves parelles en postures inversemblants, més que els seus èmuls a la Sagrada Família. Una noia dóna l’esquena a la llegenda per a gravar posseïda un tik tok. Tot això és Berlusconi, a modo suo, sent-ho.
Torno a Barcelona. Les xarxes mai cremen si respires carrer. Són un braç més del mosaic, exagerat en la seva repercussió. Potser això també sigui Berlusconi, com ho és el final de Sálvame i els panegírics de molts diaris i mitjans, en paper i digitals, units a la transcendència del circ de Jorge Javier, amb poques referències a tota la seva aura tòxica, espectacular per emmalaltir fora de la petita pantalla a milions i milions d’espanyols, una berlusconització entre berlusconitzacions. Sacsejà l’estètica i l’ètica pública, deixant sense resoldre els problemes del país.
A Barcelona, la xafogor és espantosa, o és abusiva tanta calor, que dirien els Manel. A l’autobús, miro els edificis i no em sobta l’ordre del conjunt, sens màcula al seu ordre i concert, súper organitzat en contrast amb l’anarquia romana. Som molt milanesos amb brins napolitans, i a sobre tenim nou alcalde. És lícit brindar-li cent dies sense gairebé crítica municipal, més que res per ser antiberlusconians en els nostres temps d’anàlisi, i discrepar amb l’esperpent del dissabte d’investidura, molt de prime time, com si tots fossin marionetes d’una opereta sense oposició a l’hora d’incendiar Twitter i els xafardejos de carrer. Maniobres de distracció per a camuflar el no res. Sacsejà l’estètica i l’ètica pública, deixant sense resoldre els problemes del país.
Catalunya Plural, 2024 
