Probablement aquest 28 de juny, dia de l’orgull LGTBIQ+, el sentim endins i l’expressem a l’espai públic d’una manera encara més significativa del que anys enrere ha estat.
La raó, ben comentada i recomentada en les darreres setmanes: el lloc de poder institucional en què es troba, avui, l’extrema dreta en diversos territoris de l’Estat. I la inquietud, el temor, l’angoixa, que genera albirar l’espai que l’odi dels seus postulats i pràctiques pot arribar a tenir a la vida social.
Desfer els guanys construïts durant dècades des de les organitzacions que lluiten per viure vides dignes i més lliures de persones LGTBIQ+, és una de les grans banderes onejades per la dreta fonamentalista.
Com en altres racons de món hem vist, en moments de malestar social; de malestars que tenen a veure en molts casos per condicions materials més precàries; amb la incertesa i amb la manca d’expectatives i imaginaris de justícia compartida i equitat esperançadors, la dreta extrema aprofita per mobilitzar des de la por: des de la por a perdre el que, per a algunes persones, es converteix en la única ‘seguretat’ que els queda.
Ens referim al que té a veure amb la família, entesa d’una manera tradicional i, certament, molt limitada davant el què és la diversitat familiar real. Fa uns dies arribava la notícia que aquí al costat, a Itàlia, el govern ultraconservador intenta que les mares no gestants deixin de constar com a mares a les actes de naixement dels fills de parelles lesbianes. És una mostra de la voluntat primària de fer marxa enrere que defineix la dreta fonamentalista que cada vegada té més presència als parlaments dels territoris europeus.
Aquí, Vox, ha intentat vetar la bandera de l’orgull des del minut zero allà on ha pogut. Això, en un pla simbòlic. En un pla més operatiu, tenen la banya posada en impedir la coeducació i l’educació sexoafectiva. Saben que el canvi, tot i tenir molt camí a fer, ja tenia llavors plantades.
Acceptar que el que sempre ha estat d’una manera -discrimiantòria, violenta- també trontolla, costa d’assumir, toca pors i creences profundes, i així és instrumentalitzat per parts com Vox. La regressió és venuda com a seguretat mentre que els progressos del feminisme i el moviment de persones trans, lesbianes, gais i bisexuals, són presentats com a riscos per una majoria social; riscos pel seu ordre, l’ordre que presenten com a natural quan és una construcció patriarcal.
L’ordre que defensa l’extremadreta -la que diu defensar la vida defensant que les dones no accedeixin a un avortament segur, mentre els és igual que llavors ens juguem la vida per fer-ho igualment; la que nega la necessitat de prevenir la violència LGTBIfòbica; la que invisibilitza la profunditat del masclisme que ens atravessa les vides- no en té res de natural. No hi ha res de natural en la desigualtat i la violència que genera el seu ordre.
El seu ordre és l’ordre retrògrad, que considera que homes i dones ens definim per oposició i com a complements. L’ordre que es fonamenta en el binarisme i en l’heterosexualitat intrínseques. L’ordre cec a la diversitat real. La diversitat que no va d’ideologia. Que és tan palpable, tan viscuda, tan real, com humana.
Ens trobem en un moment històric en què mantenir aquest ordre ha sortit dels marges, de nou, a l’Estat. Aquestes creences opressores es tradueixen i traduiran en decisions polítiques, des de les institucions. En aquest escenari ens trobem i en aquest escenari l’orgull pren un sentit profund, enguany, de nou.
Fa dècades que organitzacions i entitats compromeses amb el feminisme i, com no pot ser d’altra manera, atentes i actives pels drets de les persones LGTBIQ+, treballem per viure vides més equitatives sense amagar qui som, sense autolimitacions ni limitacions externes. Fa dècades que podem identificar tots els passos que ens cal fer endavant per viure vides lliures de l’LGTBIfòbia en tots els àmbits de la vida: dels carrers i els espais d’oci als educatius als serveis bàsics, com la salut i els laborals.
Malgrat el context faci difícil no veure que, ara mateix, el risc immediat és fer passos enrere i veure com drets guanyats són amputats, no hem de perdre de vista els passos que sabem que estan pendents de fer. I tampoc perdre de vista l’orgull de ser; el valor social de ser com som arreu, i d’acompanyar-ho col·lectivament exigint plenitud de drets i compartint col·lectivament, socialment, aquest orgull de diversitat. Diverses com la vida mateix és.
Catalunya Plural, 2024 
